Canvis

Quan portes molt i molt de temps amb la sensació d'estar en mig del desert, assedegat, sense cap oasi a la vista o en ple oceà, amb una àncora de mil quilos lligada al turmell. 
Quan fa tant, que ni recordes l'última vegada que tot va ser una mica diferent, costa molt acceptar els canvis. 

Canvis imperceptibles i sigil·losos que quan menys t'ho esperes, es fan visibles d'un dia per l'altre, sense previ avís i t'agafen, com es diu vulgarment, en pilotes.

No n'estàs acostumada, tot és nou, tot t'agafa per sorpresa. Potser, hi ha una reminiscència del passat que fa saltar una alarma, però tampoc saps ben bé que fer amb allò. Llavors et poses en modo  #aiquincanguelomagafaquesurtodelamevazonadeconfort i un ego "protector" i incontrolable et fa fer i dir coses que en el fons saps que no estan bé. 

Oblides aquelles teories tan fantàstiques que t'acompanyen ja fa temps i comences a jutjar, a anomenar tot allò que es podria canviar, a dir el que no està bé, a fer d'Elena Francis amb un to carrincló, condescendent i horrible (tant, que et fas ràbia i tot). Comences a intentar "arreglar" la vida dels altres, com si no tinguessis prou feina amb la teva pròpia. 
Veus tan clarament les mancances i els errors des de fora (sempre és tan fàcil des de fora...) que et sembla impossible que l'altre no s'ho vegi.

Demano disculpes des d'aquí, a qui correspongui. 
Per no saber callar, per parlar massa, per intentar canviar coses que no estan a la meva mà, per ser invasiva, pesada i aclaparant. 

En la meva defensa diré que tot és fruit de la inseguretat, que no hi ha mala intenció, més aviat al contrari. Tinc una intuïció especial per saber que és que s'ha de treballar cada persona, però això no em dóna dret a interferir en la feina interna de ningú. 
Vull que la gent que està a prop meu sigui feliç, vull ajudar... només això. Però oblido que potser les meves eines no són adequades per a ells, cadascú s'ha de buscar les seves. Potser no troben important el que penso i dic, potser creuen que no han de canviar res i tot plegat només és el meu desig. Una cosa és ajudar, una altre ben diferent, imposar.

Sóc massa vehement i impacient, analitzo massa tot i em costa donar temps a què les coses es posin a lloc. Estic excessivament acostumada a fer la meva, a ser independent, autònoma, lliure i autosuficient. Tot en excés és negatiu, prou que ho sé...

Intentaré aplicar els coneixements i les teories que conec i en les que crec. Intentaré no donar tantes voltes a les coses, confiar més, fluir i deixar fer. Intentaré no ser tan impacient i tenir més confiança en mi mateixa. Intentaré acceptar els canvis com venen, sense condicionar-los. 

Tant de temps esperant canvis i ara que venen no sé què fer amb ells... Burla còsmica a tope!

Llum que il·lumina les pors

Discerniment

De vegades ens equivoquem. Creiem que quan donem, hem de rebre exactament de la mateixa manera.
Pensem que la intensitat dels nostres sentiments o accions és o hauria de ser, proporcional a allò que creiem que hem o hauríem de rebre.
Doncs no. Com a mínim, no sempre.
És el gran parany de l'ego, especialista a generar expectatives, tot i que saps del cert, des del fons del teu cor, que no està bé. Que estàs actuant des d'un lloc incorrecte, sent egoista i infantil. És esperar i desitjar allò que TU vols i que no depèn de tu, sinó d'un altre.
Quan l'ego es descontrola, tot se'n va a norris.
Les pors, inseguretats i mancances surten a la llum amb una intensitat brutal, que enlluerna tota la resta i no et deixa veure amb claredat.
A les persones impulsives ens costa encara més mantenir tot això a ratlla.
Quan algun fet, situació o comentari ens dispara l'ego, ens costa d'esperar deu, cent, mil, un milió de segons abans de reaccionar amb una mica de discerniment. L'alarma sona dins del nostre cervell i notes com una llança se't clava al mig de cor, sense temps d'apartar-te per esquivar-la. Et sents ferit i no saps reaccionar sense actuar a la defensiva...

Quants aprenentatges de vida! Quantes experiències, aparentment intranscendents, que ens fan créixer i anar polint de mica en mica la nostra personalitat. Quanta feina a fer encara.

Discerniment, discerniment, discerniment...
Segons en Krishnamurti "La facultat de distingir entre allò que és real i allò que és irreal"

Quanta feina a fer encara!

El camí és feixuc i pedregós però porto botes de muntanya.

Llum a les sabates

Absències

Tots tenim absències. Persones que ja no hi són. 
Alguns van marxar d'ancians, amb una mort plàcida i tranquil·la, després d'una llarga vida i un munt d'experiències viscudes. 
D'altres amb dolor i patiment per a ells i els qui l'envoltavem. 
Alguns joves, molt joves, massa joves i en marxar van deixar un tatuatge, amb tinta indeleble de dolor, al nostre cor.
Des d'allà on siguin, ens acompanyen en els moments més transcendents de la nostra vida. Per a molts de nosaltres són presents en el dia a dia i "parlem" amb ells quan alguna cosa ens inquieta o ens preocupa, o només per donar-los-hi les gràcies si creiem que ens han ajudat.

Personalment, crec en la vida més enllà de la mort. Aquesta creença alleuja el meu dolor per les absències. Crec i sento que estan amb mi en els moments que ho necessito.
Quan miro al cel, de nit i veig la meravella que és l'Univers, com milions d'estels brillen i tot és tan absolutament perfecte i màgic, no en tinc cap mena de dubte.

Per a mi, ells són, o haurien de ser al seu lloc, cadascú al seu, com a éssers que fan el seu procés per tornar a encarnar. Però sento que alhora també estan en un raconet dins dels nostres cors, per sempre. 

El meu amor cap a ells no minva amb el temps, tot i que els records s'esvaeixen de mica en mica.

Avui, com molts dies, els recordo a tots i cadascun. 

Recordo moments viscuts, instants preciosos, vivències compartides. 
Recordo també els adéus. De vegades esperats, però mai desitjats. De vegades inesperats, quan una espasa et travessa el cor de banda a banda en un segon i et deixa sense alè...

Hem d'aprendre a continuar sense ells. No deixem que el dolor i la recança ens facin estancar-nos en el passat i deixar de gaudir de les increïbles i meravelloses experiències que encara hem de viure. 
Hem d'aprendre a deixar-los anar, sabent que sempre hi seràn...

Avui, com molts dies, us penso.
Allà on esteu, sigueu feliços...

Com deia Tagore "Quan la meva veu calli amb la mort, el meu cor et continuarà parlant".

Llum a les ànimes💜