Quarts de set del matí d'un diumenge qualsevol.
Fa temps que em desperto molt aviat i tinc la necessitat de gaudir d'uns moments de calma abans que el dia comenci. Són uns minuts on poso a lloc, o no, tot allò que he anar guardant dins del meu cap i que està desendreçat per manca de temps o mandra en revisar i arxivar.
Em prenc un cafè, m'encenc una cigarreta i escolto Deva Premal. Els dits van sols sobre el teclat, les paraules surten gairebé sense pensar, més enllà de la ment.
Últimament estic tenint canvis a la meva vida que a estones, des de les absències i els silencis, em costen de pair. Són canvis positius i fantàstics, però de tant en tant, en pensar-hi, m'agafa vertigen i m'atabalo.
No sé si estaré a l'altura de les circumstàncies. No sé si seré prou valenta. No sé si les meves pors em jugaran una mala passada. No sé si el que estic vivint és tan real com crec o potser és un miratge, una il·lusió. No sé si seré capaç de mantenir a ratlla els rampells egocèntrics de la meva personalitat, que es posa estupenda quan em sento insegura. No sé si podré controlar la meva impaciència. No sé si la piscina a què m'estic llençant té aigua o no. No sé... No sé... No sé...
Comença a ploure. Hi ha silenci arreu i només se senten les gotes de pluja picant a fora. Paro atenció... La cadència del seu so crea una música dolça i lenta. Tanco els ulls i em deixo portar per ella. La meva respiració s'acomoda al seu ritme, els batecs del meu cor l'acompanyen. Tot va més lent, més suau. Una veu surt del meu interior i diu..."Tot és perfecte, estàs preparada. Gaudeix del que sents i deixa't portar. Si no t'arrisques, no guanyes i si perds, ningú et podrà treure allò que has viscut... Confia!"
Obro els ulls. Ha passat gairebé una hora i ha parat de ploure. El silenci i la calma encara hi són. La llum comença a il·luminar el carrer, fosc fins fa una estona. Comença un nou dia.
Llegeixo el que he escrit i somric... Hi confio.
Llum que sempre hi és
