Donar i rebre

Els qui em coneixen diuen que són una persona generosa. Suposo que alguna part de veritat hi ha d'haver. Tinc molt poques certeses a la vida, cada vegada menys, però una d'elles és que com més dónes més reps. L'Amor entregat és directament proporcional al rebut. Aquests últims temps ho he pogut comprovar. M'han regalat amor, temps, companyia, tendresa, paciència, comprensió, alguna esbroncada i fins i tot un microones.

El tema de l'electrodomèstic és si més no, curiós... Ens l'ha regalat el pare del meu fill, el meu "ex" (que poc m'agrada aquesta paraula). Una persona fantàstica, de la que em vaig enamorar, amb la qual vaig viure i conviure un munt d'anys, em vaig casar, vaig tenir un fill, ens vam estimar moltíssim i ens vam separar. 

La relació amb els "ex" quan hi ha fills en comú ha de ser, com a mínim, civilitzada i cordial. Que les nostres desavinences no sobrepassin el benestar dels petits. En aquest cas em sento orgullosa en poder dir que les desavinences no han sobrepassat el benestar del nostre fill, ni tan sols el nostre propi benestar individual, ja que hem vetllat perquè l'altre estigui bé, hem patit amb ell en els mals moments i hem celebrat els bons. Evidentment no tot han estat flors i violes. Si no ho és en una relació de parella, quan més complicat ho és amb una parella anterior... Però una cosa no treu l'altra i la generositat del pare del meu fill és palesa i coneguda. A ell, Ricard i a la seva parella, Sònia, gràcies des d'aquí, no només pel microones, sinó sobretot per normalitzar tant com jo la situació, per fer-ho fàcil, per estimar tant a l'Òscar, per intentar acceptar les diferències...

Sóc afortunada, ho sé, tot i que a vegades m'oblido i em perdo entre paranoies mentals i egos incontrolats. Cada dia tinc lliçons de vida importants que em fan confiar i saber que vaig per bon camí.

Llum al passat, el present i el futur

Gràcies

Per a mi els Nadals són uns dies molts especials, on poso a lloc (o no) el que m'ha passat durant l'any, on reflexiono sobre el que he après i sobretot el que encara em queda per aprendre. Són dies de reflexió i introspecció i també d'agraïment per les experiències viscudes.
Aquest dissabte, mentre m'envaïa l'esperit nadalenc, pensava (com no!) en com la gent que ens creuem per la vida ens marca d'alguna manera, ens deixa una empremta indeleble i modifica una mica el nostre ésser. Em vaig adonar que cadascuna de les persones que han passat i passen per la meva vida, són els protagonistes d'una part d'ella...

A tots i totes, gràcies.

Gràcies pel temps que m'heu regalat. Gràcies per ajudar-me a créixer. Gràcies per aixecar-me quan he caigut. Gràcies per fer-me riure i plorar. Gràcies per ensenyar-me a caminar una estona amb les vostres sabates, a mirar amb els vostres ulls, a despertar en mi sentiments i emocions. Gràcies per acompanyar-me una estona de camí, més o menys curta o llarga, depèn. Gràcies per la vostra generositat. Gràcies per la vostra paciència amb mi.
Gràcies per estar a les bones, però sobretot gràcies per estar a les males...

No seria qui sóc sense vosaltres. I us estimo per tot el que m'heu ajudat a aprendre.

Estigueu o no a la meva vida, sempre estareu al meu cor.

La veritable amistat és com la fluorescència, resplendeix millor quan tot s'ha enfosquit.
Tagore

Llum d'amistad

El dolor alié

Els éssers humans convivim, entre altres coses, amb el dolor. Forma part de nosaltres des del mateix moment de naixement.

Aprenem (o no) a tractar amb ell en molts moments de la nostra vida. Està implícit en el procés vital de les persones.

Quan passem per situacions doloroses, les vivim com podem. Hi ha qui s'enfada, qui s'enfonsa, qui prega demanant ajut. Hi ha qui nega el dolor, fent veure que és menys important del que és en realitat, ja que no és capaç de gestionar-ho d'altra manera.

Quan la gent que estimes està passant per un moment de dolor, patiment, tristor i dol i no saps ben bé com reaccionar...

No saps si ets pesada, si estàs massa a sobre preguntant com estan. O al contrari, potser necessitarien que estiguessis més pendent de les seves necessitats (que per altra banda tampoc saps quines són).

Com tothom, he passat per situacions de dolor importants i cada situació que s'ha presentat l'he copsat com bonament he pogut.

Hi ha, però, un tipus de dolor que em costa molt gestionar... El dolor aliè.

No està a les teves mans fer res, només acompanyar, sostenir, respectar silencis, fer costat, escoltar amb el cor. Intentar apaivagar d'alguna manera aquell desconsol que senten i que t'arriba en forma de sensació que et travessa el cor i et fa humitejar els ulls, com si hi hagués una connexió invisible que et fa reviure el mateix dolor que senten.

És fotut el dolor aliè. Només espero ser d'ajuda en els moments complicats. Fer sentir que hi sóc, estar present, si és que això pot ajudar. Entregar tot el meu amor i suport i confiar...

"Quan, amb la mort, calli la meva veu, el meu cor seguirà parlant"

 Rabindranath Tagore

Llum als cors adolorits

Canvis

Quan portes molt i molt de temps amb la sensació d'estar en mig del desert, assedegat, sense cap oasi a la vista o en ple oceà, amb una àncora de mil quilos lligada al turmell. 
Quan fa tant, que ni recordes l'última vegada que tot va ser una mica diferent, costa molt acceptar els canvis. 

Canvis imperceptibles i sigil·losos que quan menys t'ho esperes, es fan visibles d'un dia per l'altre, sense previ avís i t'agafen, com es diu vulgarment, en pilotes.

No n'estàs acostumada, tot és nou, tot t'agafa per sorpresa. Potser, hi ha una reminiscència del passat que fa saltar una alarma, però tampoc saps ben bé que fer amb allò. Llavors et poses en modo  #aiquincanguelomagafaquesurtodelamevazonadeconfort i un ego "protector" i incontrolable et fa fer i dir coses que en el fons saps que no estan bé. 

Oblides aquelles teories tan fantàstiques que t'acompanyen ja fa temps i comences a jutjar, a anomenar tot allò que es podria canviar, a dir el que no està bé, a fer d'Elena Francis amb un to carrincló, condescendent i horrible (tant, que et fas ràbia i tot). Comences a intentar "arreglar" la vida dels altres, com si no tinguessis prou feina amb la teva pròpia. 
Veus tan clarament les mancances i els errors des de fora (sempre és tan fàcil des de fora...) que et sembla impossible que l'altre no s'ho vegi.

Demano disculpes des d'aquí, a qui correspongui. 
Per no saber callar, per parlar massa, per intentar canviar coses que no estan a la meva mà, per ser invasiva, pesada i aclaparant. 

En la meva defensa diré que tot és fruit de la inseguretat, que no hi ha mala intenció, més aviat al contrari. Tinc una intuïció especial per saber que és que s'ha de treballar cada persona, però això no em dóna dret a interferir en la feina interna de ningú. 
Vull que la gent que està a prop meu sigui feliç, vull ajudar... només això. Però oblido que potser les meves eines no són adequades per a ells, cadascú s'ha de buscar les seves. Potser no troben important el que penso i dic, potser creuen que no han de canviar res i tot plegat només és el meu desig. Una cosa és ajudar, una altre ben diferent, imposar.

Sóc massa vehement i impacient, analitzo massa tot i em costa donar temps a què les coses es posin a lloc. Estic excessivament acostumada a fer la meva, a ser independent, autònoma, lliure i autosuficient. Tot en excés és negatiu, prou que ho sé...

Intentaré aplicar els coneixements i les teories que conec i en les que crec. Intentaré no donar tantes voltes a les coses, confiar més, fluir i deixar fer. Intentaré no ser tan impacient i tenir més confiança en mi mateixa. Intentaré acceptar els canvis com venen, sense condicionar-los. 

Tant de temps esperant canvis i ara que venen no sé què fer amb ells... Burla còsmica a tope!

Llum que il·lumina les pors

Discerniment

De vegades ens equivoquem. Creiem que quan donem, hem de rebre exactament de la mateixa manera.
Pensem que la intensitat dels nostres sentiments o accions és o hauria de ser, proporcional a allò que creiem que hem o hauríem de rebre.
Doncs no. Com a mínim, no sempre.
És el gran parany de l'ego, especialista a generar expectatives, tot i que saps del cert, des del fons del teu cor, que no està bé. Que estàs actuant des d'un lloc incorrecte, sent egoista i infantil. És esperar i desitjar allò que TU vols i que no depèn de tu, sinó d'un altre.
Quan l'ego es descontrola, tot se'n va a norris.
Les pors, inseguretats i mancances surten a la llum amb una intensitat brutal, que enlluerna tota la resta i no et deixa veure amb claredat.
A les persones impulsives ens costa encara més mantenir tot això a ratlla.
Quan algun fet, situació o comentari ens dispara l'ego, ens costa d'esperar deu, cent, mil, un milió de segons abans de reaccionar amb una mica de discerniment. L'alarma sona dins del nostre cervell i notes com una llança se't clava al mig de cor, sense temps d'apartar-te per esquivar-la. Et sents ferit i no saps reaccionar sense actuar a la defensiva...

Quants aprenentatges de vida! Quantes experiències, aparentment intranscendents, que ens fan créixer i anar polint de mica en mica la nostra personalitat. Quanta feina a fer encara.

Discerniment, discerniment, discerniment...
Segons en Krishnamurti "La facultat de distingir entre allò que és real i allò que és irreal"

Quanta feina a fer encara!

El camí és feixuc i pedregós però porto botes de muntanya.

Llum a les sabates

Absències

Tots tenim absències. Persones que ja no hi són. 
Alguns van marxar d'ancians, amb una mort plàcida i tranquil·la, després d'una llarga vida i un munt d'experiències viscudes. 
D'altres amb dolor i patiment per a ells i els qui l'envoltavem. 
Alguns joves, molt joves, massa joves i en marxar van deixar un tatuatge, amb tinta indeleble de dolor, al nostre cor.
Des d'allà on siguin, ens acompanyen en els moments més transcendents de la nostra vida. Per a molts de nosaltres són presents en el dia a dia i "parlem" amb ells quan alguna cosa ens inquieta o ens preocupa, o només per donar-los-hi les gràcies si creiem que ens han ajudat.

Personalment, crec en la vida més enllà de la mort. Aquesta creença alleuja el meu dolor per les absències. Crec i sento que estan amb mi en els moments que ho necessito.
Quan miro al cel, de nit i veig la meravella que és l'Univers, com milions d'estels brillen i tot és tan absolutament perfecte i màgic, no en tinc cap mena de dubte.

Per a mi, ells són, o haurien de ser al seu lloc, cadascú al seu, com a éssers que fan el seu procés per tornar a encarnar. Però sento que alhora també estan en un raconet dins dels nostres cors, per sempre. 

El meu amor cap a ells no minva amb el temps, tot i que els records s'esvaeixen de mica en mica.

Avui, com molts dies, els recordo a tots i cadascun. 

Recordo moments viscuts, instants preciosos, vivències compartides. 
Recordo també els adéus. De vegades esperats, però mai desitjats. De vegades inesperats, quan una espasa et travessa el cor de banda a banda en un segon i et deixa sense alè...

Hem d'aprendre a continuar sense ells. No deixem que el dolor i la recança ens facin estancar-nos en el passat i deixar de gaudir de les increïbles i meravelloses experiències que encara hem de viure. 
Hem d'aprendre a deixar-los anar, sabent que sempre hi seràn...

Avui, com molts dies, us penso.
Allà on esteu, sigueu feliços...

Com deia Tagore "Quan la meva veu calli amb la mort, el meu cor et continuarà parlant".

Llum a les ànimes💜

Confiar

És d'hora, molt d'hora...
Quarts de set del matí d'un diumenge qualsevol. 
Fa temps que em desperto molt aviat i tinc la necessitat de gaudir d'uns moments de calma abans que el dia comenci. Són uns minuts on poso a lloc, o no, tot allò que he anar guardant dins del meu cap i que està desendreçat per manca de temps o mandra en revisar i arxivar.
Em prenc un cafè, m'encenc una cigarreta i escolto Deva Premal. Els dits van sols sobre el teclat, les paraules surten gairebé sense pensar, més enllà de la ment.
Últimament estic tenint canvis a la meva vida que a estones, des de les absències i els silencis, em costen de pair. Són canvis positius i fantàstics, però de tant en tant, en pensar-hi, m'agafa vertigen i m'atabalo.
No sé si estaré a l'altura de les circumstàncies. No sé si seré prou valenta. No sé si les meves pors em jugaran una mala passada. No sé si el que estic vivint és tan real com crec o potser és un miratge, una il·lusió. No sé si seré capaç de mantenir a ratlla els rampells egocèntrics de la meva personalitat, que es posa estupenda quan em sento insegura. No sé si podré controlar la meva impaciència. No sé si la piscina a què m'estic llençant té aigua o no. No sé... No sé... No sé...
Comença a ploure. Hi ha silenci arreu i només se senten les gotes de pluja picant a fora. Paro atenció... La cadència del seu so crea una música dolça i lenta. Tanco els ulls i em deixo portar per ella. La meva respiració s'acomoda al seu ritme, els batecs del meu cor l'acompanyen. Tot va més lent, més suau. Una veu surt del meu interior i diu..."Tot és perfecte, estàs preparada. Gaudeix del que sents i deixa't portar. Si no t'arrisques, no guanyes i si perds, ningú et podrà treure allò que has viscut... Confia!"
Obro els ulls. Ha passat gairebé una hora i ha parat de ploure. El silenci i la calma encara hi són. La llum comença a il·luminar el carrer, fosc fins fa una estona. Comença un nou dia.
Llegeixo el que he escrit i somric... Hi confio.

Llum que sempre hi és

Quan

Quan un cap de setmana "normalet" es converteix en increïblement dolç i enriquidor.
Quan les diferències apropen. Quan el temps s'atura i quan va massa de pressa, en un micro-món particular. Quan et fas un tip de riure... i dos, i tres. Quan parles de tot, intentant entendre't una mica més. Quan dorms i et miren, quan dorm i mires... Quan la carícia despistada a l'esquena no surt de la mà sinó de l'ànima. Quan els ulls que miren, parlen sense veu. Quan et fons en l'altre, més enllà del cos. Quan tot flueix i és inquietantment fàcil. Quan la timidesa no pot emmascarar la sensibilitat. Quan tens el cap com un timbal i tens la valentia de dir-ho. Quan reconeixes obertament pors i neguits i descobreixes que t'emmiralles. Quan saps el que sents i precisament per això, no saps que pensar, ni que fer.

Quan passa tot això i molt més, senzillament és un miracle. No li donem més voltes. No generem expectatives. Allò que ha de ser serà, el que no, no.

Llum que il·lumina el camí

Quatre dies...

Quan l'Univers, la Providència, el Karma, la sort...(tal es val, el nom no fa la cosa) et fa un regal, pots fer dues coses; prendre'l o rebutjar-ho.

La decisió rau, la majoria de vegades, en cap a on s'inclina la balança entre les pors i la valentia.

Si tries la por no passa res. Ni guanyes ni perds, tot roman igual, sense alteracions, dintre de la nostra zona de confort.

Si tries acceptar pot passar de tot, bo o dolent. Pots redescobrir coses teves i dels altres. Pots replantejar-te esquemes que creies invariablement vàlids i deixar caure llistons inventats per un ego, moltes vegades, difícil de controlar. Pots mirar amb altres ulls i adonar-te que potser estaves equivocat en el plantejament i que, per tant, el resultat de l'equació no podia ser mai el correcte.
Veure que hi ha coses que no et molesten tant com pensaves. Acceptar pensaments diferents sense que importi massa. Entomar crítiques constructives que et fan conèixer una mica millor. Descobrir que compartir quelcom, si t'ho fan fàcil, és fantàstic.

Han estat quatre dies sorprenentment fàcils, malgrat que han mostrat una Montse en estat pur (amb tots els pros i una quantitat interessant de contres) i durant els quals he après de mi mateixa molt més que en l'últim any.

Quatre dies tendres, dolços, entranyables, absolutament autèntics i divertits que romandran en un racó de la meva memòria i el meu cor, independentment del que passi a partir d'ara.

Gràcies a l'Univers, la Providència, el Karma, la sort o el que sigui que hagi propiciat que pugui haver experimentat aquests quatre dies extraordinaris.

Que bé tot, que maco tot...

Molta Llum per veure-hi clar.

L'Univers

L'Univers sempre dóna un cop de mà.
Últimament, tot i que ho sabia, d'alguna manera semblava haver-ho oblidat.
Quan la feina no va bé, la salut no acompanya i sobretot el teu estat intern està absolutament destarotat, és fàcil oblidar que l'Univers conspira, sempre, a favor teu.
Una decisió presa en ple insomni a les dues de la matinada i una fotografia  enviada per WhatsApp l'endemà, a la sortida del sol, és el primer pas perquè es posi en marxa l'engranatge perfecte que farà possible passar un dia extraordinari, sense buscar-ho, ni esperar-ho.
Sense expectatives tot és molt més fàcil. Sense cap tipus de conxorxa ni premeditació, qualsevol cosa és possible....
Que algú, no excessivament important a la teva vida fins ara, decideixi córrer a "rescatar-te" sense pensar-s'ho ni tan sols un segon i fer-te costat en un moment complicat, quan no ho has demanat i sobretot quan no ho esperes, no té preu.
Que una estona al matí per esmorzar, es transformi en més de set hores de confidències, rialles i llàgrimes, converses sobre tot l'humà i diví, bromes i confessions dels dolors més insondables. Tot això i molt més, et fa reflexionar sobre l'opinió que tenies fins llavors d'aquella persona. En aquest precís moment, la vivència arriba com un regal caigut del cel.

Ha estat un dia especial, per les circumstàncies, pel lloc i sobretot per la companyia.

Gràcies, gràcies, gràcies, Univers. Per demostrar-me una altra vegada que tot està bé.

Llum a les mirades

Desig

M'encanta el bon temps. M'agraden els dies llargs, les temperatures agradables, les passejades sense rumb, badant i gaudint. M'agraden les converses interminables a una bona terrassa a prop del mar, m'agrada aixecar-me ben d'hora i fer-me un bany a la platja abans de les 9 del matí, quan encara no hi ha ningú...

Aquests temps, però també té algun inconvenient per a mi... Al vespre em fan mal les cames, em costa molt dormir, miro el meu cos després de la dutxa i penso "i amb aquesta pinta et posaràs un biquini?",  m'haig de depilar més sovint del que em vindria de gust...i les hormones.

Les hormones que se'm destaroten a la primavera i no em deixen tranquil·la fins al mes de novembre. Deu ser la caloreta, la poca roba o la voluptuositat d'aquestes dates que fan que allò que tinc durant l'any més o menys controlat, se'n vagi a norris en quan els dies comencen a ser més càlids. El desig es pot anul·lar momentàniament, es pot negar o reprimir, però hi és. Som essers sexuals (uns més que d'altres) i el fet de ser Àries no em facilita massa el cel·libat. El problema és meu, no li trobo massa gràcia als homes que conec i no em ve massa de gust de conèixer de nous. El "aquí et pillo aquí et mato" amb un desconegut no va amb mi (depèn com és una llàstima) i això dels amics amb dret no ho acabo de veure clar.

Tota aquesta parafernàlia ve donada a arran d'un somni que he tingut aquesta nit (eròtic, és clar) no sé si imaginat o recordat i que em fa pensar que ja fa molt de temps que no experimento segons quines sensacions i  que només s'enyora allò que s'ha viscut...

En fi, vés a saber, aquesta nit intentaré somniar amb coses mica més "neutres" a veure si demà passo un dia més tranquil.let... 

Observant i aprenent cada dia una mica de mi mateixa, amb les meves feblesses i les meves fortalesses.

Llum sincera

Abril

Arriba el mes d'abril i de sobte m'adono que fa molt que no escric al blog.

Crec que quan vaig acabar "Històries Passades" vaig tancar un cercle. La motivació que em va impulsar a crear aquest blog ja no hi és. Hi ha d'altres per sort. Però aquella no.

Ara, no tinc la necessitat imperiosa i vital d'expressar allò que sento. Estic bastant més serena i tranquil·la que un any enrere, quan va començar tot això. M'adono de tot allò que he après, sobretot de mi mateixa i de la manera que tinc de relacionar-me amb els altres. Cada vegada em sento més lliure i alhora faig més lliures als qui m'envolten.

La vida és un estat de canvi constant (o ho hauria de ser). El que em feia feliç fa un temps no ha de ser obligatòriament el que em fa feliç ara.

He descobert mons nous que m'apassionen i als quals dedico moltes hores d'estudi.

He descobert el PA, així en majúscules. He descobert una alquímia ancestral.

Com més llegeixo més m'adono que tot és pura química: Percentatges d'hidratació, tasses d'extracció de les farines, temperatura ambiental, temps de fermentació, temperatura de cocció... D'aquests i molts més factors, depèn fer un bon pa...

Quan surt del forn i et canta aquella música "crec, crec, crec" ja pots intuir que serà bo, o no...

Fa molt de temps que no escric al blog. Potser canviaré la temàtica i començaré a penjar receptes de pa casolà, qui sap. De moment estic feliç entre farines, llevats i masses mares. 

No hi ha res millor que fer allò que un vol fer.

Llum enfarinada

Març

Març s'apropa lentament i de puntetes. Els hiverns són llargs i feixucs.

Les llavors que es van plantar l'any passat encara no broten. La terra sembla sense vida, però no és cert. Uns centímetres cap al fons, la llavor va fent la seva metamorfosi al seu ritme, sense pressa. D'aquí a unes setmanes començarà a sortir un minúscul brot, tendre i preciós, que ens confirmarà que la primavera arriba, que tot començarà , de mica en mica, a florir. Els arbres nus i desprotegits, aviat tindran fulles noves i fortes, les orenetes i els estornells tornaran, com cada any, a despertar-me de bon matí.

La natura és sàvia i no s'adorm. Sembla que ho faci a l'hivern, però no és així. Fa la feina dura, la que no es veu, la que encara no dóna fruits, però la llavor hi és i sortirà quan sigui el moment.

Els éssers humans no som tan savis com la natura. Som impacients i ens pensem que no passa res, només perquè no ho veiem amb els nostres ulls. Però sí que passa, passa per dins i quan hagi de ser, la nostra llavor trencarà amb força la terra seca i dura, lluitarà per sortir i es deixarà veure. En aquell moment veurem el fruit de la nostra feina...

Llum a les llavors

Històries passades-13. El final.

L'endemà l'Helena va agafar el tren. D'hora, ben d'hora...

Va anar a una platja gairebé deserta de la costa catalana. El dia estava molt ennuvolat però el sol, a estones, lluitava per sortir. Es va emportar un entrepà i una ampolla d'aigua. Va romandre asseguda a la sorra fent un exercici gairebé místic d'introspecció. No hi havia ni temps ni espai, estava sola davant el mar, amb ella mateixa. Sense pors, ni mentides, a cor obert, intentant reflexionar, amb tota la sinceritat de la qual era capaç, sobre tot el que li estava passant.

El seu mòbil va sonar.

Era en Jordi, que aprofitant que era dissabte i anava a comprar, la va trucar. Estava amoïnat pel seu darrer missatge. No volia deixar les coses així. Havia de ser fort i parlar directament amb ella. Va fer una mena de monòleg intentant explicar-li que tenia una bona vida, que estava bé amb la seva dona, que li agradava viure com vivia. Que no era del tipus d'home que té una vida paral·lela, amb una amant. Que tant de bo tingués dues vides per viure-les. D'alguna manera s'estava justificant per no haver estat valent i fer el que el seu cor li demanava realment. És clar que tenia molt a perdre!... El que no sabia és quan tenia a guanyar.

L'Helena el va escoltar en silenci. Quan va acabar li va dir el que pensava...

Tot està bé, Jordi, no pateixis per mi. A la vida sempre passa el que ha de passar. Si no hem d'estar junts, no ho estarem, tampoc depèn tant de nosaltres. Crec en una força o energia que va més enllà de les nostres aparents decisions. Crec en la reencarnació i el karma, ja ho saps. Si hem d'estar junts, ho estarem i si no. Tot està bé, de debò. No et preocupis per mi. El que ha de ser serà. Només et demano que lluitis pels teus somnis, que facis el que vols fer realment, que no et deixis portar pels convencionalismes, que siguis autèntic, tu mateix. Que facis a la vida realment allò que t'apassiona i que siguis molt i molt feliç.

No van tornar a parlar. Es van felicitar les festes cordialment per Nadal algun any amb un correu electrònic. Es van recordar dels respectius aniversaris i res més.

Quan les coses han de ser són. Quan no ha de ser no són.

Dins de l'Helena hi havia una certesa d'aquelles que es té poques vegades a la vida. Dins d'en Jordi hi havia la recança de no haver pogut fer el que realment volia fer, el què li demanava el cor. La por no és bona companya de camí.

Va ser un aprenentatge de vida per a tots dos. Per al Jordi, veure com se sacsejava la seva vida rutinària i tornar a posar atenció a les seves prioritats. Per a l'Helena, tornar a confiar en l'Amor.

Fí


P.D. De vegades, quan es perd, és guanya ( Més enllà dels somnis)

Llum a tots els camins

Montse

Històries passades-12

El mes de novembre va portar fred, pluja i silencis. 

Per a en Jordi era un silenci circumstancial. Havia de posar a lloc una gran quantitat d'experiències viscudes en els últims dos mesos que, a més a més,  li havien destarotat la vida plàcida i senzilla que portava. 

Per a l'Helena el silenci era la constatació de què aquella història s'havia d'acabar, encara que aquest fet la fes morir una mica per dintre.

Durant llargs dies no van haver-hi missatges, ni mails, ni trucades telefòniques. 

L'única cosa que els mantenia relativament "en contacte" era l'Spotify. Si l'Helena escoltava una cançó, al cap d'una estona ho feia en Jordi, li "copiava" la música... Era l'alternativa que va trobar per a sentir-la més a prop...

Un divendres al vespre, l'Helena va anar al cinema amb una amiga a veure "Lo imposible" de J.A. Bayona. La pel·licula la va impactar tant que no va tenir més remei que escriure, com a cosa excepcional, un mail....

Hola!

No t'espantis, només faré un petit parèntesi al silenci.

Acabo d'arribar del cinema de veure "Lo imposible" i he sentit la imperiosa necessitat de compartir-ho amb tu..... Sé que em perdonaràs l'aatreviment....

Jordi, ha estat.......uffff..... impressionant!!!!.......... Descriu tan bé les emocions que van tenir els protagonistes reals que traspassa la pantalla...

Quan l'he vist no he plorat gaire, però d'ençà que he arribat a casa que no puc parar...

Per altra banda ha estat, per a mi, una mena de revelació, perquè és la confirmació de què les coses passen quan, on i com han de passar......com sinó una família de cinc persones, escampades enmig d'una catàstrofe natural d'aquestes dimensions es pot tornar a retrobar????

És una pel·lícula dura i tendra alhora, que m'ha arribat al més profund de l'ànima i per això volia compartir-la amb tu.

En fi, només era això.... De debó que no cal que em contestis. Entenc, respecto i accepto el teu silenci.... Però si em necessites, aquí estic.

Bona nit i dolços somnis

Helena


La resposta d'en Jordi no es va fer esperar...

Curiós... La sincronicitat o la casualitat... Ahir vaig anar a veure-la jo també, "ya te digo".

Gràcies per voler compartir amb mi una experiència com aquesta, perquè penso que veure aquesta pel·licula és tota una experiència. Jo sí que he plorat i m'ha fet aixecar de la cadira en vàries escenes. És brutal com algú pot transmetre amb imatges les emocions, sensacions i experiències d'aquesta manera, és tan real... I sense caure en el sensacionalisme, ni magnificar els fets. Només explicat des del punt de vista de les persones que ho van experimentar, amb senzillesa. A més, combinat amb la música i els silencis, m' ha arribat a emocionar, d'una manera molt propera, tendre i realista. Com m'agradaria algun dia fer aquest tipus de fotografia...

No t'he de perdonar res, pots contactar amb mi sempre que vulguis. El meu silenci no és mes que una proposta que vam acceptar els dos...

Sé que puc comptar amb tu i tu amb mi també.

L'Helena no s'ho podia creure... pots contactar amb mi sempre que vulguis??? ... Que no havia entès res o què???

No Jordi, no et puc escriure sempre que vulgui.Vaig acceptar la teva proposta, però és teva i ja l'he "cagat" prou vegades en poc temps per a tornar-ho a fer. Crec, per tant, que si va ser teva la proposta de no escriure'ns, entenc que també hauria de sortir de tu la possibilitat de tornar-ho a fer. 

M'agradaria dir-te que aquests dies estan sent tranquils i fàcils, però no és veritat. He tingut temps i calma per pensar sobre tot això i......no ha canviat res de fa unes setmanes.

El que em passa no és un miratge, ni una il·lussió, ni una paranoia mental, tant de bo ho fos! El que sento per tu és intens, real i autèntic, no minva amb els dies i això em fa una mica de por. Sobretot perquè tinc la sensació que t'he ficat en tot això i em sento culpable. Si no t'hagués enviat la carta, si no t'hagués dit tot el que sentia..... no hagués passat res. No vull, de cap manera, perjudicar-te........ T'has deixat portar pel que ens hem dit i hem viscut però, com tu deies, les nostres vides estan en moments diferents.

És per això que faig silenci i espero ser forta per seguir fent-lo, el temps que calgui... Ara per ara no puc, ni vull moure fitxa.

No dubtis ni un moment que algun dia podràs fer una fotografia com la de la pel·licula!!!..... El més important és la sensibilitat....i a tu te'n sobra..... La resta ho aniràs aprenent amb el temps. Només  has de posar amor, passió, entusiasme i ganes....i d'això en saps molt!

Espero que gaudeixis del cap de setmana!!!.... Jo demà, si no plou, aniré ben d'hora a fer un passeig per la platja, que ja fa dies que m'ho dec...

No vull que pateixis per mi, tot està bé

Que siguis molt i molt feliç!


Continuarà... o no...

Històries passades-11

L'Helena no podia parar de llegir l'últim mail d'en Jordi. Tot era veritat, no s'havia imaginat res, tot era real i autèntic. La seva intuïció no li havia fallat. Era tan maco sentir-se així! 
Hi havia algú al món que sentia per ella el mateix que ella sentia per a aquella persona. No s'ho hauria pensat mai a la vida. Ella, romàntica sense remei, havia fet volar la imaginació sobre amors apassionats i sensuals, estranys que apareixien de sobte i posaven la seva vida de cap per avall. Però una situació com la que estava vivint, no se l'hauria imaginat mai! 
La realitat sempre supera la ficció -va pensar-. Era una història d'amor gairebé perfecta en el seu cap, amb un únic i insalvable inconvenient.

- I ara que?... Hauré d'esperar?... A què exactament?... Hauré de tenir una relació platònica per sempre?...Un dia ens trobarem i acabarem inexorablement a casa, fent l'amor?...i després?-

La certesa dels sentiments d'en Jordi cap a ella li van fer, en aquells moments, més mal que bé. Les expectatives eren inevitables i se la menjaven per dintre. Entre una cosa i una altra havia perdut vuit quilos (que per cert, no li anava gens malament) però el neguit constant de la por terrible que sentia, no la deixava viure. Es va començar a trobar malament. L'Helena tenia una capacitat quasi infinita per somatitzar les emocions. Si se sentia feliç, tot rutllava, si estava amoïnada, el seu cos li avisava que alguna cosa no funcionava bé i llavors tot anava del revés.

Als seus mails s'entreveia que no estava bé. En Jordi estava amoïnat per ella i intentava ajudar-la, enviant-li paraules de suport, cançons i fotos. Tampoc sabia ben bé que fer...

En el fons l'Helena estava aterrada. I si això va més enllà, i si s'embolica tot? I si deixés a la seva dona i després això no rutllés? No m'ho podria perdonar mai a la vida!!!

En Jordi li va oferir el seu ajut, la veia "d'aquella manera" i això el feia patir. La resposta de l'Helena va ser massa vehement i potser injusta. 

Gràcies per les teves paraules!
Sí que porto uns dies "d'aquella manera", la tardor mai m'ha sentat bé. Jo sóc de primavera cap a munt.... Quan comença aquest temps em començo a posar "nyonya".
Sí que tinc gent amb la qual parlar i explicar-li les meves penes.... Sort d'això! Sóc molt afortunada de tenir persones que m'estimen incondicionalment i que m'escolten sense jutjar-me.

Ja sé que hi ets i t'ho agraeixo, però, precisament tu, no ets la persona més idònia amb la qual parlar del tema, bàsicament per l'objectivitat..... Imagina't ......"Ostres Jordi, que tinc un problema, mira, és que resulta que m'estic penjant d'un "tiu" casat i clar, tinc un "marrón" que no vegis . La veritat és que és tan bonic i autèntic que em fa una por que em moro..... Ah, que no t'ho he dit, que ets tu....".

Perdona'm, no vull esquitxar-te amb tot això, sé que és meu i no tinc cap dret a fer-te sentir malament... He estat sarcàstica i no és just. Em sap greu...

Sé que m'en sortiré, no sé com, però sé que ho faré... Sóc molta Helena, no?

Podria haver esborrat part del contingut del mail, però crec que ja vas veient que no m'agrada amagar res.... També tinc els meus mals moments i la meva part fosca i crec que, si em vols conèixer de veritat, també has de saber com funciono quan no tinc un bon dia...i quines són les meves febleses, així que he copiat la teva  frase i he fet un "tal qual"...

Avergonyida per demostrar tanta feblesa i alhora "vomitar" sense cap tipus de sensibilitat el que sentia, a l'endemà li va tornar a escriure...

Bon dia!
Ja sé que no em toca escriure a mi.
Aquest mail és per demanar-te disculpes pel mail d'ahir.
Vaig ser injusta i potser cruel, no et mereixies que et digués el que et vaig dir. M'estic justificant, ja ho sé.
Fa uns dies que no estic bé i tu ho has endevinat. En llegir el teu missatge d'ahir donant-me ànims... et vaig sentir a prop i preocupat i en comptes d'animar-me, em va fer sentir "tova" i petita per què el que m'hagués agradat, en aquell moment, és que estiguessis amb mi, fent-me un "abrazote gordote" d'aquests que fas tu i em diguessis que no m'amoïni, que tot sortirà bé...i en comptes d'això t'envio una sageta enverinada...
Ja veus, han estat uns dies d'aquells que em costa mantenir a ratlla les emocions i per això et demano disculpes, prou tens tu ja, amb el que tens. He estat egoista i no he valorat prou l'impacte que les meves paraules podien causar-te.

Avui plou, i fa vent, i un dia "tristot" però m'he fet el ferm propòsit de viure'l amb alegria i intentar contagiar al que estan al meu voltant. Potser hauré de fer un sobre esforç però de ben segur que de mica en mica ho vaig integrant i al final em surt sol.

Ets important per mi i vull que estiguis bé, em sap molt greu haver-te esquitxat amb la meva "bossa d'escombraries"

Un petó immens amb una miqueta de remordiments

Que tinguis un dia feliç, ple de bones experiències, serè i tranquil, com tu ets!

Veient el seu dolor i espantat també per com estaven anant les coses, en Jordi va prendre una decisió i va fer-li una proposta...

Penso que hem de viure els dies així com tu dius, amb ganes, il·lusió i alegria, es clar que sí!!!

No et sentis culpable de res i és més, no t'he de perdonar res. No m'he sentit malament amb el teu mail d'ahir. Vaig veure que m'explicaves el que et passava i no em va sentar malament. Estaves així, "d'aquella manera" i m'ho vas dir, no hi vaig trobar res de dolent. És més, no et puc anar amb el "rotllo" de què et passa? quan el problema sóc jo. entenc les teves paraules i la teva intenció en el teu mail.

D'alguna manera jo també em sento culpable, perquè la solució al problema la tinc jo, i... clar... no milloro les coses si també et dic tal com em sento. És normal, i ho entenc, que esperis alguna cosa més de mi  i el fet de no rebre-ho et faci mal, ho sento...
La nostra història és molt autèntica i com et deia dies enrere l'hem de viure, però... li hauríem de posar límits, crec que patir i passar-ho malament... no sé ben bé si ens convé.
També em sento culpable per dir-te com em sento i no fer res... però és que tot això a mi també em fa una mica de vertigen.
Segur que amb els meus comentaris acabes pensant: "...i tot el que em dius de què serveix si no fas res!". Almenys jo ho pensaria. És per això que et dic que jo també he estat una mica egoista en aquest sentit, i també hauria de demanar perdó, ens hem deixat portar pel que sentim.

És per això que ens hem d'asserenar, pensar les coses amb objectivitat i posar algun límit per minimitzar i controlar les emocions.
Si miro enrere, veig una relació super intensa. En un mes i mig ens hem enviat mails quilomètrics diaris, però a més ens hem vist dues vegades i ...uff... Controlar el seny no ha estat gens fàcil. També veig molta complicitat, molt d'afecte i bé, més coses...
Tot això que ens ha passat ens ha tocat de molt a prop i no ens ha deixat indiferents. Viure aquesta experiència i aquesta relació d'aquesta manera és possible que ens acabi fent mal.

Helena, posem una mica de seny i de criteri, si us plau. No et vull veure patir, ni tu tampoc a mi, però ara per ara penso que és el millor.
Jo estic disposat a no escriure'ns si això fa que estiguem millor. Si no ens enviem mails, podrem aconseguir tranquilitzar-nos, veure el que ens passa amb certa perspectiva i baixar de nivell les emocions. Si això ens ha d'anar bé, doncs fem-ho, això sí, sempre que tu hi estiguis d'acord i et vagi bé per afrontar el teu dia a dia. És amb aquest objectiu que et faig aquesta proposta.

Amb els meus comentaris res canvia, excepte una cosa, la meva voluntat de millorar el dia a dia entre nosaltres i de deixar espai i temps per poder veure d'aquí a uns dies com i a on estem.
Tot això ho dic perquè crec que si seguim ens serà molt difícil separar els sentiments de l'amistat.

Si creus que ho podem fer d'una altra manera... parlem-ho, que amb tot això som dos a decidir i per a mi és important el que pensis, però si no contestes aquest mail, sabré que és perquè tu també creus que és el millor...

... I ella no va contestar...

Continuarà... o no...

Llum a l'ombra del barret