Aquest Nadal...

Sí, m'agrada el Nadal. Cada any ho explico i sempre hi ha aquells que diuen que si és un rotllo, que si és cosa d'infants, que si hi ha absències que fan que no sigui com abans...

Els meus Nadals són moments de caliu, de família i amics, de sobretaules interminables amb les batalletes corresponents, que es repeteixen any rere any. Són Nadals amb riures, cançons, bromes i xarrups de licor cafè.

Aquest any però, haig de reconèixer que em costa trobar la il·lusió de temps enrere. Ha estat un any enriquidor i complicat alhora. Aquest matí m'he sentit dient per primera vegada a la vida, quines ganes tinc que s'acabi aquest any! Deu ser que em faig gran i hi ha moments en què deixo de creure en els Reis Mags d'Orient.

Hi ha un altra cosa diferent per a mi, aquest Nadal. Fa 22 anys que celebro a casa la nit de Cap d'Any, la nit més maca i especial de l'any. 

Aquestes festes canviem de dia, farem Sant Esteve i la veritat és que em costa una mica el fet de pensar que no em menjaré el raïm amb la família, esperant expectants a què arribin les campanades, mirant tots a ma mare, sabent que li agafarà un atac de riure en el moment que comencin a sonar i contagiant-nos a tots, per acabar rient i gairebé ennuegant-nos en acabar i cridant amb la boca plena, "Feliz Año Nuevo" mentre ens aixequem ràpidament de les cadires per felicitar-nos i abraçar-nos.

Per compensar tots aquests canvis l'Univers m'ha fet un regal fantàstic, en forma de persona, que alhora, m'ha fet un regal fantàstic, valgui la redundància...

El regal principal és portar a la meva vida a algú que m'estima per qui sóc, que no em jutja i em respecta. Que accepta les meves mancances i em fa suport en els mals moments. Una persona integra, senzilla i generosa que he après a estimar per sobre de les pors i inseguretats. Una persona molt diferent de les expectatives que tenia la meva ment sobre com havia de ser la meva parella. Una troballa sorprenent i meravellosa que ha aportat i aporta moltes coses, totes bones, a la meva vida.

Diuen que si la vida ens dóna llimones, hauríem de fer llimonada. Si la vida ens dóna amor, el mínim que podem fer és agrair-lo i retornar-lo...

Aquest Cap d'Any serà molt diferent per a mi... El regal principal m'ha fet un regal secundari. Passar l'últim cap d'any del 2016 en un lloc molt especial per a mi, ple de records i bons moments. Un lloc preciós, ple de detalls i ànima.

Sí, tinc ganes que acabi aquest any. També tinc la certesa de què el 2017 començarà d'una manera molt diferent i això és un molt bon senyal!

Gràcies, amor meu. Encara que a estones no ho sembli, el meu cor està ple de joia i il·lussió per aquest regal tan meravellós. T'estimo!

Bon Nadal i Feliç Any Nou

Molta Llum al 2017

Recordo...

Avorrida de mirar la tele me'n vaig a l'ordinador. És dissabte, fa mal temps, em fan mal els óssos i tinc tristor i melangia. Sempre he portat fatal la tardor i aquest any, malauradament, no és diferent...
Engego el Facebook i dono una ullada, em canso també. Penso en ell i em dóna per revisar els missatges del Messenger i WhatsApp que ens hem enviat en aquest temps. Em poso Mode TOC i torno a llegir les entrades del meu blog... M'adono que ja portem un munt de vivències compartides. El meu cap, juntament amb el meu cor, comença a tirar enrere, a tenir vida pròpia. En aquests moments ja no els puc controlar i em deixo portar...

Recordo la conya marinera amb el "Sr. Pérez", el seu "àlter ego", que em vaig inventar per fer-li veure aquella part antiga i carrinclona que li sortia de tant en tant i a la que tenia tanta mania. Recordo els mojitos terrorífics que li vaig preparar a casa meva (li van fer agafar un mal de panxa terrible, que no va confessar fins mesos després), i que van donar peu a la primera nit junts. Recordo el primer regal d'aniversari, passar uns dies a "Ca La Montse", molt poc temps després de començar la nostra relació i que va acceptar demostrant que era un eixelebrat com jo. Recordo els primers dies junts fora de casa... Estamariu, Olot, Calella de Palafrugell, Palu-Sator... Arròs amb llamàntol, cafè irlandès, acudits i riures amb la Siri de l'IPhone... 
Recordo la primera nit a casa seva, dormint a "l'habitació de l'avi", perquè encara no li havia dit als seus fills que estàvem junts. Vaig ser "una amiga" tant de temps!

Recordo la inseguretat i gelosia que sentia i que em treien de polleguera, entre altres coses perquè eren sensacions que mai havia experimentat. Recordo la por a perdre'l quan el veia trist, malament, perdut. Recordo el desencís quan em van operar i creia em vindria a veure a l'hospital. Recordo la primera vegada que em va canviar el nom i el mal que em va fer en aquell moment (haig de reconèixer que jo també ho vaig fer i ho faig algunes vegades). Recordo el terror que sentia en dubtar si era el més indicat començar una relació que no vaig esperar, ni desitjar, amb una persona que encara estava passant un dol important.

També recordo, però, les converses interminables, els farts de riure, els passejos en silenci. Les confessions inconfessables, a cor obert, les descobertes, el canvi de mirada, la complicitat, la tendresa i dolçor, la vulnerabilitat, la passió incipient i incontrolable. Recordo quan fèiem mans i mànigues per poder veure'ns uns minuts durant la setmana. Els "vols venir a dinar?" per acabar al llit sabent que teníem poc temps i molta ànsia. Recordo amb especial tendresa el dia que, fent l'amor, em va dir "feia tants anys que desitjava aquest moment". Recordo com em va posar de "catxonda" la primera vegada que el vaig veure remenant cassoles a la meva cuina. Recordo quan va venir amb la caixa d'eines, sense avisar i es va posar a arreglar el calaix del lavabo, el del moble del menjador i va canviar els coixins del sofà. Recordo la primera vegada que va sortir al safareig i sense dir res, va estendre la roba de la rentadora. Recordo els primers calçotets i mitjons que va deixar a casa. Recordo la primera rosa de Sant Jordi i el cap de setmana a Albons. Recordo com es va quedar amb mi el pitjor dia de la meva vida, el divendres de Carnaval de 2106  i l'extraordinari acompanyament que em va fer durant tot aquell temps.  Recordo les primeres bromes amb el meu fill, com se'l va guanyar des del cor, la paciència i perseverança i que van aconseguir què "aquell home" es transformès en "és molt majo!". Recordo el primer estiu a Torredembarra amb els nois....

No puc continuar, ja m'agafa plorera, sóc una sentimental i no puc ni vull evitar-ho.
Recordo que l'estimo i que m'estima. Que ja tenim en comú més de dos anys de records i que m'agradaria que fossin molts més.
Recordo i sé quanta pau em dóna la seva presència.
Recordo i sé que em fa créixer dia a dia com a persona i que, a part del meu fill, és el millor mirall que tinc per adonar-me de qui sóc, per fer sortir a la llum les meves inseguretats, pors i mancances. Per fer-me veure que hi ha de mi que no m'agrada i vull canviar, per potenciar les meves fortaleses i habilitats, per intentar ser una millor Montse cada dia, per mirar cap endavant cada dia amb il·lusió i alegria malgrat les dificultats i entrebancs.

Gràcies per tant!

Dues setmanes

Dues setmanes de desconnexió i de relax. De matinar per veure sortir el sol, de caminades.

Dues setmanes de Mar i Cel, de temps sense hores.

Dues setmanes de migdiades escandaloses, de Llunes plenes al Roquer.

Dues setmanes fantàstiques on m'he sentit estimada i consentida. De vermuts a vora el mar i sopars romàntics. De passejos per muralles, camins i platja a l'albada.

Dues setmanes de riure i badar. De quedar amb amics i recuperar, temporalment, l'hàbit perdut fa anys dels gintònics.

Dues setmanes de compartir fills i gos aliens, que cada vegada ocupen més espai al meu cor.

Si fa uns mesos hagués pogut demanar com volia que fossin les meves vacances, probablement hauria triat un viatge d'aquells que tantes voltes somio desperta, a terres llunyanes, gaudint de paratges desconeguts i misteriosos.

Si avui hagués de demanar com vull que siguin les meves vacances escolliria, sens dubte, aquestes dues setmanes.

Tornar a casa amb tanta pau i el cor a vessar d'amor, és l'única cosa que necessito en aquests moments de la vida.

Gràcies per fer-ho possible...

T'estimo

L'Univers 2.0

Qui diu l'Univers, diu Déu, la mare Natura, la providència, el karma, la sort... Tant es val, el nom no fa la cosa.

Perquè dos anys després de l'entrada del blog "L'Univers", ets una de les persones més importants per a mi.

Perquè aquest dia va ser un punt d'inflexió a la meva vida, pel qual dono gràcies cada matí en aixecar-me.

Perquè trobar-nos, perduts en mig del caos i el dolor, ha estat el millor que m'ha passat en molt i molt de temps.

Perquè passes de puntetes, sense fer gaire soroll, però deixes una empremta indeleble.

Perquè amb la teva paciència, perseverança i bon fer, has guanyat per golejada a la muralla indestructible que envoltava la meva zona de confort i que no volia cap home a la meva vida.

Perquè tens un dels cors més grans que he vist mai, ple de tendresa i amor, malgrat que et costi tant d'expressar els sentiments.

Perquè estar el teu costat fa que em senti millor persona.

Perquè aprenem l'un de l'altre i creixem junts.

Perquè sé que no és fàcil estar al meu costat i tu decideixes ser-hi.

Perquè no recordo haver conegut a ningú que estimi tant als seus fills, amb un amor incondicional com he vist pocs, i això fa que et mereixis tot l'amor del món.

Per això, avui em salto "a la torera" el meu auto veto al Facebook, perquè l'ocasió s'ho val amb escreix...

Per tot això i coses que m'amago, em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.(Lluís Llach dixit).

Solstici

La nit més curta de l'any. 
Solstici d'estiu i Lluna Plena.
M'encomanaré a deesses, fades i follets. Faré una foguera i ballaré nua al seu voltant. Parlaré amb la Lluna a cau d'orella. Donaré gràcies per tot el que m'ha regalat aquest any. Em perdonaré per tot allò que crec que no he fet bé. Cremaré els neguits, les incerteses i les pors. Demanaré forces per suportar, energia per lluitar, Llum per veure, saviesa per entendre i Amor per entregar. 
Llum d'estiu

Tristesa

Quan la tristesa s'instal·la al cor, és molt difícil fer-la fora.
La suma de la inseguretat, el desencís, la por, les expectatives, els temes no resolts i no expressats, fan un còctel Molotov que esclata en el moment més inesperat quan, un petit detall intranscendent, és la gota que fa vessar l'aigua del got.
Llavors arriben els retrets i les lamentacions. No som capaços de mirar amb objectivitat res del que ens passa per dins i la decepció s'apodera de nosaltres. Entrem en bucle una i una altra vegada i del cor i dels ulls brollen llàgrimes silencioses plenes de dolor.

Quan la tristesa s'instal·la al cor, és molt difícil fer-la fora. Ens movem des de la desconfiança i el temor de no tornar a sentir-nos feliços. Fins i tot hi ha la desesperació de pensar que potser tot es pot embolicar encara més i anar a pitjor. Quan passa això penses que no saps si series capaç de suportar-lo.
Imagino que, com tot, no hi ha mal que duri cent anys. Vull creure que tiraré endavant, remuntaré i tornaré a confiar, que de mica en mica aquest dolor anirà minvant.

Al cap i a la fi, al final només queda la confiança. 
Confiarem

Prínceps blaus

Ja fa molt que no crec en els prínceps blaus, ni en les princeses roses, tampoc. Deu fer com uns 30 anys més o menys...

L'afirmació de què la felicitat ens la dóna un altre no m'agrada, ni va amb la meva manera de pensar, ni de viure. Hem de ser feliços per nosaltres mateixos, independentment de qui tinguem a prop.

No necessito que ningú em rescati de cap castell custodiat per un drac ferotge, ni que em faci un petó per despertar-me d'un somni etern.

Val a dir, però, que de vegades em deixo portar per l'ego i les pel·lícules Disney, i això barrejat i sumat a la meva imaginació desbordant i un pèl bipolar, fan que inventi històries impossibles, però no per això menys reals al meu cap, on sóc una princesa de conte. Llavors les meves fantasies infantils cobren vida.

M'imagino sent la Ventafocs ballant amb el príncep a un Palau majestuós fins a les 12 de la nit i perdo una sabata. O que sóc la Nala i ajudo a en Simba a recuperar el seu regne al Rei Lleó. De vegades penso que el meu amor fa trencar l'encanteri i la Bèstia es torna un príncep ben plantat...

Més aviat, però, em sento identificada amb la Fiona d' Shrek  (pel·lícula fantàstica i divertida com poques) que espera al seu príncep encantador durant anys i resulta que era un ogre... I resulta que ella també era una ogressa... I resulta que era el seu amor verdader i van ser feliços per sempre.

Que no, que no, que no vull ser una princesa rosa que troba el seu príncep blau, de debò que no!!!

Però, a estones, m'agradaria sentir-me'n...

Llum de tots colors

Por

Sóc una persona positiva. És la meva naturalesa.

Això no vol dir que, a vegades, les circumstàncies pròpies o alienes (ben pensat són totes pròpies atès que t'afecten) propiciïn que entris en una mala època. 
Quan a la vida tens temporades complicades (que de ben segur marxaran un dia o un altre) pots fer unes quantes coses...
Pots amargar-te l'existència pensant quan desgraciadet ets.
Pots ficar-te sota el llit i no voler sortir fins que amaini el temporal.
Pots aixecar-te amb empenta i força i continuar endavant (difícil, ja que recordem que estàs en un mal moment). O pots anar fent sense pressa, però sense pausa intentant entendre tot allò que passa i que no t'agrada especialment i ser pacient amb el temps (això últim també té els seus inconvenients, no sigui cas que et quedis esperant la vida sencera).

Sempre he cregut que els canvis són bons, però difícils de pair, fan por. Ens fan sortir fora de la nostra zona de confort i no sabem com gestionar-los.
Por que et falti la feina, a què els fills no vagin pels camins que tu creus que haurien d'anar i s'estimbin i pateixin. Por que els pares es morin, a què la parella et deixi. Por a canviar, a fer-te gran, a començar a tenir calors inesperades, canvis d'humor encara més sobtats i a no reconèixer el teu propi cos al mirall. A veure't vella i grassa i que et deixin de desitjar per aquest motiu. Por a fer-te una "senyora", a no acceptar una nova etapa que s'apropa, por a tornar a passar per vivències doloroses que no voldries experimentar altre cop...

En algun moment tanques els ulls i respires profundament. Hi ha una memòria que va més enllà de la ment, des de la mateixa essència del teu cor, que et fa recordar els bons moments en els quals et sents acollit i recolzat.
La trucada sobtada d'una amiga, el missatge encoratjador d'una altra. Les converses interminables i meravelloses. L'abraçada inesperada del teu fill adolescent. La preocupació sincera dels teus pares. Les bromes i rialles a la feina. La tendresa de l'amor del teu xicot. Els passejos sense rumb. La música que t'encanta. Els esmorzars al Quimet. Els aperitius vora el mar. Les sortides de sol. Escoltar els ocells a primera hora del matí. El millor reiki del món, fet per algú que saps que t'estima moltíssim. Les escapades de cap de setmana. Que et portin dues roses vermelles precioses així, perquè sí. Els matins d'hora, ben d'hora a la platja solitària. Posar-te davant de l'ordinador i escriure tot allò que et passa pel cap i el cor. El saber que quan t'has ensopegat, sempre, sempre t'has aixecat amb una altra lliçó apresa. 

Quan a la vida tens temporades complicades, has de tenir paciència, empenta, coratge, força i ganes de canviar.... I sobretot, confiar.

Llum que encoratja.

Com estimar

Les reflexions compartides per una gran amiga em fan repensar sobre els meus propis fantasmes... Que volem, desitgem, esperem. De la vida, de qui ens envolta...
Hi ha persones que s'entreguen, donen tot d'elles mateixes als altres, sense pensar en les seves pròpies necessitats. L'ego traïdor, fa que esperin que l'altre els llegeixi el pensament i sàpiga exactament que és el que necessita en aquell moment precís. Esperen que els preguntin em comptes d'explicar. No demanen, no demostren feblesa, sempre disponibles per a tot i per a tothom, donant sense rebre a canvi. (Compte amb això! En el fons esperen rebre de la mateixa manera que ells donen. La qual cosa és impossible, ja que cadascú tenim percepcions diferents). Fan veure que poden amb tot allò que els passa i que només alguns "privilegiats" han d'endevinar. Dissimulen el dolor i les preocupacions i volen sentir-se sostinguts, ajudats, sentir-se especials, únics, rebre el que ells entreguen ... Rebre què?... Si no són capaços d'expressar les seves pors, inseguretats i neguits. Creuen que com tenen "l'habilitat" de saber com estan els altres i que necessiten, tothom ho pot fer i un vel de frustració i dolor es col·loca suaument a sobre del seu cor.
Descobertes que es fan i que s'han de gestionar per poder continuar endavant amb llibertat i pau interior.

Vull compartir en aquest espai unes paraules del Jeff Foster, crec que tenen força a veure amb el tema i les trobo sàvies i reveladores.


COM ESTIMAR.
Quan un ésser estimat està sentint dolor físic o emocional,
quan el seu món ja no tingui cap sentit,
el simple fet d'escoltar-lo pot fer meravelles.

Plora amb ells.
Sigues en silenci amb ells.
Valida els seus sentiments, sense importar la seva intensitat.
Ajuda'ls a sentir-se reconeguts en aquest món.

No els ofereixis respostes enginyoses. Ofereix-te a tu mateix.
No els esbronquis, ni tractis d'ensenyar-los quelcom.
No els jutgis, ni els facis sentir que estan equivocats per pensar el que pensen.
Abraça'ls, perquè no se sentin sols.
Perquè puguin posar-se en contacte amb el seu propi coratge.
Amb la seva capacitat de suportar els sentiments més intensos.

Quan algú estimat estigui sentint dolor físic o emocional,
quan el seu món ja no tingui cap sentit,
ofereix-li la millor medicina de totes;
el teu amor.

Tant i tant per aprendre encara.

Llum a la cara oculta de la Lluna

Descobrint

Pecant, com sempre, d'ingenuïtat em penso que només pel fet de compartir instants, taula, paraules, riures, llàgrimes i llit, sóc capaç de conèixer a una persona. Com se'm pot acudir res més allunyat de la veritat, si en quaranta-set anys que porto fent-ho amb mi mateixa, encara no n'he tret l'entrellat.
La millor manera de conèixer a algú és en el seu propi hàbitat, on les formes són més autèntiques, en estat pur que dirien alguns.
Quan arribes i mires i veus i et sorprenen maneres de fer (potser no d'una manera especialment agradable) poden passar dues coses; que facis com que no passa res (cadascú a casa seva fa el que li dóna la gana, només faltaria) o que et caiguin les paraules de la boca de pura sorpresa, quan et preguntin com ho estàs passant.
Intuint d'alguna manera, que hi havia un percentatge elevat de falta de consciència dels fets, m'arremango amb tot el meu arsenal lingüístic i potser un excés de vehemència (demano disculpes des d'aquí) i procuro fer veure des dels meus ulls.
El miracle, la sorpresa en si d'aquest fet, és la mirada, que sembla que descobreix part de veritat en les meves paraules i un somriure tímid i avergonyit apareix als llavis, darrere unes mans que es tapen els ulls davant la incipient descoberta.
Descobrir coses noves de nosaltres mateixos, de vegades no és agradable, ni molt menys fàcil d'acceptar. Però des del moment que en som conscients, ja som capaços de començar a canviar allò que no ens agrada. Si volem, és clar...
Experiències sempre enriquidores, sempre aprenent, sempre sorprenent-me.

De vegades les diferències, apropen.

Llum rara.

Records

I com sempre, de sobte, t'adones que comences a tenir records en comú. Aquest fet em sembla important i significatiu. Miro enrere un parell d'anys i ja està en el meu record sentimental.
Tanco els ulls i la meva memòria va cap allà. Flaixos d'imatges i paraules m'apareixen en ordre cronològic.
Primer fent un treball de suport, contenció i revulsiu: Amiga i terapeuta friqui alhora. Veient l'esforç de millorar i superar el dolor. Els cafès i les cerveses, parlant durant hores, espantant els fantasmes del passat, plorant i rient. Les seves primeres "tirades de canya" subtils i tímides. El canvi de mirades.

La primera nit junts, tan i tan curiosa i divertida. La primera sotragada al cor quan va dir "feia tants anys que desitjava aquest moment".

El seu primer regal d'aniversari, passar quatre dies a casa meva. Màgic, divertit i sobretot fàcil.

Estamariu, als l'Alt Urgell, el nostre primer cap de setmana junts. Calella de Palafrugell al gener. L'arròs amb llamàntol de Palau-Sator.

Que comencés a quedar-se a dormir algun dia a casa Que jo comencés anar algun cap de setmana a casa seva. Compartir espais i manies. Conviure amb fills aliens. Tenir raspall de dents i sabatilles a casa de l'altre.

La primera emprenyada, quan gairebé després d'un any et presenta com una amiga .... Com????
El primer t'estimo.
La Costa Brava, Albons.
Dues setmanes tots junts a l'agost a casa seva, amb els nois (son fantàstics!).
La festa sorpresa del seu aniversari. El cap de setmana a l'Alt Empordà, l'Hotel Niu de Sol, el Cap de Creus.

El primer Nadal junts, presentació familiar (quin fart de riure). El regal de reis a Pals, el dinar fantàstic a Begur, tot i que jo estava en un moment molt difícil en l'àmbit emocional.

Els dies laborables, amb les rutines, presses i cansament, però on sempre hi ha un moment per una broma, una carícia, un petó.
Els caps de setmana, últimament sempre junts, també amb les seves rutines, però amb el plus de relax que fa que t'adonis de quan afortunat ets...

M'ha sobtat pensar quants records poden arribar a haver-hi en poc més de dos anys. M'ha agafat una mica de vertigen, fins i tot.
Vora a cinquanta anys, les coses són un pèl diferents. Era reticent fins al fàstic de tenir parella. De tenir un "tiu" a casa meva, de compartir, de deixar-me estimar, de deixar "envair" el meu espai, d'acceptar i respectar altres maneres de ser i de fer.... Ara m'adono que he ficat un "tiu" a casa meva, comparteixo, em deixo estimar, li deixo "envair" el meu espai i respecto i intento acceptar altres maneres de ser i de fer, encara que, de vegades, no em sigui fàcil...

I en adonar-me de tots aquests records compartits, m'he adonat de quan i com t'estimo.
Gràcies per estar a la meva vida. Quina sort trobar-te al meu camí!

Quan t'adones que estimes

I és quan t'adones que estimes. Que estimes més enllà de les diferències, pors, mancances, inseguretats i records que, a estones, fan la guitza. Més enllà de les expectatives i desitjos que no tenen gaire a veure amb la crua realitat.

Que estimes perquè si, perquè s'ho han guanyat amb calma, paciència i perseverança. S'ho han guanyat amb mirades i silencis, però sobretot amb petits instants i detalls que diuen molt més que les poesies d'amor més romàntiques. S'ho han guanyat amb temps i dolçor. Amb tendresa i sentit de l'humor. Amb la senzillesa que aporta la humilitat d'un cor immens.

T'adones que estimes amb un tarannà diferent que temps enrere, quan eres més jove, però no per això d'una manera menys real ni intensa.
A prop dels cinquanta anys la impaciència deixa pas a la calidesa, el temps es mesura per mirades i carícies, endinsats en la vida quotidiana, on han d'haver-hi hores per tantes i tantes obligacions familiars, laborals, socials que potser només queden uns minuts, al vespre, per mirar-se als ulls i somriure, entre fer el sopar, posar la rentadora i revisar una factura.

És bonic descobrir com, d'una manera gairebé impensable, ens trobem algú i la vida ens regala una nova oportunitat.

I és quan t'adones que estimes. I mires de reüll les diferències entre una "friqui" urbanita i un "pijo" rural, que aparentment no tenen gairebé res a veure l'un amb l'altre. I t'agafa riure i tot en pensar; que collons estic fent, si això va començar com un rotllet tonto a l'estiu del 2014 i ara, de vegades, fins i tot semblem Pepa i Avelino?
I reconeixes diferències i has d'empastar maneres de fer i pensar diferents. I t'adones que és un mirall on veus tot allò que no t'agrada. I ho vols canviar, no per fer content a l'altre, sinó per fer-te content a tu mateix. Perquè si jo canvio, tot canvia. Com diuen els que en saben "Quan canvies la forma de veure les coses, les coses canvien de forma".

I més enllà de les diferències, pors, mancances, inseguretats i records que, a estones, fan la guitza. Més enllà de les expectatives i desitjos que no tenen gaire a veure amb la crua realitat t'adones que estimes en aquell precís instant, més enllà de les paraules i fins i tot dels pensaments. En aquell instant on sents que és aquest amor el que tries cada dia, en cada moment. Perquè et fa sentir bé, perquè et suma i no et resta, perquè et fa que vulguis ser millor persona, perquè et complementa i no t'envaeix, perquè has adquirit un compromís implícit des de la més absoluta llibertat.

Gràcies, gràcies, gràcies... Per donar-me l'oportunitat de poder viure aquesta experiència tan enriquidora. Per aprendre a mirar amb uns altres ulls. Per ajudar-me a ser millor persona.

Llum que transforma

Petits detalls

La vida està plena d'instants, moments, detalls. La majoria de vegades no som conscients d'aquests fets. Passen desapercebuts en la voràgine del dia a dia, entre les preses i la mandra. No parem prou atenció. Si ho féssim, ens adonaríem de com ens alegren i faciliten la vida.

Que al vespre es recordin que al matí tenies mal de cap i et preguntin com et trobes. Que sempre, quan s'ha de comprar vi blanc, compren el que a tu t'agrada. Que s'interessin de com li ha anat el metge al teu pare. Que et posin la manta per sobre quan seus al sofà a mirar una peli. Que quan diuen que portaran alguna cosa per sopar, saps que serà salmó fumat, foie i formatge per untar, que és que us agrada a tu i al teu fill. Que respectin silencis acompanyant, sense que sigui incòmode. Que cada vegada que et bellugues al llit, dormint, s'acomodin al teu cos, sense queixar-se dels teus moviments constants.

Valoro molt els petits detalls. Per a mi, són grans, molt grans. Són quelcom que ens fa el dia a dia més lleuger, dolç i agradable. Són la sal de la vida.

Tinc la immensa sort de poder-los gaudir i des d'aquí vull agrair-lo.

Gràcies per ser, gràcies per estar. Gràcies pels petits detalls que fan que la meva vida sigui més bonica. Gràcies per aquest (gairebé) any i mig, que va començar com un rotllet "tonto" i mira tu on estem ara.

Gràcies per ser pacient, persistent i valent.

Ets gran, Patxi... Molt gran!