Cosetes que pasen...

... I de cop i volta, apareixes al meu cap. Entres sense demanar permís i t'instal·les. Llavors et penso i et sento. Et trobo a faltar i t'enyoro. Tinc ganes de veure't i d'estar amb tu.
Si no vaig amb compte, t'hi quedes i no hi ha manera de fer-te fora. Moments perillosos, perquè entro en bucle, començo a enganxar-me als pensaments i sóc incapaç deixar-te anar. 
De mica en mica, vaig aprenent a aturar aquesta espiral, que tants problemes em porta de vegades. 
Ara mateix, et penso i et sento. Et trobo a faltar i t'enyoro. Tinc ganes de veure't i d'estar amb tu. Al cap d'una estona ho faig conscient i intento deixar passar els pensaments, per no agafar-me durant massa temps a ells.

Sóc qui sóc. Sóc sencera. No haig de deprendre d'un altre. Ni ho haig de fer, ni ho vull fer.

Sempre aprenent, sempre canviant, sempre caminant...
Cosetes que passen a la vida i ens fan millorar cada dia.

 Agraint la Llum que em fa veure quelcom important.

25 de gener

Aquest dilluns, a les 23.53h. farà disset anys que va néixer l'esser humà que més estimo en el món, l'Òscar.
Ha estat, és i serà la persona més important de la meva vida, el meu gran mestre.
Aprendre i desaprendre al seu costat de vegades no és fàcil, però sempre, sempre, és absolutament enriquidor. Crec que sóc millor persona des de que ell existeix, més càlida, més sensible, més altruista, més tolerant. No seria qui sóc si no fos per ell, caminar al seu costat em va fer replantejar la manera que tenia d'entendre la vida. Qui em coneix de fa temps sap que és ben cert.

No naixem amb el carnet de pares, ni amb el de fills, ni amb llibre d'instruccions. És un llarg viatge, ens anem adequant l'un a l'altre, ajustant personalitats i rols, recol·locant prioritats, renegant d'actituds incrustades que costen molt de treure de sobre. Cada dia és un repte, un nou aprenentatge, un nou camí. A vegades fem un pas enrere, però la perspectiva ens ensenya que és per fer dos endavant.

És una persona absolutament extraordinària (que haig de dir si no, sóc la seva mare) i quan miro cap endavant i imagino quin adult serà, veig un home noble, sensible i amb un gran cor, un home al qual admiro per qui és.

Ara mateix, l'ego adolescent té molta intensitat i costa una mica entreveure a aquell nen dolç que em va robar el cor des de l'instant en el qual els nostres ulls es van trobar. Així com, a aquell home que veig en el futur. Tots dos es troben dins d'un cos llarguerut de metre noranta, ple de pors, dubtes i interrogants, on els grans a la cara i les hormones per tot arreu, no deixen espai per gaire més. El seu potencial és extraordinari, ho sé del cert, només espero que el desenvolupi i no es quedi només en un desig. Que passi dels anhels a l'acció, que no es perdi en les formes i cerqui el fons, que sigui ell mateix i no es deixi portar massa per les coses externes... L'única cosa que li demano a la vida és que sigui feliç.

Seguirem, com sempre, fent camí ... Creixent, aprenent, canviant, experimentant, vivint... Uns dies millor i uns altres pitjor, però sempre amb la certesa que l'amor és infinit.

Gràcies Ricard, sense tu no hauria estat possible ;-)

Moltes Felicitats Òscar!... T'estimo!

Molta, molta Llum al teu camí

Fa un any

Fa un any estava escrivint la vuitena entrega "d'Històries Passades". Fa un any esperava que el meu fill fes quinze anys. Fa un any desitjava que em canviés la vida d'una manera radical.

Ha passat un any.
Ja fa molt que vaig acabar "Històries Passades". El meu fill està a punt de fer setze anys i la meva vida ha canviat, potser no de manera radical, però ha canviat.
Tant de temps esperant els canvis i ara que els tinc a les mans no sé ben bé que fer amb ells.

Tinc tanta sort, tanta! Entre altres coses, de tenir grans persones al meu voltant que quan estic a punt de "cagar-la" em posen fre i em diuen les veritats a la cara i sense anestèsia. No sé què faria sense elles. Còmplices d'alegries i tristors, m'escolten com si no hi hagués demà en les meves històries llargues, plenes de detalls intranscendents però imprescindibles per a mi. Els explico fins a l'últim detall per què visquin amb mi les meves sensacions i sentiments i m'alleugin amb les seves paraules complaents. Res més allunyat de la veritat.... Li fan veure la realitat dura i implacable, a una persona (jo) plena de pors, inseguretats, mancances i un ego, a vegades, més gran que una casa de pagès.
A favor meu diré que hi ha una part que ho sap del cert (coneixent-les com les conec, ja m'ho espero) que em clavaran una esbroncada del quinze i em faran posar al lloc que em correspon.

Ara venen moments de canvis. Canvis importants en mi, en la meva manera d'entendre la vida i les relacions personals. Canvis que m'acollonen una barbaritat i que em fan sortir de la meva zona de confort. Fico la pota una i una altra vegada. Caic, m'aixeco, torno a caure i em torno a aixecar...
Divertit, apassionant i esgotador, però m'agrada. Que hi farem, els reptes m'agraden, sobretot si jugo amb mi mateixa (encara que això pugui provocar una estimbada grossa contra el terra). Em poso a prova "a veure quan has après Montse", "aquí l'has tornat a cagar", "ai, que bé", "ai, quina por, reculo!"...

Aquest any tot és força diferent de l'anterior, una de les coses que no han canviat han estat aquestes persones tan importants per a mi, aquests "Pepitos Grillos" que em fan un cop de mà cada vegada que ho necessito, que hi són sempre, en qualsevol moment i circumstància.

Hi ha coses que no canvien i és fantàstic!

Gràcies!

Llum que sempre hi és