Solstici

La nit més curta de l'any. 
Solstici d'estiu i Lluna Plena.
M'encomanaré a deesses, fades i follets. Faré una foguera i ballaré nua al seu voltant. Parlaré amb la Lluna a cau d'orella. Donaré gràcies per tot el que m'ha regalat aquest any. Em perdonaré per tot allò que crec que no he fet bé. Cremaré els neguits, les incerteses i les pors. Demanaré forces per suportar, energia per lluitar, Llum per veure, saviesa per entendre i Amor per entregar. 
Llum d'estiu

Tristesa

Quan la tristesa s'instal·la al cor, és molt difícil fer-la fora.
La suma de la inseguretat, el desencís, la por, les expectatives, els temes no resolts i no expressats, fan un còctel Molotov que esclata en el moment més inesperat quan, un petit detall intranscendent, és la gota que fa vessar l'aigua del got.
Llavors arriben els retrets i les lamentacions. No som capaços de mirar amb objectivitat res del que ens passa per dins i la decepció s'apodera de nosaltres. Entrem en bucle una i una altra vegada i del cor i dels ulls brollen llàgrimes silencioses plenes de dolor.

Quan la tristesa s'instal·la al cor, és molt difícil fer-la fora. Ens movem des de la desconfiança i el temor de no tornar a sentir-nos feliços. Fins i tot hi ha la desesperació de pensar que potser tot es pot embolicar encara més i anar a pitjor. Quan passa això penses que no saps si series capaç de suportar-lo.
Imagino que, com tot, no hi ha mal que duri cent anys. Vull creure que tiraré endavant, remuntaré i tornaré a confiar, que de mica en mica aquest dolor anirà minvant.

Al cap i a la fi, al final només queda la confiança. 
Confiarem

Prínceps blaus

Ja fa molt que no crec en els prínceps blaus, ni en les princeses roses, tampoc. Deu fer com uns 30 anys més o menys...

L'afirmació de què la felicitat ens la dóna un altre no m'agrada, ni va amb la meva manera de pensar, ni de viure. Hem de ser feliços per nosaltres mateixos, independentment de qui tinguem a prop.

No necessito que ningú em rescati de cap castell custodiat per un drac ferotge, ni que em faci un petó per despertar-me d'un somni etern.

Val a dir, però, que de vegades em deixo portar per l'ego i les pel·lícules Disney, i això barrejat i sumat a la meva imaginació desbordant i un pèl bipolar, fan que inventi històries impossibles, però no per això menys reals al meu cap, on sóc una princesa de conte. Llavors les meves fantasies infantils cobren vida.

M'imagino sent la Ventafocs ballant amb el príncep a un Palau majestuós fins a les 12 de la nit i perdo una sabata. O que sóc la Nala i ajudo a en Simba a recuperar el seu regne al Rei Lleó. De vegades penso que el meu amor fa trencar l'encanteri i la Bèstia es torna un príncep ben plantat...

Més aviat, però, em sento identificada amb la Fiona d' Shrek  (pel·lícula fantàstica i divertida com poques) que espera al seu príncep encantador durant anys i resulta que era un ogre... I resulta que ella també era una ogressa... I resulta que era el seu amor verdader i van ser feliços per sempre.

Que no, que no, que no vull ser una princesa rosa que troba el seu príncep blau, de debò que no!!!

Però, a estones, m'agradaria sentir-me'n...

Llum de tots colors

Por

Sóc una persona positiva. És la meva naturalesa.

Això no vol dir que, a vegades, les circumstàncies pròpies o alienes (ben pensat són totes pròpies atès que t'afecten) propiciïn que entris en una mala època. 
Quan a la vida tens temporades complicades (que de ben segur marxaran un dia o un altre) pots fer unes quantes coses...
Pots amargar-te l'existència pensant quan desgraciadet ets.
Pots ficar-te sota el llit i no voler sortir fins que amaini el temporal.
Pots aixecar-te amb empenta i força i continuar endavant (difícil, ja que recordem que estàs en un mal moment). O pots anar fent sense pressa, però sense pausa intentant entendre tot allò que passa i que no t'agrada especialment i ser pacient amb el temps (això últim també té els seus inconvenients, no sigui cas que et quedis esperant la vida sencera).

Sempre he cregut que els canvis són bons, però difícils de pair, fan por. Ens fan sortir fora de la nostra zona de confort i no sabem com gestionar-los.
Por que et falti la feina, a què els fills no vagin pels camins que tu creus que haurien d'anar i s'estimbin i pateixin. Por que els pares es morin, a què la parella et deixi. Por a canviar, a fer-te gran, a començar a tenir calors inesperades, canvis d'humor encara més sobtats i a no reconèixer el teu propi cos al mirall. A veure't vella i grassa i que et deixin de desitjar per aquest motiu. Por a fer-te una "senyora", a no acceptar una nova etapa que s'apropa, por a tornar a passar per vivències doloroses que no voldries experimentar altre cop...

En algun moment tanques els ulls i respires profundament. Hi ha una memòria que va més enllà de la ment, des de la mateixa essència del teu cor, que et fa recordar els bons moments en els quals et sents acollit i recolzat.
La trucada sobtada d'una amiga, el missatge encoratjador d'una altra. Les converses interminables i meravelloses. L'abraçada inesperada del teu fill adolescent. La preocupació sincera dels teus pares. Les bromes i rialles a la feina. La tendresa de l'amor del teu xicot. Els passejos sense rumb. La música que t'encanta. Els esmorzars al Quimet. Els aperitius vora el mar. Les sortides de sol. Escoltar els ocells a primera hora del matí. El millor reiki del món, fet per algú que saps que t'estima moltíssim. Les escapades de cap de setmana. Que et portin dues roses vermelles precioses així, perquè sí. Els matins d'hora, ben d'hora a la platja solitària. Posar-te davant de l'ordinador i escriure tot allò que et passa pel cap i el cor. El saber que quan t'has ensopegat, sempre, sempre t'has aixecat amb una altra lliçó apresa. 

Quan a la vida tens temporades complicades, has de tenir paciència, empenta, coratge, força i ganes de canviar.... I sobretot, confiar.

Llum que encoratja.