Que curiós és tot plegat

Que curiós és tot plegat!

Un dia un pèl fosc i anodí. Amb molta mandra i poques ganes. Un dia en què no han passat coses massa significatives. Fins i tot diria tristot i avorrit.

Cap a les nou del vespre m'entren unes ganes terribles de sortir de casa. Són les Festes d'Horta i me n'hi vaig. Fan un miniconcert de jazz davant el Quimet. A la Plaça Eivissa comença a tocar un grup. Em compro una porció de pizza i una cervesa. Menjo, bec, miro, ballo. Hi ha força gent, la majoria de mitjana edat, molts d'ells amb canalla.

Algú crida el meu nom. Una mare d'uns nens que vaig tenir a la Llar fa molts anys. M'il·lusiona que em reconegui després de tant de temps. Parlem dels nois i de nosaltres. Va fer un canvi de vida radical. Es va separar, va canviar de feina, es va preparar i ara és professora de ioga kundalini, la veig "estupenda". Xerrem durant una bona estona de vivències, experiències, viatges... Hem recorregut un camí similar. M'he alegrat molt de retrobar-la i veure-la tan bé. Ens acomiadem amb una abraçada i l'adreça on dóna classes.

Enfilo cap al metro i un home m'atura suaument pel braç i em diu: "Disculpa si et molesto, però t'he estat observant mentre parlaves i mai a la vida havia vist una dona tan sensual com tu, només volia que ho sabessis", gira cua i es perd entre la gent.

Que curiós és tot plegat, penso. Mentrestant, un somriure apareix inevitablement als meus llavis. Potser tampoc ha estat tan avorrit el dia d'avui...

Llum que apareix quan menys l'esperes

Moltes Felicitats!

Avui fa un any que et vaig fer un regal crec que, força especial. Va ser agosarat, sí. I tu, molt valent d'acceptar-lo.
365 dies després em costa molt més sorprendre't que llavors.
Intento (tot i que no sempre ho aconsegueixo) regalar-te cada dia quelcom important i bonic. Et regalo el meu temps. Els meus petons, abraçades, carícies i somriures. Et regalo mirades que diuen sense parlar, et regalo els meus pensaments. Et regalo la meva passió i bogeria. Et regalo la meva manera de fer, sempre tan inusual i "friqui"...
També, tot s'ha de dir, et regalo esbroncades i retrets. Dies impertinents i silencis que, segurament, no saps interpretar i et desconcerten (Espero que siguin els menys)
Et regalo, t'ho ben juro!, la meva paciència per intentar entendre coses que, de vegades, s'escapen a la meva comprensió.

Hi ha però, una cosa que no et regalo... El meu cor.
No te'l regalo perquè és meu i això no es pot regalar, però sí que el comparteixo completament amb tu.
Comparteixo el meu cor amb tu, sempre. I està ben content la majoria de vegades...
Quan m'acarones de bon matí i em dius "Bon dia, reina". Quan em treus els cabells de cara, dolçament. Quan mirem la tele i m'acaricies despistadament la cuixa. Quan em mires de reüll. Quan em preguntes, com ha anat el dia? Quan m'abraces, adormit a mitjanit. Quan apareixes per casa sense avisar, només per veure'm una estona. Quan m'estens la rentadora sense que t'ho demani o m'ajudes a fer el sopar o pares taula, Quan em prens per la cintura mentre rento els plats i em fas un petó al coll...

Aquests i molts més són els regals que tu em fas cada dia i que em demostren els teus sentiments, encara que, de vegades, el meu ego vulgui quelcom més.

T'ho volia agrair especialment avui, el dia del teu aniversari i desitjar-te que siguis molt feliç, que no deixis de lluitar pels seus somnis. Que siguis tu mateix, sense pors, ni recances. Que siguis el protagonista de la teva vida i que la visquis amb intensitat i alegria. Que ets una persona afortunada i extraordinària i que estic contenta de compartir aquest trosset de camí amb tu, duri el que duri...

Espero que tinguis un dia molt especial, ple d'amor, alegria, cançons i petons.

Molta, molta, molta Llum al teu camí...

T'estimo

Montse

Avui fa un any...

Es coneixien de jovenets. Ella anava a estiuejar al poble on ell vivia. Els del poble i els de Barcelona (pixapins, els deien).
Van fer una colla ben maca, tipus "Verano Azul" que es conserva, en bona part, fins ara.
No es veien gaire, ell treballava molt amb els seus pares i a més jugava al futbol fora del poble. Potser era un dels més "moderns" de tots els nois d'aquell petit poblet, tocant la Costa Daurada.

Un estiu, amb més o menys 15 anys, van tenir un "rotllet" innocent que va durar dos o tres vespres i poca cosa més.
Es trobaven, de vegades, quan ell anava a treballar o a entrenar i ella estava davant de casa seva, a la plaça o a la pista, amb els amics. Una salutació, quatre paraules i prou.

Un parell d'anys després van coincidir en una revetlla de Sant Joan on van compartir la sortida de sol des del roquer, després la va dur a casa en la Benelli "prestada" per un dels seus germans. 
En una altra ocasió, temps després, van quedar per anar a fer una sangria plegats (l'acomiadament a la porta de casa d'ella va ser fugaç, però força apassionat).

Van passar els anys, van canviar de segle. No s'havien tornat a trobar, ni a saber res l'un de l'altre.
S'havien casat, havien tingut fills, s'havien separat. Havien passat infinitat d'experiències, com tothom passa en més de vint anys.

La vida té sorpreses, de vegades agradables, de vegades doloroses.
Quan un conegut (que no amic, encara) pateix, hi ha persones que tenen suficient experiència, empatia, compassió, per a donar un cop de mà. Intentar ajudar, acompanyar, compartir. Alleugerir el dolor aliè des de l'experiència, sense judicis, entenent el procés.

Diuen que no hi ha mal que duri cent anys i és cert. Cadascú té el seu ritme, el seu propi procés, i ell no va ser una excepció.
A poc a poc, sense pressa, va començar a transitar pel camí del dol, que possiblement encara dura. Un camí llarg i feixuc, però necessari per poder continuar endavant. Ella hi era al darrere, fent inconscientment una feina de suport i contenció alhora. Sabia pel que estava passant, ho havia experimentat molt de temps abans i el seu patiment li removia fins al moll de l'os en recordar el seu propi.

De mica en mica, sense adonar-se'n, les converses s'allargaven, el temps en trobar-se s'escurçava. Els ulls d'ell, lentament, anaven recuperant un xic de llum. La seva expressió permanent de patiment i tristor, s'anava esvaint a poc a poc.

Parlaven de tot una mica. Ell expressava tot allò que sentia a una persona gairebé desconeguda, quan sempre li havia costat molt obrir-se als altres, com si hagués de treure tota la brossa emocional que portava durant tants anys a dintre seu.
Ella, acostumada a tot tipus de teràpies que li poguessin fer entreveure per on anava la seva vida, l'escoltava en silenci i, de tant en tant, treia la seva "artilleria" per fer-li entendre que viure era una altra cosa. Que s'han d'aprofitar totes les experiències viscudes, sobretot les "dolentes", que són de què més hem d'aprendre.

Un dia de juliol, va haver-hi un punt d'inflexió en la seva relació.
Ella va tenir un dels seus baixons emocionals habituals i l'Univers novament va conspirar a favor seu.
Els astres van conjugar miraculosament perquè ell l'anés a "rescatar" en aquests moments. Van passar hores xerrant sobre tot l'humà i diví. Rient i plorant, fent confessions inconfessables. Ell li va fer costat. La va escoltar i acompanyar sense jutjar-la. Sense condicions, sense demanar res a canvi. Ella va descobrir a algú molt més fort del que pensava, més proper, més sensible. A partir de llavors, el va començar a mirar amb uns altres ulls.

Ella, sempre tan egocèntrica, li havia venut que els seus mojitos eren els millors del món mundial (ni de bon tros, és clar) i a principis d'agost van quedar a casa seva per prendre'n un.
Va ser fàcil, alhora que curiós i divertit. Ell tan tímid, sense esma per iniciar cap tipus "d'atac", tret de tocar-li el turmell dissimuladament mentre xerraven al sofà i ella, resolutiva, en veure que passaven els minuts, se li estava dormint el peu i no es decidia, preguntant-li  directament i sense anestèsia..." Et vols quedar a dormir?"

Ha passat un any d'aquella nit i la història encara dura. Ha estat molt fàcil en general i dolorosament complicat en alguns aspectes. Una amiga els preguntava pel seu projecte de futur. Ella va dir que no hi havia projecte de futur, sinó projecte de present. Ell, per variar, no va dir res. Potser se sentia acovardit pel seu tarannà ,de vegades aclaparant, i aquesta sensació es barrejava, també, amb la seva incapacitat per expressar sentiments. Aquesta actitud provoca en ella una inseguretat que mai abans havia conegut i hi ha moments que la fan sentir molt vulnerable.
Ell... no sabem ben bé que pensa, ni que sent tot plegat. A escala verbal és totalment hermètic, però els seus actes parlen per si mateixos i fan entreveure cada dia qui és i que hi ha a dins seu.

No podem saber que passarà demà. Potser ens arreplega una malaltia mortal o tenim un accident i desapareixem del mapa.
Potser ella es cansa de sentir-se insegura i d'esperar que ell verbalitzi els seus sentiments. Potser a ell li resulta insuportable la pressió de dir quelcom que encara no sent, o que és incapaç d'expressar... O no, potser són capaços de trobar l'equilibri en una relació que cap del dos buscava i que va aparèixer sense cap avís. Potser aprenen de les pors i errors del passat i poden fer un projecte en comú, amb amor, confiança i llibertat.

Ella, per part seva, intenta no ser massa absorbent ni tan insegura envers ell. Gaudir del dia a dia i no pensar gaire. Sempre tan expressiva, li costa estar al costat d'algú amb una inquietant incapacitat d'expressió emocional sense saber del cert que és el que passa dins seu.
Ell és tot bondat i bones intencions. Un pare amorós que es desviu pels seus fills, amb un gran cor. Una persona extraordinària, generosa, dolça i tendra, que, de vegades, no es creu mereixedor de les oportunitats meravelloses que li ofereix la vida. Un home d'accions i poques paraules, però que encara ha d'aprendre a ser assertiu, no tan complaent amb tothom i a expressar les seves emocions, sensacions i sentiments.

Seria bo viure el dia a dia, sense generar gaires expectatives, intentant donar el millor de nosaltres mateixos sense esperar a un moment especial, que potser no arriba mai. Deixar-nos anar una miqueta més, expressar qui som i que sentim en comptes del que pensem.

En fi, vides que van i vénen, s'apropen i s'allunyen, que aprenen i desaprenen,
Un any on han passat moltes coses, on les escales de valors i les prioritats han canviat subtilment. Un any d'il·lusió, sorpreses i algun desencís. De descobriments, alegries i també, és clar, un pèl de dolor.

Un any... Tant de temps i tant poc alhora.

Molt per aprendre encara... Un altre trosset de camí per compartir...

Llum al calendari

Obro els ulls

Obro els ulls. És dimarts, poc més de les sis del matí. La llum del dia em saluda.
Alguna cosa és diferent avui. La sensació aclaparant de soledat que feia tant de temps que no sentia, s'apodera de mi. M'envaeix un dolor sord, agut i gairebé insuportable... Mare de Déu! Si tenia tot això coll avall feia molts anys! Si he treballat tant per polir, modificar, canviar i millorar les pors, les mancances, els traumes i els problemes no resolts. Com pot ser que després de més de deu anys es manifesti amb aquesta intensitat!

M'aixeco amb dificultat, el meu cos pesa molt més que anit. Em fa mal tot i una pressió intensa al pit fa que m'espanti una mica. Mai he tingut una crisi d'ansietat i això té tota la pinta. Em costa respirar, s'accel·lera el meu pols i començo a veure una mica borrós.
El pitjor és la meva ment, donant voltes sense parar, recordant una darrera l'altra totes les situacions doloroses per les quals he passat a la vida a càmera ràpida, molt ràpida, sense donar-me temps a reflexionar sobre elles. Pèrdues inoblidables, desamor, dolor, patiment...

Em marejo, em dóna la sensació que perdo el món de vista. Les cames em tremolen i arribo amb dificultat al sofà. M'assec i tanco els ulls. Intento respirar a poc a poc, aprofitant al màxim el poc aire que entra als meus pulmons. El dolor intern, de soca-rel, de l'ànima, va prenent cada vegada més força. Com si el DOLOR, així en majúscules, de tots els éssers humans que hi ha a la terra s'instal·lés en mi, tot junt i alhora, sense deixar espai per a res més.

Una mà forta, tendra i càlida em pren per la cintura. Obro els ulls. Estic al llit, son poc més de les sis del matí de dimarts i la llum em saluda. Uns llavis em besen suaument el coll i una veu dolça em xiuxiueja a cau d'orella... Bon dia, reina. Has dormit bé?

Xapa i pintura

Aquesta reflexió, escrita com a nota en el meu smartphone durant un trajecte en tren, és una reacció incontrolable a un WhatsApp rebut uns instants abans...

"Xapa i pintura" deia el missatge. I un selfie demostrava un afaitat recent.
"XAPA I PINTURA"???????... Vaig pensar en majúscules....

Xapa i pintura és el que faig jo, xato! O et deus pensar que tinc de sèrie les celles depilades, o les aixelles, o els meus engonals són brasilers des que vaig néixer. 
A cas les dones de genètica "peluda" hem fet un encanteri i per art de màgia han desaparegut tots els maleïts pèls? Aquells que ens fan la guitza sobretot a l'estiu, quan ja no ens podem amagar darrere els texans d'hivern i ni t'explico si acabes de començar una relació sentimental i ni recordes com funcionen aquests tipus de coses, perquè l'última vegada que vas tenir una cita va ser al segle XX.
 Mare de déu senyor!!!!! Si la pinça s'ha convertit en una extensió de la meva mà i l'odiosa Epilady qualsevol dia mor per ús excessiu. 

Ens fem neteges de cutis, pílings corporals, mascaretes capil·lars. Untem el nostre cos amb tot tipus de cremes i potingues. Ens arreglem i pintem les ungles de les mans i els peus. Traiem dolorosament pèls de llocs gairebé innombrables i de difícil accés...
Tot això i alguna cosa més que, a sobre, emmascarem amb un vel de naturalitat tan ben fet, que sembla que siguem així de sèrie i sense cap tipus d'esforç. #miraquesom
Estic arribant a la meva destinació, amb una "xapa i pintura" de vàries hores de durada, que absolutament ningú podria apreciar, de tan ben feta que està.

Apa, bon cap de setmana

Llum a la cera tèbia

Ambivalència

Intentar manegar l'ambivalència no és gaire fàcil.

Hi ha moments de la vida en la qual una part és molt positiva i una altra no gaire. Costa separar-les i quan ho fas et pots sentir absolutament confosa i bipolar.

Si corres un vel que les diferencia i divideix, si les vius per separat, poden passar coses ben diferents...

Si t'instal·les a la part positiva, et sents bé, a gust, serena i tranquil·la. Han arribat canvis a la teva vida que t'il·lusionen i t'agraden. Estàs de bon humor, et sents plena i feliç.

Si et quedes amb l'altra part, arriben el neguit, la incertesa, la por, el dolor. Han arribat canvis a la teva vida, que t'espanten i no saps com gestionar.

Integrar les dues parts i continuant sentint-te bé és un repte, que encara no he aconseguit.

Però tinc la immensa sort de poder comptar amb persones extraordinàries que em fan costat, em recolzen i m'acompanyen en aquest camí, a estones força feixuc. Gràcies Univers per enviar-me-les.

Sé del cert, que les dues parts són experiències enriquidores que em faran créixer. Sé que de les dues parts aprendré i canviaré. Sé que les haig de fer servir com a eines de creixement. Sé que quan les pugui ajuntar i ja no hi hagi conflicte, hauré après una gran lliçó de vida i amor.

Mentrestant, aniré manegant l'ambivalència com bonament pugui, demanant un cop de mà al cel i donant les gràcies per l'aprenentatge.

Llum que va i ve

Cosetes que pasen...

... I de cop i volta, apareixes al meu cap. Entres sense demanar permís i t'instal·les. Llavors et penso i et sento. Et trobo a faltar i t'enyoro. Tinc ganes de veure't i d'estar amb tu.
Si no vaig amb compte, t'hi quedes i no hi ha manera de fer-te fora. Moments perillosos, perquè entro en bucle, començo a enganxar-me als pensaments i sóc incapaç deixar-te anar. 
De mica en mica, vaig aprenent a aturar aquesta espiral, que tants problemes em porta de vegades. 
Ara mateix, et penso i et sento. Et trobo a faltar i t'enyoro. Tinc ganes de veure't i d'estar amb tu. Al cap d'una estona ho faig conscient i intento deixar passar els pensaments, per no agafar-me durant massa temps a ells.

Sóc qui sóc. Sóc sencera. No haig de deprendre d'un altre. Ni ho haig de fer, ni ho vull fer.

Sempre aprenent, sempre canviant, sempre caminant...
Cosetes que passen a la vida i ens fan millorar cada dia.

 Agraint la Llum que em fa veure quelcom important.

25 de gener

Aquest dilluns, a les 23.53h. farà disset anys que va néixer l'esser humà que més estimo en el món, l'Òscar.
Ha estat, és i serà la persona més important de la meva vida, el meu gran mestre.
Aprendre i desaprendre al seu costat de vegades no és fàcil, però sempre, sempre, és absolutament enriquidor. Crec que sóc millor persona des de que ell existeix, més càlida, més sensible, més altruista, més tolerant. No seria qui sóc si no fos per ell, caminar al seu costat em va fer replantejar la manera que tenia d'entendre la vida. Qui em coneix de fa temps sap que és ben cert.

No naixem amb el carnet de pares, ni amb el de fills, ni amb llibre d'instruccions. És un llarg viatge, ens anem adequant l'un a l'altre, ajustant personalitats i rols, recol·locant prioritats, renegant d'actituds incrustades que costen molt de treure de sobre. Cada dia és un repte, un nou aprenentatge, un nou camí. A vegades fem un pas enrere, però la perspectiva ens ensenya que és per fer dos endavant.

És una persona absolutament extraordinària (que haig de dir si no, sóc la seva mare) i quan miro cap endavant i imagino quin adult serà, veig un home noble, sensible i amb un gran cor, un home al qual admiro per qui és.

Ara mateix, l'ego adolescent té molta intensitat i costa una mica entreveure a aquell nen dolç que em va robar el cor des de l'instant en el qual els nostres ulls es van trobar. Així com, a aquell home que veig en el futur. Tots dos es troben dins d'un cos llarguerut de metre noranta, ple de pors, dubtes i interrogants, on els grans a la cara i les hormones per tot arreu, no deixen espai per gaire més. El seu potencial és extraordinari, ho sé del cert, només espero que el desenvolupi i no es quedi només en un desig. Que passi dels anhels a l'acció, que no es perdi en les formes i cerqui el fons, que sigui ell mateix i no es deixi portar massa per les coses externes... L'única cosa que li demano a la vida és que sigui feliç.

Seguirem, com sempre, fent camí ... Creixent, aprenent, canviant, experimentant, vivint... Uns dies millor i uns altres pitjor, però sempre amb la certesa que l'amor és infinit.

Gràcies Ricard, sense tu no hauria estat possible ;-)

Moltes Felicitats Òscar!... T'estimo!

Molta, molta Llum al teu camí

Fa un any

Fa un any estava escrivint la vuitena entrega "d'Històries Passades". Fa un any esperava que el meu fill fes quinze anys. Fa un any desitjava que em canviés la vida d'una manera radical.

Ha passat un any.
Ja fa molt que vaig acabar "Històries Passades". El meu fill està a punt de fer setze anys i la meva vida ha canviat, potser no de manera radical, però ha canviat.
Tant de temps esperant els canvis i ara que els tinc a les mans no sé ben bé que fer amb ells.

Tinc tanta sort, tanta! Entre altres coses, de tenir grans persones al meu voltant que quan estic a punt de "cagar-la" em posen fre i em diuen les veritats a la cara i sense anestèsia. No sé què faria sense elles. Còmplices d'alegries i tristors, m'escolten com si no hi hagués demà en les meves històries llargues, plenes de detalls intranscendents però imprescindibles per a mi. Els explico fins a l'últim detall per què visquin amb mi les meves sensacions i sentiments i m'alleugin amb les seves paraules complaents. Res més allunyat de la veritat.... Li fan veure la realitat dura i implacable, a una persona (jo) plena de pors, inseguretats, mancances i un ego, a vegades, més gran que una casa de pagès.
A favor meu diré que hi ha una part que ho sap del cert (coneixent-les com les conec, ja m'ho espero) que em clavaran una esbroncada del quinze i em faran posar al lloc que em correspon.

Ara venen moments de canvis. Canvis importants en mi, en la meva manera d'entendre la vida i les relacions personals. Canvis que m'acollonen una barbaritat i que em fan sortir de la meva zona de confort. Fico la pota una i una altra vegada. Caic, m'aixeco, torno a caure i em torno a aixecar...
Divertit, apassionant i esgotador, però m'agrada. Que hi farem, els reptes m'agraden, sobretot si jugo amb mi mateixa (encara que això pugui provocar una estimbada grossa contra el terra). Em poso a prova "a veure quan has après Montse", "aquí l'has tornat a cagar", "ai, que bé", "ai, quina por, reculo!"...

Aquest any tot és força diferent de l'anterior, una de les coses que no han canviat han estat aquestes persones tan importants per a mi, aquests "Pepitos Grillos" que em fan un cop de mà cada vegada que ho necessito, que hi són sempre, en qualsevol moment i circumstància.

Hi ha coses que no canvien i és fantàstic!

Gràcies!

Llum que sempre hi és