Donar i rebre

Els qui em coneixen diuen que són una persona generosa. Suposo que alguna part de veritat hi ha d'haver. Tinc molt poques certeses a la vida, cada vegada menys, però una d'elles és que com més dónes més reps. L'Amor entregat és directament proporcional al rebut. Aquests últims temps ho he pogut comprovar. M'han regalat amor, temps, companyia, tendresa, paciència, comprensió, alguna esbroncada i fins i tot un microones.

El tema de l'electrodomèstic és si més no, curiós... Ens l'ha regalat el pare del meu fill, el meu "ex" (que poc m'agrada aquesta paraula). Una persona fantàstica, de la que em vaig enamorar, amb la qual vaig viure i conviure un munt d'anys, em vaig casar, vaig tenir un fill, ens vam estimar moltíssim i ens vam separar. 

La relació amb els "ex" quan hi ha fills en comú ha de ser, com a mínim, civilitzada i cordial. Que les nostres desavinences no sobrepassin el benestar dels petits. En aquest cas em sento orgullosa en poder dir que les desavinences no han sobrepassat el benestar del nostre fill, ni tan sols el nostre propi benestar individual, ja que hem vetllat perquè l'altre estigui bé, hem patit amb ell en els mals moments i hem celebrat els bons. Evidentment no tot han estat flors i violes. Si no ho és en una relació de parella, quan més complicat ho és amb una parella anterior... Però una cosa no treu l'altra i la generositat del pare del meu fill és palesa i coneguda. A ell, Ricard i a la seva parella, Sònia, gràcies des d'aquí, no només pel microones, sinó sobretot per normalitzar tant com jo la situació, per fer-ho fàcil, per estimar tant a l'Òscar, per intentar acceptar les diferències...

Sóc afortunada, ho sé, tot i que a vegades m'oblido i em perdo entre paranoies mentals i egos incontrolats. Cada dia tinc lliçons de vida importants que em fan confiar i saber que vaig per bon camí.

Llum al passat, el present i el futur

Gràcies

Per a mi els Nadals són uns dies molts especials, on poso a lloc (o no) el que m'ha passat durant l'any, on reflexiono sobre el que he après i sobretot el que encara em queda per aprendre. Són dies de reflexió i introspecció i també d'agraïment per les experiències viscudes.
Aquest dissabte, mentre m'envaïa l'esperit nadalenc, pensava (com no!) en com la gent que ens creuem per la vida ens marca d'alguna manera, ens deixa una empremta indeleble i modifica una mica el nostre ésser. Em vaig adonar que cadascuna de les persones que han passat i passen per la meva vida, són els protagonistes d'una part d'ella...

A tots i totes, gràcies.

Gràcies pel temps que m'heu regalat. Gràcies per ajudar-me a créixer. Gràcies per aixecar-me quan he caigut. Gràcies per fer-me riure i plorar. Gràcies per ensenyar-me a caminar una estona amb les vostres sabates, a mirar amb els vostres ulls, a despertar en mi sentiments i emocions. Gràcies per acompanyar-me una estona de camí, més o menys curta o llarga, depèn. Gràcies per la vostra generositat. Gràcies per la vostra paciència amb mi.
Gràcies per estar a les bones, però sobretot gràcies per estar a les males...

No seria qui sóc sense vosaltres. I us estimo per tot el que m'heu ajudat a aprendre.

Estigueu o no a la meva vida, sempre estareu al meu cor.

La veritable amistat és com la fluorescència, resplendeix millor quan tot s'ha enfosquit.
Tagore

Llum d'amistad

El dolor alié

Els éssers humans convivim, entre altres coses, amb el dolor. Forma part de nosaltres des del mateix moment de naixement.

Aprenem (o no) a tractar amb ell en molts moments de la nostra vida. Està implícit en el procés vital de les persones.

Quan passem per situacions doloroses, les vivim com podem. Hi ha qui s'enfada, qui s'enfonsa, qui prega demanant ajut. Hi ha qui nega el dolor, fent veure que és menys important del que és en realitat, ja que no és capaç de gestionar-ho d'altra manera.

Quan la gent que estimes està passant per un moment de dolor, patiment, tristor i dol i no saps ben bé com reaccionar...

No saps si ets pesada, si estàs massa a sobre preguntant com estan. O al contrari, potser necessitarien que estiguessis més pendent de les seves necessitats (que per altra banda tampoc saps quines són).

Com tothom, he passat per situacions de dolor importants i cada situació que s'ha presentat l'he copsat com bonament he pogut.

Hi ha, però, un tipus de dolor que em costa molt gestionar... El dolor aliè.

No està a les teves mans fer res, només acompanyar, sostenir, respectar silencis, fer costat, escoltar amb el cor. Intentar apaivagar d'alguna manera aquell desconsol que senten i que t'arriba en forma de sensació que et travessa el cor i et fa humitejar els ulls, com si hi hagués una connexió invisible que et fa reviure el mateix dolor que senten.

És fotut el dolor aliè. Només espero ser d'ajuda en els moments complicats. Fer sentir que hi sóc, estar present, si és que això pot ajudar. Entregar tot el meu amor i suport i confiar...

"Quan, amb la mort, calli la meva veu, el meu cor seguirà parlant"

 Rabindranath Tagore

Llum als cors adolorits