Històries passades-13. El final.

L'endemà l'Helena va agafar el tren. D'hora, ben d'hora...

Va anar a una platja gairebé deserta de la costa catalana. El dia estava molt ennuvolat però el sol, a estones, lluitava per sortir. Es va emportar un entrepà i una ampolla d'aigua. Va romandre asseguda a la sorra fent un exercici gairebé místic d'introspecció. No hi havia ni temps ni espai, estava sola davant el mar, amb ella mateixa. Sense pors, ni mentides, a cor obert, intentant reflexionar, amb tota la sinceritat de la qual era capaç, sobre tot el que li estava passant.

El seu mòbil va sonar.

Era en Jordi, que aprofitant que era dissabte i anava a comprar, la va trucar. Estava amoïnat pel seu darrer missatge. No volia deixar les coses així. Havia de ser fort i parlar directament amb ella. Va fer una mena de monòleg intentant explicar-li que tenia una bona vida, que estava bé amb la seva dona, que li agradava viure com vivia. Que no era del tipus d'home que té una vida paral·lela, amb una amant. Que tant de bo tingués dues vides per viure-les. D'alguna manera s'estava justificant per no haver estat valent i fer el que el seu cor li demanava realment. És clar que tenia molt a perdre!... El que no sabia és quan tenia a guanyar.

L'Helena el va escoltar en silenci. Quan va acabar li va dir el que pensava...

Tot està bé, Jordi, no pateixis per mi. A la vida sempre passa el que ha de passar. Si no hem d'estar junts, no ho estarem, tampoc depèn tant de nosaltres. Crec en una força o energia que va més enllà de les nostres aparents decisions. Crec en la reencarnació i el karma, ja ho saps. Si hem d'estar junts, ho estarem i si no. Tot està bé, de debò. No et preocupis per mi. El que ha de ser serà. Només et demano que lluitis pels teus somnis, que facis el que vols fer realment, que no et deixis portar pels convencionalismes, que siguis autèntic, tu mateix. Que facis a la vida realment allò que t'apassiona i que siguis molt i molt feliç.

No van tornar a parlar. Es van felicitar les festes cordialment per Nadal algun any amb un correu electrònic. Es van recordar dels respectius aniversaris i res més.

Quan les coses han de ser són. Quan no ha de ser no són.

Dins de l'Helena hi havia una certesa d'aquelles que es té poques vegades a la vida. Dins d'en Jordi hi havia la recança de no haver pogut fer el que realment volia fer, el què li demanava el cor. La por no és bona companya de camí.

Va ser un aprenentatge de vida per a tots dos. Per al Jordi, veure com se sacsejava la seva vida rutinària i tornar a posar atenció a les seves prioritats. Per a l'Helena, tornar a confiar en l'Amor.

Fí


P.D. De vegades, quan es perd, és guanya ( Més enllà dels somnis)

Llum a tots els camins

Montse