Històries passades-13. El final.

L'endemà l'Helena va agafar el tren. D'hora, ben d'hora...

Va anar a una platja gairebé deserta de la costa catalana. El dia estava molt ennuvolat però el sol, a estones, lluitava per sortir. Es va emportar un entrepà i una ampolla d'aigua. Va romandre asseguda a la sorra fent un exercici gairebé místic d'introspecció. No hi havia ni temps ni espai, estava sola davant el mar, amb ella mateixa. Sense pors, ni mentides, a cor obert, intentant reflexionar, amb tota la sinceritat de la qual era capaç, sobre tot el que li estava passant.

El seu mòbil va sonar.

Era en Jordi, que aprofitant que era dissabte i anava a comprar, la va trucar. Estava amoïnat pel seu darrer missatge. No volia deixar les coses així. Havia de ser fort i parlar directament amb ella. Va fer una mena de monòleg intentant explicar-li que tenia una bona vida, que estava bé amb la seva dona, que li agradava viure com vivia. Que no era del tipus d'home que té una vida paral·lela, amb una amant. Que tant de bo tingués dues vides per viure-les. D'alguna manera s'estava justificant per no haver estat valent i fer el que el seu cor li demanava realment. És clar que tenia molt a perdre!... El que no sabia és quan tenia a guanyar.

L'Helena el va escoltar en silenci. Quan va acabar li va dir el que pensava...

Tot està bé, Jordi, no pateixis per mi. A la vida sempre passa el que ha de passar. Si no hem d'estar junts, no ho estarem, tampoc depèn tant de nosaltres. Crec en una força o energia que va més enllà de les nostres aparents decisions. Crec en la reencarnació i el karma, ja ho saps. Si hem d'estar junts, ho estarem i si no. Tot està bé, de debò. No et preocupis per mi. El que ha de ser serà. Només et demano que lluitis pels teus somnis, que facis el que vols fer realment, que no et deixis portar pels convencionalismes, que siguis autèntic, tu mateix. Que facis a la vida realment allò que t'apassiona i que siguis molt i molt feliç.

No van tornar a parlar. Es van felicitar les festes cordialment per Nadal algun any amb un correu electrònic. Es van recordar dels respectius aniversaris i res més.

Quan les coses han de ser són. Quan no ha de ser no són.

Dins de l'Helena hi havia una certesa d'aquelles que es té poques vegades a la vida. Dins d'en Jordi hi havia la recança de no haver pogut fer el que realment volia fer, el què li demanava el cor. La por no és bona companya de camí.

Va ser un aprenentatge de vida per a tots dos. Per al Jordi, veure com se sacsejava la seva vida rutinària i tornar a posar atenció a les seves prioritats. Per a l'Helena, tornar a confiar en l'Amor.

Fí


P.D. De vegades, quan es perd, és guanya ( Més enllà dels somnis)

Llum a tots els camins

Montse

Històries passades-12

El mes de novembre va portar fred, pluja i silencis. 

Per a en Jordi era un silenci circumstancial. Havia de posar a lloc una gran quantitat d'experiències viscudes en els últims dos mesos que, a més a més,  li havien destarotat la vida plàcida i senzilla que portava. 

Per a l'Helena el silenci era la constatació de què aquella història s'havia d'acabar, encara que aquest fet la fes morir una mica per dintre.

Durant llargs dies no van haver-hi missatges, ni mails, ni trucades telefòniques. 

L'única cosa que els mantenia relativament "en contacte" era l'Spotify. Si l'Helena escoltava una cançó, al cap d'una estona ho feia en Jordi, li "copiava" la música... Era l'alternativa que va trobar per a sentir-la més a prop...

Un divendres al vespre, l'Helena va anar al cinema amb una amiga a veure "Lo imposible" de J.A. Bayona. La pel·licula la va impactar tant que no va tenir més remei que escriure, com a cosa excepcional, un mail....

Hola!

No t'espantis, només faré un petit parèntesi al silenci.

Acabo d'arribar del cinema de veure "Lo imposible" i he sentit la imperiosa necessitat de compartir-ho amb tu..... Sé que em perdonaràs l'aatreviment....

Jordi, ha estat.......uffff..... impressionant!!!!.......... Descriu tan bé les emocions que van tenir els protagonistes reals que traspassa la pantalla...

Quan l'he vist no he plorat gaire, però d'ençà que he arribat a casa que no puc parar...

Per altra banda ha estat, per a mi, una mena de revelació, perquè és la confirmació de què les coses passen quan, on i com han de passar......com sinó una família de cinc persones, escampades enmig d'una catàstrofe natural d'aquestes dimensions es pot tornar a retrobar????

És una pel·lícula dura i tendra alhora, que m'ha arribat al més profund de l'ànima i per això volia compartir-la amb tu.

En fi, només era això.... De debó que no cal que em contestis. Entenc, respecto i accepto el teu silenci.... Però si em necessites, aquí estic.

Bona nit i dolços somnis

Helena


La resposta d'en Jordi no es va fer esperar...

Curiós... La sincronicitat o la casualitat... Ahir vaig anar a veure-la jo també, "ya te digo".

Gràcies per voler compartir amb mi una experiència com aquesta, perquè penso que veure aquesta pel·licula és tota una experiència. Jo sí que he plorat i m'ha fet aixecar de la cadira en vàries escenes. És brutal com algú pot transmetre amb imatges les emocions, sensacions i experiències d'aquesta manera, és tan real... I sense caure en el sensacionalisme, ni magnificar els fets. Només explicat des del punt de vista de les persones que ho van experimentar, amb senzillesa. A més, combinat amb la música i els silencis, m' ha arribat a emocionar, d'una manera molt propera, tendre i realista. Com m'agradaria algun dia fer aquest tipus de fotografia...

No t'he de perdonar res, pots contactar amb mi sempre que vulguis. El meu silenci no és mes que una proposta que vam acceptar els dos...

Sé que puc comptar amb tu i tu amb mi també.

L'Helena no s'ho podia creure... pots contactar amb mi sempre que vulguis??? ... Que no havia entès res o què???

No Jordi, no et puc escriure sempre que vulgui.Vaig acceptar la teva proposta, però és teva i ja l'he "cagat" prou vegades en poc temps per a tornar-ho a fer. Crec, per tant, que si va ser teva la proposta de no escriure'ns, entenc que també hauria de sortir de tu la possibilitat de tornar-ho a fer. 

M'agradaria dir-te que aquests dies estan sent tranquils i fàcils, però no és veritat. He tingut temps i calma per pensar sobre tot això i......no ha canviat res de fa unes setmanes.

El que em passa no és un miratge, ni una il·lussió, ni una paranoia mental, tant de bo ho fos! El que sento per tu és intens, real i autèntic, no minva amb els dies i això em fa una mica de por. Sobretot perquè tinc la sensació que t'he ficat en tot això i em sento culpable. Si no t'hagués enviat la carta, si no t'hagués dit tot el que sentia..... no hagués passat res. No vull, de cap manera, perjudicar-te........ T'has deixat portar pel que ens hem dit i hem viscut però, com tu deies, les nostres vides estan en moments diferents.

És per això que faig silenci i espero ser forta per seguir fent-lo, el temps que calgui... Ara per ara no puc, ni vull moure fitxa.

No dubtis ni un moment que algun dia podràs fer una fotografia com la de la pel·licula!!!..... El més important és la sensibilitat....i a tu te'n sobra..... La resta ho aniràs aprenent amb el temps. Només  has de posar amor, passió, entusiasme i ganes....i d'això en saps molt!

Espero que gaudeixis del cap de setmana!!!.... Jo demà, si no plou, aniré ben d'hora a fer un passeig per la platja, que ja fa dies que m'ho dec...

No vull que pateixis per mi, tot està bé

Que siguis molt i molt feliç!


Continuarà... o no...

Històries passades-11

L'Helena no podia parar de llegir l'últim mail d'en Jordi. Tot era veritat, no s'havia imaginat res, tot era real i autèntic. La seva intuïció no li havia fallat. Era tan maco sentir-se així! 
Hi havia algú al món que sentia per ella el mateix que ella sentia per a aquella persona. No s'ho hauria pensat mai a la vida. Ella, romàntica sense remei, havia fet volar la imaginació sobre amors apassionats i sensuals, estranys que apareixien de sobte i posaven la seva vida de cap per avall. Però una situació com la que estava vivint, no se l'hauria imaginat mai! 
La realitat sempre supera la ficció -va pensar-. Era una història d'amor gairebé perfecta en el seu cap, amb un únic i insalvable inconvenient.

- I ara que?... Hauré d'esperar?... A què exactament?... Hauré de tenir una relació platònica per sempre?...Un dia ens trobarem i acabarem inexorablement a casa, fent l'amor?...i després?-

La certesa dels sentiments d'en Jordi cap a ella li van fer, en aquells moments, més mal que bé. Les expectatives eren inevitables i se la menjaven per dintre. Entre una cosa i una altra havia perdut vuit quilos (que per cert, no li anava gens malament) però el neguit constant de la por terrible que sentia, no la deixava viure. Es va començar a trobar malament. L'Helena tenia una capacitat quasi infinita per somatitzar les emocions. Si se sentia feliç, tot rutllava, si estava amoïnada, el seu cos li avisava que alguna cosa no funcionava bé i llavors tot anava del revés.

Als seus mails s'entreveia que no estava bé. En Jordi estava amoïnat per ella i intentava ajudar-la, enviant-li paraules de suport, cançons i fotos. Tampoc sabia ben bé que fer...

En el fons l'Helena estava aterrada. I si això va més enllà, i si s'embolica tot? I si deixés a la seva dona i després això no rutllés? No m'ho podria perdonar mai a la vida!!!

En Jordi li va oferir el seu ajut, la veia "d'aquella manera" i això el feia patir. La resposta de l'Helena va ser massa vehement i potser injusta. 

Gràcies per les teves paraules!
Sí que porto uns dies "d'aquella manera", la tardor mai m'ha sentat bé. Jo sóc de primavera cap a munt.... Quan comença aquest temps em començo a posar "nyonya".
Sí que tinc gent amb la qual parlar i explicar-li les meves penes.... Sort d'això! Sóc molt afortunada de tenir persones que m'estimen incondicionalment i que m'escolten sense jutjar-me.

Ja sé que hi ets i t'ho agraeixo, però, precisament tu, no ets la persona més idònia amb la qual parlar del tema, bàsicament per l'objectivitat..... Imagina't ......"Ostres Jordi, que tinc un problema, mira, és que resulta que m'estic penjant d'un "tiu" casat i clar, tinc un "marrón" que no vegis . La veritat és que és tan bonic i autèntic que em fa una por que em moro..... Ah, que no t'ho he dit, que ets tu....".

Perdona'm, no vull esquitxar-te amb tot això, sé que és meu i no tinc cap dret a fer-te sentir malament... He estat sarcàstica i no és just. Em sap greu...

Sé que m'en sortiré, no sé com, però sé que ho faré... Sóc molta Helena, no?

Podria haver esborrat part del contingut del mail, però crec que ja vas veient que no m'agrada amagar res.... També tinc els meus mals moments i la meva part fosca i crec que, si em vols conèixer de veritat, també has de saber com funciono quan no tinc un bon dia...i quines són les meves febleses, així que he copiat la teva  frase i he fet un "tal qual"...

Avergonyida per demostrar tanta feblesa i alhora "vomitar" sense cap tipus de sensibilitat el que sentia, a l'endemà li va tornar a escriure...

Bon dia!
Ja sé que no em toca escriure a mi.
Aquest mail és per demanar-te disculpes pel mail d'ahir.
Vaig ser injusta i potser cruel, no et mereixies que et digués el que et vaig dir. M'estic justificant, ja ho sé.
Fa uns dies que no estic bé i tu ho has endevinat. En llegir el teu missatge d'ahir donant-me ànims... et vaig sentir a prop i preocupat i en comptes d'animar-me, em va fer sentir "tova" i petita per què el que m'hagués agradat, en aquell moment, és que estiguessis amb mi, fent-me un "abrazote gordote" d'aquests que fas tu i em diguessis que no m'amoïni, que tot sortirà bé...i en comptes d'això t'envio una sageta enverinada...
Ja veus, han estat uns dies d'aquells que em costa mantenir a ratlla les emocions i per això et demano disculpes, prou tens tu ja, amb el que tens. He estat egoista i no he valorat prou l'impacte que les meves paraules podien causar-te.

Avui plou, i fa vent, i un dia "tristot" però m'he fet el ferm propòsit de viure'l amb alegria i intentar contagiar al que estan al meu voltant. Potser hauré de fer un sobre esforç però de ben segur que de mica en mica ho vaig integrant i al final em surt sol.

Ets important per mi i vull que estiguis bé, em sap molt greu haver-te esquitxat amb la meva "bossa d'escombraries"

Un petó immens amb una miqueta de remordiments

Que tinguis un dia feliç, ple de bones experiències, serè i tranquil, com tu ets!

Veient el seu dolor i espantat també per com estaven anant les coses, en Jordi va prendre una decisió i va fer-li una proposta...

Penso que hem de viure els dies així com tu dius, amb ganes, il·lusió i alegria, es clar que sí!!!

No et sentis culpable de res i és més, no t'he de perdonar res. No m'he sentit malament amb el teu mail d'ahir. Vaig veure que m'explicaves el que et passava i no em va sentar malament. Estaves així, "d'aquella manera" i m'ho vas dir, no hi vaig trobar res de dolent. És més, no et puc anar amb el "rotllo" de què et passa? quan el problema sóc jo. entenc les teves paraules i la teva intenció en el teu mail.

D'alguna manera jo també em sento culpable, perquè la solució al problema la tinc jo, i... clar... no milloro les coses si també et dic tal com em sento. És normal, i ho entenc, que esperis alguna cosa més de mi  i el fet de no rebre-ho et faci mal, ho sento...
La nostra història és molt autèntica i com et deia dies enrere l'hem de viure, però... li hauríem de posar límits, crec que patir i passar-ho malament... no sé ben bé si ens convé.
També em sento culpable per dir-te com em sento i no fer res... però és que tot això a mi també em fa una mica de vertigen.
Segur que amb els meus comentaris acabes pensant: "...i tot el que em dius de què serveix si no fas res!". Almenys jo ho pensaria. És per això que et dic que jo també he estat una mica egoista en aquest sentit, i també hauria de demanar perdó, ens hem deixat portar pel que sentim.

És per això que ens hem d'asserenar, pensar les coses amb objectivitat i posar algun límit per minimitzar i controlar les emocions.
Si miro enrere, veig una relació super intensa. En un mes i mig ens hem enviat mails quilomètrics diaris, però a més ens hem vist dues vegades i ...uff... Controlar el seny no ha estat gens fàcil. També veig molta complicitat, molt d'afecte i bé, més coses...
Tot això que ens ha passat ens ha tocat de molt a prop i no ens ha deixat indiferents. Viure aquesta experiència i aquesta relació d'aquesta manera és possible que ens acabi fent mal.

Helena, posem una mica de seny i de criteri, si us plau. No et vull veure patir, ni tu tampoc a mi, però ara per ara penso que és el millor.
Jo estic disposat a no escriure'ns si això fa que estiguem millor. Si no ens enviem mails, podrem aconseguir tranquilitzar-nos, veure el que ens passa amb certa perspectiva i baixar de nivell les emocions. Si això ens ha d'anar bé, doncs fem-ho, això sí, sempre que tu hi estiguis d'acord i et vagi bé per afrontar el teu dia a dia. És amb aquest objectiu que et faig aquesta proposta.

Amb els meus comentaris res canvia, excepte una cosa, la meva voluntat de millorar el dia a dia entre nosaltres i de deixar espai i temps per poder veure d'aquí a uns dies com i a on estem.
Tot això ho dic perquè crec que si seguim ens serà molt difícil separar els sentiments de l'amistat.

Si creus que ho podem fer d'una altra manera... parlem-ho, que amb tot això som dos a decidir i per a mi és important el que pensis, però si no contestes aquest mail, sabré que és perquè tu també creus que és el millor...

... I ella no va contestar...

Continuarà... o no...

Llum a l'ombra del barret

Històries passades-10 (A cor obert)

Helena va llegir i rellegir l'últim missatge. No acabava d'entendre que volia dir en Jordi exactament. La volia continuar veient, s'ho va passar molt bé, etc. I va i li diu "som dos amics que s'estimen molt però ara, per ara no puc anar més enllà". Aquest home estava jugant amb ella o què??? Que no sabia encara el que sentia per ell???

Va seure a la taula de l'ordinador i gairebé sense pensar va deixar que el seu cor parlés...

Hola!

Si, ja estem grans per sortir de nit, el pròxim dia quedem per esmorzar....... Un cafè amb llet i unes torradetes!!! jajaja

Avui escriuré diferent, no posaré filtres ni reescriuré res, o sigui que fes-te a la idea que t'estic parlant i no escrivint.... Ja et pots preparar per agafar un bon mal de cap ...

A mi també m'agrada deixar les coses clares. Sé quina és la situació i el punt en el qual estem, entenc els riscos que corro si continuo endavant, sóc conscient de la teva situació i no voldria posar en risc la teva vida, tal com és ara, ni la teva estabilitat...

Sí que penso que vas ser valent, alhora que sincer i et diré per què. La teva situació és molt diferent de la meva i tens molt més a perdre que jo, segons com ho miris. Portes tot això molt millor que jo. Dins meu hi ha un conflicte moral amb aquest tema i, a més, un conflicte intern.

D'una banda hi ha el meu ego, que m'està tocant la pera, xiuxiuejant-me que això no porta enlloc, que per a tu és joc i mira, com que ja està una mica avorrit i la seva vida és rutinària apareixes tu i li dónes una mica de "vidilla" però, compte Helena!, que estàs en el número 24 de la seva llista de prioritats i quan es recorda i li va bé t'envia un missatge amb unes quantes frases que fan que estiguis contenta durant unes hores.....no és com tu, que el tens tot el dia al cap... Que ja fa 18 hores que li has enviat un missatge i encara no t'ha contestat..... Vigila, compte, fuig, tira enrere, recula... Té la seva dona, la seva canalla, la seva vida, el seu apartament..... Imagina com se sent quan rep un missatge teu metre passeja per la platja amb la família!.... Tu no hi pintes res a la seva vida, que no ho veus???

D'altra banda està la meva consciència o intuïció o ....no sé, digues-li com vulguis, que em diu alguna cosa ben diferent. Que confïi en mi i en els meus sentiments, que tiri endavant encara que, de vegades, no sigui fàcil, que haig de viure aquesta experiència independentment del que passi o no passi, que no tingui por, que tot anirà bé i que les coses sempre passen per algun motiu, sigui quin sigui el seu resultat, que si al final resulta ser una experiència dolorosa, sempre serà un aprenentatge per continuar endavant i que em farà ser millor persona... Que tot això és net, autèntic, que gaudeixi del moment sense pensar més enllà, que és una situació que em fa sentir viva, em fa sentir bé i en harmonia, que em fa sentir com sóc de veritat, plena, alegre i feliç.....

Amb tot això a les meves mans, et dic que crec el que em dius sobre els teus sentiments i que per això trobo que ets valent.

No et demano res, ja sé que hi ets! Però és de justícia dir-te que hi ha vegades que em costa continuar sense generar expectatives .... L'altre dia quan vas baixar del cotxe per abraçar-me... Gairebé em desmaio ( Llegit així sona molt "friquí" però ja t'he dit que no reescriuria ni una sola paraula) ... Em va faltar un "tris" per dir-te que pugessin a casa, a risc de què diguessis que no (absolutament lògic per altra banda) però sobretot no ho vaig fer per por que diguessis que si....

Sé que per a tu no és gens fàcil, intento posar-me al teu lloc.... Però.... si no sé ni posar-me al meu! Per això, torno a repetir, valoro molt les teves paraules i t'agraeixo la sinceritat.

Potser, si es donés el cas, si no pogués continuar, si la situació se'ns anés de les mans i comencés a ser dolorós pels dos, t'hauria de demanar un gran favor... Fes-ho tu, posa el seny que no estic posant jo i diguem que ho deixem. En aquest sentit et veig molt més coherent que jo, amb les coses més a lloc.... Sé que t'estic passant un "marrón" i em sap greu, però ja veus quin és el resultat de la meva carta d'acomiadament... Hem continuat escrivint-nos, hem anat a sopar.... Ostres, mira que no et volia tornar a veure mai més! Em sembla que amb tot el que té a veure amb tu no tinc gaire criteri...

Durant els últims 10 anys he conegut a alguns homes (no gaires, no et pensis)... Amb els que, com a màxim, vaig arribar a una segona cita. A tot els hi trobava pegues i no em va agradar cap ni un...uffff ....i mira que ells "s'enamoraven" de seguida i eren de pesats!!! Però clar, no eren ells, era jo, que posava totes les parets possibles perquè no s'apropés ningú i treia l'artilleria pesada quan veia que algú intentava apropar-se a la meva "zona de confort"(que és una "merda" de zona perquè en el fons no vols patir i no deixes que ningú s'aproximi)

I ara arribes tu.....i sense previs avis per què em pugui preparar, se'm cauen totes les defenses i em quedo absolutament vulnerable i nua davant del mirall de la vida, només confiant que el que m'està passant és el que m'ha de passar i esperant no "cagar-la" massa...

I és ben curiós perquè si ho mires des de fora, tampoc tenim gaire cosa en comú....Som ben diferents... Deu ser una "connexió" des d'un altre lloc.

I clar, després penso.... Ai que xulo, que bé que ens ho va passar, quin fart de riure, que bé tot, que maco tot!...i...no vull renunciar-hi a tot això, així que .... Això és el que hi ha, que no és poc.

No he volgut deixar res a tinter. Potser he estat, no vehement, però si extremadament sincera.... Per si no sabies ben bé que és el passa a dins meu ara ja ho saps absolutament tot. Em sap greu si, en algun moment, t'he fet sentir malament, no ha estat per res la meva intenció.

M'agradaria tenir sempre la capacitat per a aparcar o,com a mínim, acotar la força dels meus sentiments per poder continuar endavant. Hi ha molts dies que ho aconsegueixo, hi ha d'altres que no tant.... Ara ja han passat uns dies des de dijous i estic més tranquil·la, per tornar a escriure amb naturalitat, sense tanta "serietat", per tornar a fer conya i riure... Em fas riure tant!

En fi... Ara ja et pots prendre mitja dotzena d'ibuprofens amb els mals de caps que et dono....

Fa un dia fantàstic, gaudim-lo com cal....

Un petó immens de Llum de Sol de tardor.

P.D. "Disculpa un momento, que me desenredo".(Manolo Garcia)


Unes hores més tard en Jordi va respondre...

No et pensis Helena, no ets la prioritat n.24. A mi em passa més o menys el que et passa a tu. Per a mi ets important i el que em passa amb tu també. Si no ho fossis, no t'hagués escrit un mail diari, no hauria anat a sopar, fer un passeig pel Born, i ni molt menys hagués sortit del cotxe per fer-te una abraçada quan realment et volia fer un petó. A mi em va passar el mateix que a tu, no te'l vaig fer per por.

Per als dos és difícil i fins ara no em penedeixo de res, i és més... en cap moment m'ha semblat un joc, al contrari... estem vivint una experiència realment bonica, però... hi ha vegades que no hi poso gaire seny, perquè sento coses molt maques, i clar... a aquestes alçades amb tota la meva vida muntada, doncs... no m'està resultant gaire fàcil. Per a mi també és difícil no generar expectatives amb el que et dic, i amb el que sento, però, això va com va... avui és un dia que t'ho dic tal com ho penso, i si genero més expectatives i acaba resultant que ens podem fer mal, doncs... em sabrà greu, però no puc amagar el que sento, perquè crec que tu ja ho saps, o almenys això em sembla.

Tenia ganes de tornar-te a veure entre altres coses per saber si el que ens passa és de veritat, o és senzillament un miratge de la xarxa en encadenar uns mails amb paraules boniques. Va resultar que m'agrada mirar-te als ulls i dir-te que sento... que va ser una nit molt maca i que... sembla mentida sense coses en comú tenim aquesta confiança, complicitat i no sé... que en poc temps és com si haguéssim estat junts molt de temps.

M'agrada veure't contenta i feliç. Jo hi ha dies que ho estic molt per tot el que estic vivint amb tu, i d'altres els tinc una mica baixos... Hi ha dies que penso que és un problema tant per a tu com per a mi. Portar una relació amb algú que està casat ha de ser molt complicat, i per a mi també, perquè no sé si tot això és de debó o ens anirà passant amb el temps, i és clar no sé que fer...

De moment em sembla molt autèntic, sincer i molt maco, especialment perquè en cap moment he vist o he notat cap mala intenció per part teva, és més, sempre m'has demostrat molta honestedat i respecte cap al meu entorn. Gràcies per fer-ho.

També agrair-te la teva sinceritat. En cap cas m'has fet sentir malament, al contrari sempre que siguis sincera i tal com ets, em sentarà bé.

Algun dia sí que em sento d'aquella manera, però és que ara per ara no sé ben bé que fer, i en cap cas és pel que em dius, perquè sempre has anat de cara, cosa que diu molt de tu.

El que sí que sé segur és que, igual que tu, també vull viure aquesta vivència tan maca i que, si em permets l'atreviment, segur que amb una mica més de temps la veurem més clara, encara que hi ha dies que a mi també em costa dir-me que he deixat temps i posar una mica de seny. L'altre nit en sortir del cotxe gairebé el perdo...

Ufff, Helena... com pots veure jo tampoc hi poso filtres... i tampoc he reescrit res.

No he necessitat cap ibuprofé, al contrari, m'he llegit el teu mail unes quantes vegades.

Una forta abraçada de bona nit

PD. Molt bona la teva PD


Mentre t'escrivia estava escoltant Millow. Aquí et deixo una de les meves preferides. "Excuse to try" (Disculpa per intentar-ho)



Continuarà ... o no ...