Desprès d'una nit eterna i dolorosa, amb el cor trencat i amb la desagradable sensació de que el seu quart xacra li havia saltat del pit i anava donant voltes per l'habitació, va prendre la ferma decisió de no mirar enrere.
Va agrair l'experiència a l'Univers i només va demanar viure aquella sensació de dol sense patiment, amb dolor sí, però no amb patiment.
Creia què, amb aquell últim missatge, havia tancat aquella relació. Li semblava que en Jordi respectaria la seva decisió sense afegir res, ja estava tot dit...
Al migdia va sonar el telèfon...
Era ell!!!
...Helena va entrar pànic. Va deixar sonar el mòbil mentre veia el seu nom fent pampallugues intermitentment a la pantalla. Les suposicions sobre que li volia dir eren tantes, que s'apilotaven al seu cap i no podia pensar amb claredat. Al final quan el telèfon va deixar de sonar, el va desconnectar.
Va passar el dia com una ànima en pena, amb el cos adolorit de tanta tensió nerviosa i maleint la punyetera trucada de telèfon.
Al vespre va tornar a engegar el mòbil. Li van sortir les notificacions de varies trucades perdudes i uns quants sms. Tots de la mateixa persona...
En els missatges en Jordi li demanava de veure's una estona, aquell mateix dia, no volia acabar d'aquella manera, necessitava parlar amb ella...
Helena li va contestar que no. No va tenir prou coratge per enfrontar-se a aquella situació.
A l'endemà, quan va obrir l'ordinador, es va trobar amb aquesta carta, escrita a les quatre de la matinada...
Hola Helena,
Sóc jo qui t´ha de donar les gràcies per la teva sinceritat, per ser honesta amb amb mi i amb tu mateixa, per la valentia d'escriure la carta, per voler fer les coses bé, i sobretot per ser coherent.
També vull agrair-te que em trobessis, que em donessis l´oportunitat de tornar- te a conèixer i per fer que el nostre únic dia, fent una café a Gràcia, fos meravellós.
Per a mi ha estat un regal que em fessis recordar els nostres sentiments i sensacions del passat.
És com si tot el que vam viure fa temps, ara ho reprenguéssim amb molta intensitat, com si no haguessin passat 25 anys.
Em sap molt de greu que el nostre retrobament s'acabi. Has fet que em senti feliç, he tingut la sensació de que, encara que no has tingut contacte amb mi durant molt de temps, em coneixes molt, saps que m'agrada i... la música l´has clavat, m´has fet sentir bé. Això també t´ho agraeixo.
Et demano disculpes per com et sents. Ja sé que em dius que no em senti culpable, però no puc deixar de pensar que la causa sóc jo.
Entenc el que em dius a la teva carta. En cap cas malinterpreto les teves paraules, em semblen molt sinceres i això diu molt de tu. Si continuar la nostra relació et fa mal, em sap greu, però ho entenc.
No m'has de demanar perdó per res, has fet el que has cregut més oportú des del respecte, i no tinc res a perdonar-te, al contrari.
Has format part important en la meva vida, i ara també. Ja no puc pensar que no estàs bé i així seguirà sent, ara no et puc treure de cop. És per això que vull el millor per a tu, necessito saber que estàs bé, i si això significa no tornar a saber de tu, ho faré. Tot el respecte, afecte i estimació que sento per tu, perdrien el sentit si no ho fes.
També em vull disculpar si amb els meus comentaris, o amb el nostre joc multimèdia he fet que et sentissis malament. En cap moment no he dit res que no volgués i ho he fet amb tota la sinceritat i el carinyo que et tinc.
Coincideixo amb tu que en unes hores, uns quants missatges, fotos i vídeos musicals hem creat una relació de molta confiança i intensitat, com si ens coneguéssim de fa temps. Es fa extrany però ha estat així, segurament vol dir alguna cosa.
Per part meva tinc moltes coses a dir-te i a compartir. És més, ets de les poques persones que els explico com em sento i el que sento amb fotos. Per a mi les fotos són molt meves i m'agrada fer-les servir per expresar-me. Només ho faig amb les persones importants a la meva vida.
La meva vida ja és diferent, i no puc canviar-ho. Tu hi ets.
Voldria que si aquesta és l'última vegada que ens parlem, si ens diem adéu, que sigui en positiu, que sigui perquè és el millor i sobretot perquè tenim el convenciment que ho fem veient un dia clar i sense núvols. Com tu dius (t´agafo una paraula molt teva) amb la “llum” del carinyo que ens hem tingut i que segur ens tindrem sempre. És per aquest motiu que aquesta tarda volia que ens veiéssim. Volia donar-nos l'oportunitat de dir-nos el que ens està passant mirant-nos als ulls, sobretot amb molta calma i molta sinceritat.
Ahir estava molt content, et vaig fer una foto pensant en el comentari que vas fer de la lluna. Avui ha estat un dia gris, com el dia, i te n´he fet una altra... així em sento.
Per tot el que em vas comentar quan ens vam veure, per res del món voldria tornar-te a fer mal, i si ens hem de dir adéu ho vull fer bé. En un futur vull donar-te una foto diferent a la que et dono avui.
No puc acabar aquesta carta sense dir-te que si vols fer camí amb mi, aquí em tens. La meva situació és la que és, tu l'has descrit perfectament. No et vull enganyar ni retenir, ni tampoc vull fer res que et perjudiqui, però sempre podràs comptar amb mi.
Gràcies per ser com ets.
Jordi
La carta anava acompanyada d'un vídeo d'en Lluis Llach i d'una fotografia d'un dia gris, ennuvolat i plujós, tal i com havia estat el dia anterior, amb una frase de la mateixa cançó...
"si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar"
Continuarà....o no...
Llum darrere els núvols
