Cuinetes...

Apa, com es nota que estic de vacances!!!!!
M'agrada molt cuinar, però ja fa un temps que em fa mandra i tiro pel dret amb coses senzilletes.
Aquests dies però, m'he proposat cuinar bé per a mi mateixa. Bo, sa, econòmic i fàcil.

El iogurt grec és molt bó però molt car (el "jronya que jronya" de Danone no val, porta massa cosa rara...)
Mirant, mirant per internet vaig veure una cosa semblant a la que us explicaré avui i em vaig posar a investigar.
El procediment i resultat és el següent:

S'agafen dos iogurts naturals sense sucre, un col.lador, una gasa estèril (o un drap de cotó) i un bol

 Es posa el drap a sobre del col.lador i el col.lador a sobre del bol i s'hi aboca el iogurt

Desprès d'una o dues hores a la nevera ja el  teniu preparat. El sèrum del iogurt ha quedat al bol i el iogurt queda amb més cos, més espès i intens. El podeu preparar com vulgueu,tal qual, amb sucre, mel, fruita, fruits secs ....

I si voleu fer formatge fresc per untar (tipus philadèlphia) només cal que el deixeu un parell o tres d'hores més i afegiu el que volgueu....Jo ho he preparat amb sal d'Eivissa però podeu ficar sal i les herbes que més us agradin....Amb torradetes està boníssim.

Bon profit!

Llum als fogons

Nuk

Avui ja fa tres anys que va marxar.
No m'agraden massa els animals, em fan por. Els de companyia, els de granja, els salvatges... Bé, els animals en general.
Potser aquest és un dels motius pel qual el Nuk va ser tan especial a la meva vida. El mes de novembre de 1995 el que llavors era el meu marit em va convèncer per adoptar un gatet. El vam anar a buscar a casa seva. Era de "bona família". El seu pare era un siamès estilitzat i elegant i la seva mare una dolça barreja de siamès i persa. En el moment que vaig veure aquella boleta blanca amb el morro negre i sense cua, m'hi vaig enamorar.
Va ser el gat més dolç que he conegut mai. Més aviat semblava un gos, tot el dia darrere meu, refregant-se a les cames de tothom i filant ("ronronejant") constantment demanant una carícia. Mai, absolutament mai va esgarrapar a ningú. S'estirava davant els nostres peus perquè li rasquéssim la panxa, s'enfilava al llit al matí, a dir-nos bon dia, uns minuts abans que sonés el despertador...
Va ser un company de vida important, amb una capacitat de percepció extraordinària. Sempre sabia quan ens trobàvem malament i ho demostrava efusivament, com dient "estic aquí". Energèticament, s'enduia part de la porqueria que portàvem i això, en part, el va fer emmalaltir. Sempre ens va cuidar i protegir, de la mateixa manera ho vam fer nosaltres amb ell.
Va ser un company de joc fantàstic per al meu fill. S'estimàvem amb bogeria i el gat gran protegia al nen petit dels malsons a les nits
Avui fa tres anys que va marxar. A aquestes hores estàvem al veterinari intentant que tot el tractament d'urgència que li portava fent aquell dia, donés fruit i es recuperés. Quan, ja estabilitzat, a les deu de la nit vam tornar cap a casa, vaig pensar per un moment que se'n sortiria. Però vet aquí que el què ell volia era estar a casa seva per poder marxar tranquil. Al cap d'una estona va començar el seu viatge cap al cel dels gats.
Gràcies Nuk, per ensenyar-me a no tenir-te por i a estimar-te tant. Gràcies, per fer-nos tanta companyia i donar-nos tant d'afecte. Gràcies per formar part de la nostra família.

Avui fa tres anys que vas marxar i encara, de vegades, et sento als peus del llit...

Llum des del cel dels gats

El cicle de la vida

Mai he escrit una entrada de blog parlant del meu fill, hi ha coses molt íntimes que costen d'expressar. 

He escrit sobre bons amics, fantàstiques experiències i gran amors. He parlat sobre el que penso, sobre molts temes que em preocupen. He escrit sobre mi i com em sento. He expressat en públic com entenc la vida.

Mai he parlat de la personeta que vaig tenir 8 mesos i 3 setmanes dins meu, creixent cada dia. Mai he parlat de una de les etapes més meravelloses que he experimentat, mentre una nova vida es gestava en el meu interior.

No he explicat mai que ha estat, és i serà el meu millor mestre, per molts motius ( Gràcies Ricard, per fer-me aquest regal extraordinari). He viscut al seu costat tots els sentiments, emocions i sensacions que es poden experimentar.....i el que queda.

Ara, mentre saltejo els calamars i les gambes per fer un arrosset, ell està al menjador, jugant a la play amb un amic, aliè a tot el que sento i penso....

Ja té catorze anys i, de vegades, em costa fer-me a la idea que es fa gran i que té altres necessitats i altres temps, diferents als d'abans, diferents als meus. Encara continua el "mama vine, mama mira" però es pot estar hores a la seva habitació, parlant amb els amics i amigues pel facebook o el whatsapp. Badant i pensant. Intentant entendre que coi és aixó de la vida...

És un ésser humà extraordinari, no en tinc cap mena de dubte. Probablement  ell si, ja ho porta això l'adolescència.

No he parlat mai del meu fill en aquest entorn, íntim i públic alhora. Avui, no sé ben bé perquè, he sentit la necessitat de buidar unes pinzellades. Els canvis ens costen, a tots. A ells com a fills, a nosaltres com a pares. Encabir tot això en el cor i la ment, quan de vegades són contradictoris, no és fàcil.

Intento explicar-li el sentit de la vida tal i com jo ho crec, però ell prendrà les seves pròpies decisions. Estimar és, sobretot, deixar decidir. Espero no estar fent-lo massa malament.

Seguirem fent camí, aprenent, equivocant-nos, gaudint, patint....ja ha de ser així...

Llum al cicle de la vida