El dia de Sant Jordi...

M'encanta el dia de Sant Jordi!

Des de molt abans que fos el dia internacional del llibre i les Rambles de Barcelona sortissin a les notícies de la tele arreu del món.

Aquest dia sempre trobo que hi ha una llum diferent. L'aire sembla més pur i tinc la sensació que tot és menys feixuc. Em sento més lleugera i em venen cançons d'en Serrat al cap i papallones a l'estómac.

Li podríem treure defectes a aquest dia... Hi ha una implicació consumista. Les parelles s'obliguen a regalar llibres i roses, encara que s'estiguin tirant trastos pel cap. Els que no tenen parella se senten tristos i sols perquè no tenen ningú a prop amb el present que pertoca aquest dia...

Això si, em trobo orgullosa de pertànyer a un poble on la gent es regala llibres i roses per demostrar el seu amor.

Imagino que serà per tot el que implica i tot el que hi ha al meu subconscient. Records viscuts i gairebé oblidats que, aquest dia, tornen a sortir i m'impregnen de dalt a baix.

Records de la primera rosa que em van regalar, cap als 13 o 14 anys, probablement agafada d'algun jardí particular. Embolicada amb un trosset de paper de plata, senzilla i sense pretensions. Ni tan sols recordo el nom d'aquell xicot, només la sensació de sentir-me important i única per a algú, per primera vegada.

Records també, del primer ram de roses que em van regalar. El meu primer gran amor. Jo tenia 18 anys. Es va presentar amb aquell pom preciós, amb set roses, una per cada mes que portàvem junts...

També la primera que em va regalar el que després va ser el meu marit, dins d'una capsa molt elegant. Amb un Sant Jordi clavant-li la llança al drac... Em vaig sentir princesa amb aquell regal, alhora que protegida per aquell cavaller del qual estava tan enamorada. (Crec que la figura encara hi deu voltar per casa dels meus pares)

La primera rosa del meu fill, feta de cartolina i paper pinotxo...

Roses d'amics i familiars. Roses de persones que passen per la vida uns instants i després desapareixen. Roses de gent que sempre hi és. Roses esperades i roses que sorprenen. Roses, roses, roses...

No m'agrada que el calendari imposi si has de fer un regal o no, però el dia de Sant Jordi em salto la norma. Sóc una sentimental!

Feliç diada de Sant Jordi a tothom

Llum a les espines

Un gran dia...

Ahir va ser el meu aniversari. Va ser un dia fantàstic!
Vaig rebre una infinitat de sorpreses i regals...
Les felicitacions de familiars, amics i  coneguts....en persona, per telèfon, whatsapp, mail, facebook...
Regals de paraules sinceres d'afecte i bon desitjos. Regals materials entregats des de l'amor. Regals de fotografies fetes amb una delicada sensibilitat. La sorpresa del regal d'escoltar paraules amigues que et feliciten des de la ràdio. Regals de trobades informals i inesperades plenes d'alegria. Regal de pastís amb espelma inclosa i la incertesa que provoca el dubte d'escollir el desig...
Diuen, els que hi entenenen, que a partir d'ahir el meu arquetip és el Sol i que regirà 365 dies en mi. Espero que m'il.lumini tot aquest any i m'ajudi a acceptar més, a entendre millor i a saber triar amb determinació però sense impaciència, per on vull anar i per on no.

Moltes gràcies per fer que ahir fos un dia absolutament perfecte...

Llum a les intencions

La burla còsmica

Hi ha qui li anomena la "burla còsmica"...
Creiem que ho tenim tot controlat. Sabem, des de l'intel·lecte i la lògica, més o menys per on anirà la nostra vida. Creiem que sabem el que ens espera i el que no.
Però, de vegades, la vida et pica l'ullet...
Apareix alguna vivència, situació o persona, que no t'esperes i, de cop i volta, et trobes amb un "marró" entre les mans, sense la més remota idea de com manegar-ho. Entre altres motius, perquè arriba en el moment més inesperat i en les circumstàncies més inoportunes.
Llavors entres en pànic, no saps ni que fer, ni que no fer. A dins del teu cap els pensaments donen tantes voltes que ets incapaç d'aturar-los.
Ens costa molt sortir de la nostra zona de confort i deixar-nos portar per les intuïcions, no n'estem prou acostumats.
El més fàcil és recular. Tirar enrere i decidir que no. Que allò que ha aparegut a la vida tan de sobte i sense previ avís (i que a més a més trobes fantàstic) pot provocar tants mals de caps que t'acollones. Tries continuar amb el què tens fins ara i no t'arrisques. En aquell precís instant, ho fiques tot plegat dins d'una capseta i ho guardes dins el teu cor, tancat amb set claus, ben amagadet...
Encara, de tant en tant, som covards... Que hi farem!
Ara bé, tot el que hem vingut a experimentar, ho experimentarem, és de llei.
Així que abans o després, en aquesta vida o en un altre, l'Univers ens ho tornarà a posar davant i a veure que fem!... Potser, amb molta sort, recordarem allò après i decidirem tirar-nos a la piscina sense saber si hi ha molta o poca aigua. Només el fet d'arriscar-nos ja serà un gran pas en el nostre camí, independentment del resultat de la nostra decisió.

Mentrestant, Llum a la por

Llum kàrmica

Retrobar i recordar

No és bo viure del passat, ni en el passat. Sabem que s'ha de mirar cap endavant amb optimisme i alegria, encara que, de vegades, sigui difícil. Com diuen els Pets "la vida és bonica, però a vegades, complicada".
De totes maneres m'agrada recordar vivències. Si són dolentes o negatives, per reflexionar i aprendre d'elles. Si són bones, per rescatar-les de la memòria i recordar (valgui la redundància) que fins ara he tingut una bona vida.

L'adolescència és una d'aquelles etapes de la vida que et marca per sempre. Per la quantitat d'hormones que t'envaeixen sense esperar-ho i que no tens ni punyetera idea de com gestionar. Per les sensacions, emocions i sentiments nous que entren arrasant en aquells cossos que canvien per dies, desestabilitzant tot el que hi havia fins llavors.
La meva (com a mínim així ho recordo) va ser fantàstica.
Tinc molts i grans records d'aquells temps, però potser un dels més grats i intens és el dels caps de setmana i vacances a la Pobla de Montornès.
Vaig descobrir que és un colla d'amics, tan diferents i tan respectuosos els uns amb els altres.
Vaig experimentar l'ego de l'adolescència pensant que érem omnipotents i que no ens podia passar res. Fent autoestop per baixar a Torredembarra. Anant en bicicleta per camins i carreteres sense pensar ni un moment, que podríem córrer algun perill, sense diners, ni telèfons mòbils. Perdent la noció del temps en aquell "micro-món particular" que vam crear.
Anant al camí de l'ermita de nit a escoltar música. Manllevar algun meló, síndria o grapats d'ametlles i menjar-nos-les escoltant a Michael Jackson amb el cant dels grills fent els cors.
Fent nit de pijames a casa amb tots els matalassos a terra. Gravant en el ràdio-cassette de doble platina "We are the world, we are the children" a les tantes de la matinada, mentre el Parera ens cridava l'atenció pel xivarri que fèiem.
Jugant inconscientment a la ouija a ca l'Enric o la Yolanda i cagant-nos de por.
Descobrint el primer amor, els primers petons, les primeres papallones a l'estómac...
Els nostres pares fent torns per portar-nos i recollir-nos a la discoteca (Jordis's i Arqus, per ser més exactes) i nosaltres intentant dissimular que havíem pres un cubata i anàvem mig marejats, donant les culpes a les corbes de la carretera.
Agafar la responsabilitat que ens pertocava quan una amiga de Barcelona va tenir un accident i es va fer un trau al cap. Portant-la a la Creu Roja, fent torns tota la nit per no deixar-la dormir, baixar a Altafulla a buscar els antibiòtics que necessitava.... Tot això sense cap adult a casa.
Veure sortir el sol des d'un penya-segat, una nit de Sant Joan. Amb un bon amic, una moto i poca cosa més, però tan especial "persé" que roman encara present a la meva memòria...
I tantes i tantes experiències... Lliçons de vida importants.
Aquesta tarda em retrobo amb uns quants. Això ha fet que tiri enrere gairebé 30 anys i m'adoni que tot el que vivim és un gran aprenentatge i ens marca de per vida.
Avui compartirem petons, abraçades, llàgrimes, records, alegries, enyorança i melangia....

Llum als anys viscuts

...Un dia qualsevol

Quarts de nou i encara hi ha llum del dia. 
M'agrada que els dies siguin llargs i càlids, com el d'avui. 
M'alegren, em fan sentir bé. Sóc més capaç d'apreciar les coses petites que em fan la vida més feliç.
Comença la primavera i revifo. Surto del meu estat d'hivernació i em sento renéixer.
Sento el sol a la cara, tanco els ulls i em trasllado a mons fantàstics. Camino i observo, els meus ulls miren diferent, amb més tendresa i menys judicis. Sembla com si tot anés més a poc a poc, amb  més calma, amb més pau.
Que bé tot, que maco tot!

Torno a ser jo. I m'agrada molt.

Llum a les coses petites

Estar en el centre

És important estar en el centre. No deixar-se portar massa pels pensaments i les emocions. És important recordar qui son realment i intentar no perdre-ho de vista.
Som molt més que pensaments i emocions, no ho oblidem
Som molt.....molt més...

"Suceda lo que os suceda, no os alteréis ni os desaniméis, haced lo posible para que vuestro espíritu retome progresivamente el control de la situación. De esta manera conseguiréis descubrir vuestra verdadera libertad; porque solamente el espíritu es verdaderamente libre, se halla por encima de los acontecimientos. 

Cuando devolvéis a vuestro espíritu el lugar que le corresponde, algo os dice en vuestro interior que no son estos obstáculos y estas contrariedades las que pueden haceros perder vuestro equilibrio, vuestra paz, vuestro amor. Al contrario. Puesto que las experiencias luminosas que hicisteis anteriormente os enseñaron los valores sobre los que podíais confiar, uniros a estas experiencias, no pongáis en duda lo que experimentasteis de hermoso y grande, conservadlo como un viático en este difícil camino que debéis recorrer. Y cuando pase la tormenta, os daréis cuenta de que lo que hubiera podido haceros perder el valor, por el contrario os lo ha reforzado." 
Omraam Mikhaël Aïvanhov

Llum de lluna d'abril

Un somni...

Feia pocs dies que l’havia conegut i vaig tenir un somni.

Anàvem passejant pel barri antic de Barcelona, xerrant per aquells carrerons enrevessats i estrets. De sobte, com per art de màgia, va aparèixer davant nostre una paret que ens barrava el pas. Estava feta de maons antics, igual que les cases del voltant, com si sempre hagués estat allà. Em vaig aturar, sorpresa i ell, fent un pas endavant, es va girar cap a mi i amb aquella mirada que té a vegades, plena de llum, em va oferir la seva mà i em va dir: “Vine amb mi, jo t’ajudo a travessar”.

I així va ser. El somni es va acabar aquí i va continuar la vida real. No diré el seu nom, no sé com es prendrà aquesta entrada de blog. Si algú que ho llegeix sap de qui parlo li demano que respecti l’anonimat.

La vida m’ha regalat tantes coses, que no puc per més que ser agraïda i donar-li les gràcies cada dia.

Que entrés a la meva vida és un d’aquests regals. Per a mi ha estat un mestre en el sentit literal de la paraula. Un mestre és aquell que té uns coneixements, una experiència, una sabiduria i mostra als altres el que sap. No vull que s’interpreti d’una altra manera, sé que no li agradaria.

Amb ell vaig descobrir un món que ja pressuposava, però del qual no tenia certesa.

Vaig descobrir llibres, autors, pel·licules, teràpies, personatges molt savis i algunes experiències que, d’alguna manera, em van començar a obrir la ment.

Vaig ampliar el meu vocabulari amb paraules que al començament em sonaven a xinès (algunes encara m’hi sonen) com ara cossos, plànols, constel·lacions familiars, etèric, àdmic, entitat, àtom permanent, edat interna…

He començat a aprendre a mirar diferent. A tenir una mica més de criteri, no deixar-me enlluernar massa i a mantenir els peus a terra quan cal ( bàsicament a “quarentenar"-ho tot...).

He començat a conèixer-me millor i a procurar descobrir les meves parts més fosques i les meves debilitats, entenent que si no n’ets conscient és impossible intentar canviar res.

He descobert que hi ha lleis que estan per sobre de tot.

M’ha fet passar tardes que s’han tornat nits i matinades impagables, per la quantitat de respostes que m’ha aportat, patint amb paciència la meva ànsia de conèixer, la meva energia, de vegades, molt “alterada” i la meva verborrea incontrolable.

Hem compartit maratons de quilòmetres en cotxe i hores d’espera. Molts cafès i alguna magdalena gegant.

És algú molt especial, no només per a mi, també per d’altres. Tots som especials, però ell ho és més.

No li agrada que li diguin aquestes coses, però mira, és el que hi ha, és el que sento.

Ja ho saps. I encara que, de vegades, pensis que no és per tant i no t'agradi gens aquest aire tou i ensucrat, són les meves percepcions i sentiments.

L’Amor s'ha d’expressar i demostrar, jo ho faig de la millor manera que puc, deixant que els meus dits es moguin pel teclat al ritme d'allò que dicta el meu cor.

Pocs dies abans del teu aniversari. És el meu humil regal des del fons de l'ànima.

Gràcies per obrir-me portes, per acompanyar-me, per formar part del meu camí...

Quan es faci fosc

M'encanta en Gerad Quintana... i Sopa de Cabra també.
Les lletres de les seves cançons van més enllà d'històries d'amor i desamor, de persones i llocs, d'instants i circumstàncies.
Algunes estan fetes des d'un altre lloc, molt més íntim i profund, des de la recerca de la nostra pròpia essència i la dificultat, de vegades, de fer camí.
Us deixo una de les meves preferides "Quan es faci fosc".

Espero que la gaudiu com cal....

Diguem quants cops
t’has sentit sola enmig del món sense trobar el teu lloc.
Diguem el que has vist
darrere l’horitzó que tots duem a dins, has trobat el sol?

La llum és viva, la sort ens guia
El vent, els dies, ens miren en passar.

Et busco entre la son,
obrint els ulls sota els llençols comença un altre avui.
Et miro i tot és nou,
a fora sents la gent com va darrere el temps; l’ha perdut corrent.

La llum ens guia, l’amor arriba,
Els anys, els dies, la vida un munt d’instants.

Quan es faci fosc, mai no tinguis por;
La nit a fora és freda amor,
esperarem tots dos que surti el sol.

La llum canvia, l’amor ens mira,
El vent, la vida, somriuen en passar.

Quan es faci fosc....
Esperarem tots dos que arribi el sol

Quan s’acabi el món, quan es faci fosc;
La nit, la nit és freda amor,
esperarem tots dos, que surti el sol.


Llum a la foscor

Realitat màgica

Hi ha situacions que et canvien la vida, així com persones, llibres i pel·licules.
He llegit algunes coses i gairebé sempre he après del que llegia. Hi ha llibres que formen part de mi.
Per la seva essència, per la forma que toquen la meva ànima i per la manera màgica en què han arribat a les meves mans (sempre en el moment més oportú), són per mi eines valuoses que m'ajuden a fer camí.
Us deixo uns fragments d'un d'aquests llibres, que ja fa temps vaig llegir i em va revelar que el que em passava no era una paranoia, ni un somni (o potser si, però no individual sinó col·lectiu)
No és ni de bon tros el millor, però si ho trobo significatiu en alguns temes...

"El  milagro  que  contemplas  para  ti  en  todas  tus  relaciones se  centra  probablemente en  el  deseo de ser dichoso y feliz y estar en armonía con todas las personas de tu vida, sin conflictos dolorosos. Y quizás incluso anheles la maravillosa sensación de dicha que te embargó en tus primeros enamoramientos, cuando joven. Además, a medida que trabajes en la creación de relaciones espirituales con todos los demás, verás que se producen  milagros  en  otras áreas de tu vida.  
Descubrirás que posees capacidades milagrosas que en otro tiempo achacabas tan sólo a la coincidencia o al capricho de la suerte. Empezarás a entrar en el pensamiento de los  demás y a conectar con ellos en una medida inaccesible cuando se vive en la duda y el  temor.
Empezarás a saber qué piensa el otro, y  verás que dices en voz alta y con regularidad cosas como éstas:«Yo estaba pensando exactamente lo mismo», «Precisamente iba a  sugerirte lo  mismo», «Seguro que eres capaz de leer mi pensamiento, porque eso es exactamente lo  que  tenía  en  la  cabeza».  Este  tipo de sensaciones no son ni azarosas ni es trambóticas, se tienen cuando se vive a un nivel superior de conciencia. Este nuevo modo de relacionarse no exige estar físicamente presente al lado del otro. 
Aprenderás a saber lo que  la  otra  persona  necesita  y  piensa cuando tú estás a kilómetros de distancia. Se trata de una conexión del espíritu; sois realmente uno.Llamarás por teléfono a alguien que tiene una  relación espiritual contigo y la otra persona sabrá antes de coger el aparato que eres tú quien llama.Veréis que cada vez tenéis más experiencias de  este  tipo. 
Esta forma de conciencia milagrosa con el otro tendrá su origen en ti. En tu mente. En tus meditaciones se te guiará sobre lo que debes dar a los demás, y cuando salgas al mundo real y proporciones aquello que has visto en un momento de iluminación espiritual,es posible que los receptores queden de hecho sorprendidos ante tu conocimiento. Pero a ti ya no te sorprenderá. Empezarás a considerar esto como algo normal. Conectarás a un nivel superior, un nuevo nivel de conciencia que en definitiva llamarás realidad mágica."

TUS ZONAS MÁGICAS- Dr. Wayne W. Dyer



Llum màgica

Món trencat

En aquest món nostre, de tots, on les coses no van bé, on hi ha desànim, por, tristor, impotència. On caminem pel carrer sense mirar-nos, sense somriure, sense reconèixer-nos. En un món on molts creuen que tot val mentre tinguin poder per imposar-se, que tot té un preu i està en venda (fins i tot regatejant) i que el valor que tenim és equiparable a les nostres propietats.

En aquest món ple d’injustícies, de dolor, de misèria i violència...

En aquest món em planto.

En Ghandi va dir “Si vols canviar el món, canvia’t a tu mateix”.
Aquesta societat no s’aguanta per enlloc, el sistema és obsolet i està plantejat des del poder i el consumisme, la por, el terror i l'extremisme.

Si no som nosaltres mateixos els que canviem la mirada, si no afinem bé la lent i ho continuem veient tot distorsionat, res no canviarà. Hem de ser conscients de què les eines d’abans ja no ens serveixen, no podem fer servir els mateixos paràmetres pels quals es funcionava en el segle XIX o en el XX, de la mateixa manera que no podem arreglar un smartphone amb una clau anglesa.

Les coses no canvien soles, nosaltres fem que canviïn. Nosaltres tenim el poder de decidir si volem canviar o no, si volem veure el món tal com és ara o no.

Un altre món és possible.

Vinga, som-hi!

Llum als canvis poderosos.

Històries de pell

Aquesta és una història de pell.

Una història d'aquelles que només de pensar que en formes part, et fa sentir bé.
És la història d'una amistat "eterna" en el sentit més literal de la paraula. D'aquelles que s'incrusta a la teva ànima i que passi per les circumstàncies que passi, no minva.
És el recorregut en el temps i l'espai d'un vincle que es va crear ja fa molts anys, passant per la infantesa i l'adolescència i que ens va fer compartir rialles i somriures, cançons i disbauxa, alegries i llàgrimes, confidències inconfessables i quilos de préssecs de Tarragona. Les primeres experiències amb els nois, amb l'alcohol (mare meva!) amb coses potser mal vistes en aquells temps, però sempre innocents.

La vida va fer que els nostres camins s'allunyessin en un moment determinat. Poc més de 50 quilòmetres, fer-nos "grans", el matrimoni, la maternitat i no recordo si algun altre motiu més van fer que 20 anys s'interposessin entre nosaltres.
Una trobada casual amb la seva mare (Manuela, allà on et trobis, una abraçada immensa), una trucada de telèfon i un retrobament increïble per l'alegria, naturalitat i l'amnèsia emocional de 20 anys que va fer que, per art de màgia, reprenguéssim la relació intacta, com si no hagués passat ni un mes des de l'última vegada que ens vam veure.

A partir d'aquí, la meva família ha augmentat. Tinc una germana més, un nebot més i un gos (sense oblidar a la seva parella i als seus fills, pels quals també tinc un gran afecte)
De "més grans" hem tornat a compartir moltes de les coses que vam viure de "més joves". Més rialles i també llàgrimes, confidències, records d'altres temps (una mica endolcits per la llunyania), sorpreses com mai a la vida m'han fet, nits xerrant sense dormir, sortir de festa i tornar sordes a casa perquè la música estava molt alta, anar de vacances amb els nens, passar-nos receptes de cuina, banyar-nos al mar a la llum de la lluna plena, patir l'una per l'altra quan les coses es torcen, acompanyar-nos en els moments més íntims i transcendentals de la vida....
De fet no ens hem semblat mai gaire i crec que això ha estat el nostre repte. Mai ens hem jutjat i si hi ha hagut discrepàncies sempre, absolutament sempre, les hem resolt des del respecte, l'amor i com no.... El sentit de l'humor.
Faré una confessió: Crec en les ànimes bessones i en les ànimes afins.
El seu vincle, la seva connexió, va més enllà de la personalitat, més enllà de la forma, més enllà del temps i l'espai.
Tinc la increïble sort d'haver-me creuat a la vida amb algunes de les meves ànimes afins (potser també amb la meva ànima bessona, qui sap...) i l'Elena és una d'elles.

Gràcies per fer camí amb mi.

T'estimo ahir, avui i demà

Mar i Cel

Uns mesos enrere, tot just començant la tardor, vaig tenir una experiència....no sé, potser mística (sense veure, ni escoltar cap cosa estranya...) que encara avui en dia, si la penso, sóc capaç de reviure-la i connectar amb ella.Va ser tan maco per mi que ho volia compartir aquí, en aquest espai que tot just comença a agafar forma...

Vaig arribar d'hora des de Barcelona, amb un llibre, un entrepà i una ampolla d'aigua.
Vaig romandre asseguda a la sorra més de quatre hores que em van semblar vint minuts, durant les quals no vaig veure, ni menjar.Va ser com si s'hagués aturat el temps. Només vaig poder badar, llegir una mica i contestar una trucada de telèfon.
Quan per fi, amb recança, m'aixeco, tinc la necessitat de caminar sense rumb, cap al sud, contemplant el paisatge que em captiva. Els peus em porten fins al Vendrell. Hagués caminat tot el dia, tota la nit, tota la vida. Quan, amb recança, decideixo tornar no puc evitar girar-me, mirant tota l'estona cap enrere, cap a aquest cel infinit i canviant, cap al mar blau, inmens i atemporal...
Que curiós, tot plegat.

I llavors penso "definitivament, avui no em vol deixar marxar..."

Llum als núvols

I vens i te'n vas...

...I vens i te'n  vas. Apareixes i desapareixes com si d’una fulla dansant en el corrent d’un riu es tractés.
Quan creus que ja tens un tema solucionat, coll avall, resulta que retorna en el moment que menys t'ho esperes.
La ment juga males passades, de vegades. Crec que hi ha moments en què té vida pròpia i va per lliure.
Quan la nostra força interior minva l'ego s'apodera d'ella i de retruc, de tota la resta.
Llavors, quan sembla que les coses no poden anar pitjor, com per art de màgia, la moneda salta pels aires i cau de l'altra cara. Li podríem dir consciència o intuïció o...(tant es val, el nom no fa la cosa) i una veueta dolça em xiuxiueja a cau d'orella: " No ho mires bé, és des d'un altre lloc"
És en aquell precís moment, quan connecto amb la meva essència, quan me n'adono. És llavors quan, per uns instants ho entenc.
Crec que tot, absolutament tot, passa per algun motiu. Em penso que no tenim tan lliure albir com creiem. Les coses que ens passen són les correctes, és com ho vivim el que no està bé.

... Hi ets, ho sé. Hi sóc, ho saps. Saps que sé que ho saps i sé que saps que ho sé.

L'Amor hi és a tot arreu

Llum a la intuïció