Canvis

Quan portes molt i molt de temps amb la sensació d'estar en mig del desert, assedegat, sense cap oasi a la vista o en ple oceà, amb una àncora de mil quilos lligada al turmell. 
Quan fa tant, que ni recordes l'última vegada que tot va ser una mica diferent, costa molt acceptar els canvis. 

Canvis imperceptibles i sigil·losos que quan menys t'ho esperes, es fan visibles d'un dia per l'altre, sense previ avís i t'agafen, com es diu vulgarment, en pilotes.

No n'estàs acostumada, tot és nou, tot t'agafa per sorpresa. Potser, hi ha una reminiscència del passat que fa saltar una alarma, però tampoc saps ben bé que fer amb allò. Llavors et poses en modo  #aiquincanguelomagafaquesurtodelamevazonadeconfort i un ego "protector" i incontrolable et fa fer i dir coses que en el fons saps que no estan bé. 

Oblides aquelles teories tan fantàstiques que t'acompanyen ja fa temps i comences a jutjar, a anomenar tot allò que es podria canviar, a dir el que no està bé, a fer d'Elena Francis amb un to carrincló, condescendent i horrible (tant, que et fas ràbia i tot). Comences a intentar "arreglar" la vida dels altres, com si no tinguessis prou feina amb la teva pròpia. 
Veus tan clarament les mancances i els errors des de fora (sempre és tan fàcil des de fora...) que et sembla impossible que l'altre no s'ho vegi.

Demano disculpes des d'aquí, a qui correspongui. 
Per no saber callar, per parlar massa, per intentar canviar coses que no estan a la meva mà, per ser invasiva, pesada i aclaparant. 

En la meva defensa diré que tot és fruit de la inseguretat, que no hi ha mala intenció, més aviat al contrari. Tinc una intuïció especial per saber que és que s'ha de treballar cada persona, però això no em dóna dret a interferir en la feina interna de ningú. 
Vull que la gent que està a prop meu sigui feliç, vull ajudar... només això. Però oblido que potser les meves eines no són adequades per a ells, cadascú s'ha de buscar les seves. Potser no troben important el que penso i dic, potser creuen que no han de canviar res i tot plegat només és el meu desig. Una cosa és ajudar, una altre ben diferent, imposar.

Sóc massa vehement i impacient, analitzo massa tot i em costa donar temps a què les coses es posin a lloc. Estic excessivament acostumada a fer la meva, a ser independent, autònoma, lliure i autosuficient. Tot en excés és negatiu, prou que ho sé...

Intentaré aplicar els coneixements i les teories que conec i en les que crec. Intentaré no donar tantes voltes a les coses, confiar més, fluir i deixar fer. Intentaré no ser tan impacient i tenir més confiança en mi mateixa. Intentaré acceptar els canvis com venen, sense condicionar-los. 

Tant de temps esperant canvis i ara que venen no sé què fer amb ells... Burla còsmica a tope!

Llum que il·lumina les pors