Es coneixien de jovenets. Ella anava a estiuejar al poble on ell vivia. Els del poble i els de Barcelona (pixapins, els deien).
Van fer una colla ben maca, tipus "Verano Azul" que es conserva, en bona part, fins ara.
No es veien gaire, ell treballava molt amb els seus pares i a més jugava al futbol fora del poble. Potser era un dels més "moderns" de tots els nois d'aquell petit poblet, tocant la Costa Daurada.
Un estiu, amb més o menys 15 anys, van tenir un "rotllet" innocent que va durar dos o tres vespres i poca cosa més.
Es trobaven, de vegades, quan ell anava a treballar o a entrenar i ella estava davant de casa seva, a la plaça o a la pista, amb els amics. Una salutació, quatre paraules i prou.
Un parell d'anys després van coincidir en una revetlla de Sant Joan on van compartir la sortida de sol des del roquer, després la va dur a casa en la Benelli "prestada" per un dels seus germans.
En una altra ocasió, temps després, van quedar per anar a fer una sangria plegats (l'acomiadament a la porta de casa d'ella va ser fugaç, però força apassionat).
Van passar els anys, van canviar de segle. No s'havien tornat a trobar, ni a saber res l'un de l'altre.
S'havien casat, havien tingut fills, s'havien separat. Havien passat infinitat d'experiències, com tothom passa en més de vint anys.
La vida té sorpreses, de vegades agradables, de vegades doloroses.
Quan un conegut (que no amic, encara) pateix, hi ha persones que tenen suficient experiència, empatia, compassió, per a donar un cop de mà. Intentar ajudar, acompanyar, compartir. Alleugerir el dolor aliè des de l'experiència, sense judicis, entenent el procés.
Diuen que no hi ha mal que duri cent anys i és cert. Cadascú té el seu ritme, el seu propi procés, i ell no va ser una excepció.
A poc a poc, sense pressa, va començar a transitar pel camí del dol, que possiblement encara dura. Un camí llarg i feixuc, però necessari per poder continuar endavant. Ella hi era al darrere, fent inconscientment una feina de suport i contenció alhora. Sabia pel que estava passant, ho havia experimentat molt de temps abans i el seu patiment li removia fins al moll de l'os en recordar el seu propi.
De mica en mica, sense adonar-se'n, les converses s'allargaven, el temps en trobar-se s'escurçava. Els ulls d'ell, lentament, anaven recuperant un xic de llum. La seva expressió permanent de patiment i tristor, s'anava esvaint a poc a poc.
Parlaven de tot una mica. Ell expressava tot allò que sentia a una persona gairebé desconeguda, quan sempre li havia costat molt obrir-se als altres, com si hagués de treure tota la brossa emocional que portava durant tants anys a dintre seu.
Ella, acostumada a tot tipus de teràpies que li poguessin fer entreveure per on anava la seva vida, l'escoltava en silenci i, de tant en tant, treia la seva "artilleria" per fer-li entendre que viure era una altra cosa. Que s'han d'aprofitar totes les experiències viscudes, sobretot les "dolentes", que són de què més hem d'aprendre.
Un dia de juliol, va haver-hi un punt d'inflexió en la seva relació.
Ella va tenir un dels seus baixons emocionals habituals i l'Univers novament va conspirar a favor seu.
Els astres van conjugar miraculosament perquè ell l'anés a "rescatar" en aquests moments. Van passar hores xerrant sobre tot l'humà i diví. Rient i plorant, fent confessions inconfessables. Ell li va fer costat. La va escoltar i acompanyar sense jutjar-la. Sense condicions, sense demanar res a canvi. Ella va descobrir a algú molt més fort del que pensava, més proper, més sensible. A partir de llavors, el va començar a mirar amb uns altres ulls.
Ella, sempre tan egocèntrica, li havia venut que els seus mojitos eren els millors del món mundial (ni de bon tros, és clar) i a principis d'agost van quedar a casa seva per prendre'n un.
Va ser fàcil, alhora que curiós i divertit. Ell tan tímid, sense esma per iniciar cap tipus "d'atac", tret de tocar-li el turmell dissimuladament mentre xerraven al sofà i ella, resolutiva, en veure que passaven els minuts, se li estava dormint el peu i no es decidia, preguntant-li directament i sense anestèsia..." Et vols quedar a dormir?"
Ha passat un any d'aquella nit i la història encara dura. Ha estat molt fàcil en general i dolorosament complicat en alguns aspectes. Una amiga els preguntava pel seu projecte de futur. Ella va dir que no hi havia projecte de futur, sinó projecte de present. Ell, per variar, no va dir res. Potser se sentia acovardit pel seu tarannà ,de vegades aclaparant, i aquesta sensació es barrejava, també, amb la seva incapacitat per expressar sentiments. Aquesta actitud provoca en ella una inseguretat que mai abans havia conegut i hi ha moments que la fan sentir molt vulnerable.
Ell... no sabem ben bé que pensa, ni que sent tot plegat. A escala verbal és totalment hermètic, però els seus actes parlen per si mateixos i fan entreveure cada dia qui és i que hi ha a dins seu.
No podem saber que passarà demà. Potser ens arreplega una malaltia mortal o tenim un accident i desapareixem del mapa.
Potser ella es cansa de sentir-se insegura i d'esperar que ell verbalitzi els seus sentiments. Potser a ell li resulta insuportable la pressió de dir quelcom que encara no sent, o que és incapaç d'expressar... O no, potser són capaços de trobar l'equilibri en una relació que cap del dos buscava i que va aparèixer sense cap avís. Potser aprenen de les pors i errors del passat i poden fer un projecte en comú, amb amor, confiança i llibertat.
Ella, per part seva, intenta no ser massa absorbent ni tan insegura envers ell. Gaudir del dia a dia i no pensar gaire. Sempre tan expressiva, li costa estar al costat d'algú amb una inquietant incapacitat d'expressió emocional sense saber del cert que és el que passa dins seu.
Ell és tot bondat i bones intencions. Un pare amorós que es desviu pels seus fills, amb un gran cor. Una persona extraordinària, generosa, dolça i tendra, que, de vegades, no es creu mereixedor de les oportunitats meravelloses que li ofereix la vida. Un home d'accions i poques paraules, però que encara ha d'aprendre a ser assertiu, no tan complaent amb tothom i a expressar les seves emocions, sensacions i sentiments.
Seria bo viure el dia a dia, sense generar gaires expectatives, intentant donar el millor de nosaltres mateixos sense esperar a un moment especial, que potser no arriba mai. Deixar-nos anar una miqueta més, expressar qui som i que sentim en comptes del que pensem.
En fi, vides que van i vénen, s'apropen i s'allunyen, que aprenen i desaprenen,
Un any on han passat moltes coses, on les escales de valors i les prioritats han canviat subtilment. Un any d'il·lusió, sorpreses i algun desencís. De descobriments, alegries i també, és clar, un pèl de dolor.
Un any... Tant de temps i tant poc alhora.
Molt per aprendre encara... Un altre trosset de camí per compartir...
Llum al calendari
Van fer una colla ben maca, tipus "Verano Azul" que es conserva, en bona part, fins ara.
No es veien gaire, ell treballava molt amb els seus pares i a més jugava al futbol fora del poble. Potser era un dels més "moderns" de tots els nois d'aquell petit poblet, tocant la Costa Daurada.
Un estiu, amb més o menys 15 anys, van tenir un "rotllet" innocent que va durar dos o tres vespres i poca cosa més.
Es trobaven, de vegades, quan ell anava a treballar o a entrenar i ella estava davant de casa seva, a la plaça o a la pista, amb els amics. Una salutació, quatre paraules i prou.
Un parell d'anys després van coincidir en una revetlla de Sant Joan on van compartir la sortida de sol des del roquer, després la va dur a casa en la Benelli "prestada" per un dels seus germans.
En una altra ocasió, temps després, van quedar per anar a fer una sangria plegats (l'acomiadament a la porta de casa d'ella va ser fugaç, però força apassionat).
Van passar els anys, van canviar de segle. No s'havien tornat a trobar, ni a saber res l'un de l'altre.
S'havien casat, havien tingut fills, s'havien separat. Havien passat infinitat d'experiències, com tothom passa en més de vint anys.
La vida té sorpreses, de vegades agradables, de vegades doloroses.
Quan un conegut (que no amic, encara) pateix, hi ha persones que tenen suficient experiència, empatia, compassió, per a donar un cop de mà. Intentar ajudar, acompanyar, compartir. Alleugerir el dolor aliè des de l'experiència, sense judicis, entenent el procés.
Diuen que no hi ha mal que duri cent anys i és cert. Cadascú té el seu ritme, el seu propi procés, i ell no va ser una excepció.
A poc a poc, sense pressa, va començar a transitar pel camí del dol, que possiblement encara dura. Un camí llarg i feixuc, però necessari per poder continuar endavant. Ella hi era al darrere, fent inconscientment una feina de suport i contenció alhora. Sabia pel que estava passant, ho havia experimentat molt de temps abans i el seu patiment li removia fins al moll de l'os en recordar el seu propi.
De mica en mica, sense adonar-se'n, les converses s'allargaven, el temps en trobar-se s'escurçava. Els ulls d'ell, lentament, anaven recuperant un xic de llum. La seva expressió permanent de patiment i tristor, s'anava esvaint a poc a poc.
Parlaven de tot una mica. Ell expressava tot allò que sentia a una persona gairebé desconeguda, quan sempre li havia costat molt obrir-se als altres, com si hagués de treure tota la brossa emocional que portava durant tants anys a dintre seu.
Ella, acostumada a tot tipus de teràpies que li poguessin fer entreveure per on anava la seva vida, l'escoltava en silenci i, de tant en tant, treia la seva "artilleria" per fer-li entendre que viure era una altra cosa. Que s'han d'aprofitar totes les experiències viscudes, sobretot les "dolentes", que són de què més hem d'aprendre.
Un dia de juliol, va haver-hi un punt d'inflexió en la seva relació.
Ella va tenir un dels seus baixons emocionals habituals i l'Univers novament va conspirar a favor seu.
Els astres van conjugar miraculosament perquè ell l'anés a "rescatar" en aquests moments. Van passar hores xerrant sobre tot l'humà i diví. Rient i plorant, fent confessions inconfessables. Ell li va fer costat. La va escoltar i acompanyar sense jutjar-la. Sense condicions, sense demanar res a canvi. Ella va descobrir a algú molt més fort del que pensava, més proper, més sensible. A partir de llavors, el va començar a mirar amb uns altres ulls.
Ella, sempre tan egocèntrica, li havia venut que els seus mojitos eren els millors del món mundial (ni de bon tros, és clar) i a principis d'agost van quedar a casa seva per prendre'n un.
Va ser fàcil, alhora que curiós i divertit. Ell tan tímid, sense esma per iniciar cap tipus "d'atac", tret de tocar-li el turmell dissimuladament mentre xerraven al sofà i ella, resolutiva, en veure que passaven els minuts, se li estava dormint el peu i no es decidia, preguntant-li directament i sense anestèsia..." Et vols quedar a dormir?"
Ha passat un any d'aquella nit i la història encara dura. Ha estat molt fàcil en general i dolorosament complicat en alguns aspectes. Una amiga els preguntava pel seu projecte de futur. Ella va dir que no hi havia projecte de futur, sinó projecte de present. Ell, per variar, no va dir res. Potser se sentia acovardit pel seu tarannà ,de vegades aclaparant, i aquesta sensació es barrejava, també, amb la seva incapacitat per expressar sentiments. Aquesta actitud provoca en ella una inseguretat que mai abans havia conegut i hi ha moments que la fan sentir molt vulnerable.
Ell... no sabem ben bé que pensa, ni que sent tot plegat. A escala verbal és totalment hermètic, però els seus actes parlen per si mateixos i fan entreveure cada dia qui és i que hi ha a dins seu.
No podem saber que passarà demà. Potser ens arreplega una malaltia mortal o tenim un accident i desapareixem del mapa.
Potser ella es cansa de sentir-se insegura i d'esperar que ell verbalitzi els seus sentiments. Potser a ell li resulta insuportable la pressió de dir quelcom que encara no sent, o que és incapaç d'expressar... O no, potser són capaços de trobar l'equilibri en una relació que cap del dos buscava i que va aparèixer sense cap avís. Potser aprenen de les pors i errors del passat i poden fer un projecte en comú, amb amor, confiança i llibertat.
Ella, per part seva, intenta no ser massa absorbent ni tan insegura envers ell. Gaudir del dia a dia i no pensar gaire. Sempre tan expressiva, li costa estar al costat d'algú amb una inquietant incapacitat d'expressió emocional sense saber del cert que és el que passa dins seu.
Ell és tot bondat i bones intencions. Un pare amorós que es desviu pels seus fills, amb un gran cor. Una persona extraordinària, generosa, dolça i tendra, que, de vegades, no es creu mereixedor de les oportunitats meravelloses que li ofereix la vida. Un home d'accions i poques paraules, però que encara ha d'aprendre a ser assertiu, no tan complaent amb tothom i a expressar les seves emocions, sensacions i sentiments.
Seria bo viure el dia a dia, sense generar gaires expectatives, intentant donar el millor de nosaltres mateixos sense esperar a un moment especial, que potser no arriba mai. Deixar-nos anar una miqueta més, expressar qui som i que sentim en comptes del que pensem.
En fi, vides que van i vénen, s'apropen i s'allunyen, que aprenen i desaprenen,
Un any on han passat moltes coses, on les escales de valors i les prioritats han canviat subtilment. Un any d'il·lusió, sorpreses i algun desencís. De descobriments, alegries i també, és clar, un pèl de dolor.
Un any... Tant de temps i tant poc alhora.
Molt per aprendre encara... Un altre trosset de camí per compartir...
Llum al calendari
