Ja fa molt que no crec en els prínceps blaus, ni en les princeses roses, tampoc. Deu fer com uns 30 anys més o menys...
L'afirmació de què la felicitat ens la dóna un altre no m'agrada, ni va amb la meva manera de pensar, ni de viure. Hem de ser feliços per nosaltres mateixos, independentment de qui tinguem a prop.
No necessito que ningú em rescati de cap castell custodiat per un drac ferotge, ni que em faci un petó per despertar-me d'un somni etern.
Val a dir, però, que de vegades em deixo portar per l'ego i les pel·lícules Disney, i això barrejat i sumat a la meva imaginació desbordant i un pèl bipolar, fan que inventi històries impossibles, però no per això menys reals al meu cap, on sóc una princesa de conte. Llavors les meves fantasies infantils cobren vida.
M'imagino sent la Ventafocs ballant amb el príncep a un Palau majestuós fins a les 12 de la nit i perdo una sabata. O que sóc la Nala i ajudo a en Simba a recuperar el seu regne al Rei Lleó. De vegades penso que el meu amor fa trencar l'encanteri i la Bèstia es torna un príncep ben plantat...
Més aviat, però, em sento identificada amb la Fiona d' Shrek (pel·lícula fantàstica i divertida com poques) que espera al seu príncep encantador durant anys i resulta que era un ogre... I resulta que ella també era una ogressa... I resulta que era el seu amor verdader i van ser feliços per sempre.
Que no, que no, que no vull ser una princesa rosa que troba el seu príncep blau, de debò que no!!!
Però, a estones, m'agradaria sentir-me'n...
Llum de tots colors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada