Retrobar i recordar

No és bo viure del passat, ni en el passat. Sabem que s'ha de mirar cap endavant amb optimisme i alegria, encara que, de vegades, sigui difícil. Com diuen els Pets "la vida és bonica, però a vegades, complicada".
De totes maneres m'agrada recordar vivències. Si són dolentes o negatives, per reflexionar i aprendre d'elles. Si són bones, per rescatar-les de la memòria i recordar (valgui la redundància) que fins ara he tingut una bona vida.

L'adolescència és una d'aquelles etapes de la vida que et marca per sempre. Per la quantitat d'hormones que t'envaeixen sense esperar-ho i que no tens ni punyetera idea de com gestionar. Per les sensacions, emocions i sentiments nous que entren arrasant en aquells cossos que canvien per dies, desestabilitzant tot el que hi havia fins llavors.
La meva (com a mínim així ho recordo) va ser fantàstica.
Tinc molts i grans records d'aquells temps, però potser un dels més grats i intens és el dels caps de setmana i vacances a la Pobla de Montornès.
Vaig descobrir que és un colla d'amics, tan diferents i tan respectuosos els uns amb els altres.
Vaig experimentar l'ego de l'adolescència pensant que érem omnipotents i que no ens podia passar res. Fent autoestop per baixar a Torredembarra. Anant en bicicleta per camins i carreteres sense pensar ni un moment, que podríem córrer algun perill, sense diners, ni telèfons mòbils. Perdent la noció del temps en aquell "micro-món particular" que vam crear.
Anant al camí de l'ermita de nit a escoltar música. Manllevar algun meló, síndria o grapats d'ametlles i menjar-nos-les escoltant a Michael Jackson amb el cant dels grills fent els cors.
Fent nit de pijames a casa amb tots els matalassos a terra. Gravant en el ràdio-cassette de doble platina "We are the world, we are the children" a les tantes de la matinada, mentre el Parera ens cridava l'atenció pel xivarri que fèiem.
Jugant inconscientment a la ouija a ca l'Enric o la Yolanda i cagant-nos de por.
Descobrint el primer amor, els primers petons, les primeres papallones a l'estómac...
Els nostres pares fent torns per portar-nos i recollir-nos a la discoteca (Jordis's i Arqus, per ser més exactes) i nosaltres intentant dissimular que havíem pres un cubata i anàvem mig marejats, donant les culpes a les corbes de la carretera.
Agafar la responsabilitat que ens pertocava quan una amiga de Barcelona va tenir un accident i es va fer un trau al cap. Portant-la a la Creu Roja, fent torns tota la nit per no deixar-la dormir, baixar a Altafulla a buscar els antibiòtics que necessitava.... Tot això sense cap adult a casa.
Veure sortir el sol des d'un penya-segat, una nit de Sant Joan. Amb un bon amic, una moto i poca cosa més, però tan especial "persé" que roman encara present a la meva memòria...
I tantes i tantes experiències... Lliçons de vida importants.
Aquesta tarda em retrobo amb uns quants. Això ha fet que tiri enrere gairebé 30 anys i m'adoni que tot el que vivim és un gran aprenentatge i ens marca de per vida.
Avui compartirem petons, abraçades, llàgrimes, records, alegries, enyorança i melangia....

Llum als anys viscuts