El dolor alié

Els éssers humans convivim, entre altres coses, amb el dolor. Forma part de nosaltres des del mateix moment de naixement.

Aprenem (o no) a tractar amb ell en molts moments de la nostra vida. Està implícit en el procés vital de les persones.

Quan passem per situacions doloroses, les vivim com podem. Hi ha qui s'enfada, qui s'enfonsa, qui prega demanant ajut. Hi ha qui nega el dolor, fent veure que és menys important del que és en realitat, ja que no és capaç de gestionar-ho d'altra manera.

Quan la gent que estimes està passant per un moment de dolor, patiment, tristor i dol i no saps ben bé com reaccionar...

No saps si ets pesada, si estàs massa a sobre preguntant com estan. O al contrari, potser necessitarien que estiguessis més pendent de les seves necessitats (que per altra banda tampoc saps quines són).

Com tothom, he passat per situacions de dolor importants i cada situació que s'ha presentat l'he copsat com bonament he pogut.

Hi ha, però, un tipus de dolor que em costa molt gestionar... El dolor aliè.

No està a les teves mans fer res, només acompanyar, sostenir, respectar silencis, fer costat, escoltar amb el cor. Intentar apaivagar d'alguna manera aquell desconsol que senten i que t'arriba en forma de sensació que et travessa el cor i et fa humitejar els ulls, com si hi hagués una connexió invisible que et fa reviure el mateix dolor que senten.

És fotut el dolor aliè. Només espero ser d'ajuda en els moments complicats. Fer sentir que hi sóc, estar present, si és que això pot ajudar. Entregar tot el meu amor i suport i confiar...

"Quan, amb la mort, calli la meva veu, el meu cor seguirà parlant"

 Rabindranath Tagore

Llum als cors adolorits