Això no vol dir que, a vegades, les circumstàncies pròpies o alienes (ben pensat són totes pròpies atès que t'afecten) propiciïn que entris en una mala època.
Quan a la vida tens temporades complicades (que de ben segur marxaran un dia o un altre) pots fer unes quantes coses...
Pots amargar-te l'existència pensant quan desgraciadet ets.
Pots ficar-te sota el llit i no voler sortir fins que amaini el temporal.
Pots aixecar-te amb empenta i força i continuar endavant (difícil, ja que recordem que estàs en un mal moment). O pots anar fent sense pressa, però sense pausa intentant entendre tot allò que passa i que no t'agrada especialment i ser pacient amb el temps (això últim també té els seus inconvenients, no sigui cas que et quedis esperant la vida sencera).
Sempre he cregut que els canvis són bons, però difícils de pair, fan por. Ens fan sortir fora de la nostra zona de confort i no sabem com gestionar-los.
Por que et falti la feina, a què els fills no vagin pels camins que tu creus que haurien d'anar i s'estimbin i pateixin. Por que els pares es morin, a què la parella et deixi. Por a canviar, a fer-te gran, a començar a tenir calors inesperades, canvis d'humor encara més sobtats i a no reconèixer el teu propi cos al mirall. A veure't vella i grassa i que et deixin de desitjar per aquest motiu. Por a fer-te una "senyora", a no acceptar una nova etapa que s'apropa, por a tornar a passar per vivències doloroses que no voldries experimentar altre cop...
En algun moment tanques els ulls i respires profundament. Hi ha una memòria que va més enllà de la ment, des de la mateixa essència del teu cor, que et fa recordar els bons moments en els quals et sents acollit i recolzat.
La trucada sobtada d'una amiga, el missatge encoratjador d'una altra. Les converses interminables i meravelloses. L'abraçada inesperada del teu fill adolescent. La preocupació sincera dels teus pares. Les bromes i rialles a la feina. La tendresa de l'amor del teu xicot. Els passejos sense rumb. La música que t'encanta. Els esmorzars al Quimet. Els aperitius vora el mar. Les sortides de sol. Escoltar els ocells a primera hora del matí. El millor reiki del món, fet per algú que saps que t'estima moltíssim. Les escapades de cap de setmana. Que et portin dues roses vermelles precioses així, perquè sí. Els matins d'hora, ben d'hora a la platja solitària. Posar-te davant de l'ordinador i escriure tot allò que et passa pel cap i el cor. El saber que quan t'has ensopegat, sempre, sempre t'has aixecat amb una altra lliçó apresa.
Quan a la vida tens temporades complicades, has de tenir paciència, empenta, coratge, força i ganes de canviar.... I sobretot, confiar.
Llum que encoratja.
Quan a la vida tens temporades complicades (que de ben segur marxaran un dia o un altre) pots fer unes quantes coses...
Pots amargar-te l'existència pensant quan desgraciadet ets.
Pots ficar-te sota el llit i no voler sortir fins que amaini el temporal.
Pots aixecar-te amb empenta i força i continuar endavant (difícil, ja que recordem que estàs en un mal moment). O pots anar fent sense pressa, però sense pausa intentant entendre tot allò que passa i que no t'agrada especialment i ser pacient amb el temps (això últim també té els seus inconvenients, no sigui cas que et quedis esperant la vida sencera).
Sempre he cregut que els canvis són bons, però difícils de pair, fan por. Ens fan sortir fora de la nostra zona de confort i no sabem com gestionar-los.
Por que et falti la feina, a què els fills no vagin pels camins que tu creus que haurien d'anar i s'estimbin i pateixin. Por que els pares es morin, a què la parella et deixi. Por a canviar, a fer-te gran, a començar a tenir calors inesperades, canvis d'humor encara més sobtats i a no reconèixer el teu propi cos al mirall. A veure't vella i grassa i que et deixin de desitjar per aquest motiu. Por a fer-te una "senyora", a no acceptar una nova etapa que s'apropa, por a tornar a passar per vivències doloroses que no voldries experimentar altre cop...
En algun moment tanques els ulls i respires profundament. Hi ha una memòria que va més enllà de la ment, des de la mateixa essència del teu cor, que et fa recordar els bons moments en els quals et sents acollit i recolzat.
La trucada sobtada d'una amiga, el missatge encoratjador d'una altra. Les converses interminables i meravelloses. L'abraçada inesperada del teu fill adolescent. La preocupació sincera dels teus pares. Les bromes i rialles a la feina. La tendresa de l'amor del teu xicot. Els passejos sense rumb. La música que t'encanta. Els esmorzars al Quimet. Els aperitius vora el mar. Les sortides de sol. Escoltar els ocells a primera hora del matí. El millor reiki del món, fet per algú que saps que t'estima moltíssim. Les escapades de cap de setmana. Que et portin dues roses vermelles precioses així, perquè sí. Els matins d'hora, ben d'hora a la platja solitària. Posar-te davant de l'ordinador i escriure tot allò que et passa pel cap i el cor. El saber que quan t'has ensopegat, sempre, sempre t'has aixecat amb una altra lliçó apresa.
Quan a la vida tens temporades complicades, has de tenir paciència, empenta, coratge, força i ganes de canviar.... I sobretot, confiar.
Llum que encoratja.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada