Les contradiccions...

Els temes urgents sobrepassen, desgraciadament, els temes importants. Això m'emprenya. Que hi hagi coses de mi mateixa que, de tant en tant, no pugui controlar i que no sàpiga posar-les a lloc, em fa sentir vulnerable. Sé que només seran uns dies, però el fet de saber-lo encara fa que m'enfadi més amb mi mateixa. Si no ho sabés, si no fos conscient doncs mira, però saber quina és l'arrel del problema i no poder reconduir-lo del tot...Ufff!!
És el que té la incertesa. Ès el que té no saber com anirà alguna cosa i la urgència d'obtenir un resultat. Que el resultat sigui el que esperes, ja que un altre seria la prova del teu fracàs.
Estic parlant de coses terrenals i, segons com, poc importants....com pot ser que m'afectin tant i em facin sentir culpable abans d'hora?
Quan prenem decisions no sempre estan presses des de la seguretat, de vegades son una sensació o intuïció.
Altres veus et diuen que potser no hauria de ser així i tu lluites contracorrent, intentant manegar l'ambivalència, intentant recordar perquè vas triar aquella manera de fer i no un altre, dubtant entre el que sents i creus i els arguments dels altres.
La contradicció és una característica que tinc molt arrelada, qui hi farem. És com si jugués a escacs amb mi mateixa, com si fes un debat on hi ha dues parts que defensen cadascuna en contrari que l'altre.
Després penso en aquelles frases fantàstiques que m'han ensenyat tant i em relaxo...
Com diria Robin Williams a la pel.licula "Mas allá de los sueños"...
"De vegades quan es guanya es perd"
"De vegades quan es perd, es guanya"


Al cap i a la fi l'amor és l'únic camí...

Llum al discerniment

Ho canviem o ho reprimim?

Estem en un moment de canvis. De canvis socials, econòmics, polítics. De canvis d'estructures, de patrons. De canvis de consciència i de pensament.
Sé que tots aquests processos són lents, però, de vegades, costa tenir paciència.
En relació als canvis interns, de pensament i personalitat, moltes vegades tinc dubtes...
Quan ens adonem que hi ha alguna cosa per solucionar a dins nostre, procurem treballar per resoldre-ho. Cadascú tenim les nostres eines i ho fem el millor que sabem. Posem en marxa el mecanisme que, amb sort i treball, ens portarà al nostre objectiu.
I aquí ve la pregunta: Hem solucionat el que ens amoïnava o només ho hem reprimit?
Quan crec que he resolt un conflicte, que ja ho tinc coll avall, que ho he treballat des del conscient i ho he transmutat, resulta que torna a aparèixer, per tant encara hi és. És llavors quan m'adono que el conflicte no ha marxat sinó que el vaig reprimir en aquell moment i si em torno a trobar en la mateixa situació, en les mateixes circumstàncies, torno a fer exactament el mateix.
Vull creure que part del canvi s'ha fet. Treure a la superfície el problema, rescatar-lo del subconscient i mirar-lo cara a cara, reconèixer-lo, és el començament del canvi. Com a mínim, això espero. És bastant frustrant creure que estàs fent bé les coses, que t'esforces per polir una mica les arestes de la personalitat i veure que potser tampoc ha canviat tant allò que no t'agrada de tu.
Hi ha dies que es fa feixuc el camí. La paciència no és el meu fort.
Llavors miro enrere i sé que he après tant i tant (no tant com el que em queda per aprendre), que he canviat tantes coses (no tantes com les que queden per canviar) i que tinc tant per agrair a la vida en donar-me l'oportunitat d'experimentar aquests canvis (no tants com els que espero experimentar) que deixo de queixar-me i em poso a fer feina (que, per cert, com més feina faig, més feina veig que haig de fer...)

Avui no tinc un dia particularment esplèndid. M'he adonat que alguna cosa que pensava que tenia treballada, ha tornat a sortir, per tant, el tema no està solucionat. Però sóc insistent i tossuda i sé que ho aconseguiré. De fet la meva última eina em va molt bé, de moment. És aquest blog, on buido els meus pensaments, les meves sensacions, percepcions, emocions i sentiments, amb l'esperança que m'ajudin a conèixer-me i entendre'm millor.

Hi ha una cançó dels Sopa de Cabra que, tot i que el context no té res a veure, em fa pensar molt sobre el tema. Hi ha vegades que no és bo tornar enrere, sobretot perquè quan has triat un camí, encara que sigui difícil, si estàs absolutament convençut que és el correcte, has de tirar endavant amb totes les conseqüències que comporta. Aquesta és la màgia de prendre decisions, que quan prens un camí, deixes uns altres.
Tanta feina a fer encara...

Llum que transmuta

No t'enamoris de mi

No t'enamoris de mi. És molt més fàcil fer-ho d'algú que no pensa tant. Algú menys contradictori i més lineal.
Enamora't d'aquella persona que es conforma amb què la "treguis" a sopar un cop al mes, que t'escriu missatges amb faltes d'ortografia. Enamora't d'algú a qui l'importa tant el seu aspecte físic que s'ha oblidat que hi ha molt més a dins seu  i que això que s'ha de cuidar tant o més que el que es veu per fora.
Trobaràs un amor dolç i primitiu sense emoció, amb una alegria tèbia i neutra.

Si t'enamores de mi, cada dia serà un repte. Divertit i audaç, amb incerteses i sorpreses, de vegades caòtic i no gaire fàcil.

Enamora't d'una persona bonica i educada, que li agradi a la teva mare i que puguis portar als sopars d'empresa perquè tothom digui: "quina parella més maca té "fulanito". Però ningú recordarà absolutament res del que va dir, perquè va ser buit i intranscendent (això si, portava un vestit maquíssim).

També et pots enamorar d'un cos. Pèl-roja de 50 quilos, sense cel·lulitis, ni varius i amb els pits durs com magranes. La llàstima és que els cossos van envellint, els quilos van augmentant i els pits van caient. Si no hi ha quelcom més, hauràs begut oli...

Gaudeix la teva vida amb una persona simple i fàcil, sense muntanyes russes emocionals, sense vertigen. Sempre sabràs el que hi ha, sempre sabràs que esperar. No hi hauran imprevistos, tot estarà absolutament controlat i mil·limetrat. No hi haurà espai per la improvisació i la sorpresa.

Porta-la a les millors festes i trobades amb "amics" i família on quedaràs rebé exhibint el teu trofeu, pensant potser, que en aquell precís moment t'agradaria estar en un altre lloc, fent alguna cosa ben diferent.

Regala-li roba, roses, joies i bombons.

No se t'acudeixi presentar-te amb un llibre (a no ser que sigui el best-seller del moment) o sorprendre-la amb un berenar a la platja amb un cistell de vímet i les estovalles de quadres.

No piquis al seu timbre un dissabte, de matinada, portant unes cerveses i una peli, només pel plaer de la seva companyia.

No condueixis 150 quilòmetres per portar-la a un lloc especial en mig del no-res, per veure la lluna plena a mitjanit.

No et posis el despertador a les 3 de la matinada per convidar-la a veure plegats una pluja d'estels.

No et passis hores perdudes xerrant i debatin sobre la vostra manera d'enfocar la vida.

Enamorar-se de mi no és fàcil, tinc una personalitat força complicada. Mai no sabràs per on puc sortir i és possible que et faci passar moments incòmodes davant dels teus coneguts i familiars. Sóc complexa, insegura, variable i cíclica. Danso amb la Lluna. Sóc independent i fràgil. Si t'enamores dei mi, mai t'avorriràs i prometo hores i hores sinceres i plenes de passió. Faci el que faci sempre hi fico passió.

No t'enamoris de mi, perquè sinó, per molt que t'esforcis, no em podràs treure de la teva ment i dels teus somnis, em quedaré sota la teva pell...

L'amor ha de ser valent. Si t'enamores de mi, enamora't de veritat. Estima'm sencera, amb llums i ombres, sense dubtes. Si no acceptes el repte, queda't amb la noia maca, senzilla i tèbia. Corre i no miris enrere.

Tranquil, no pateixis, estaré a la teva ment i als teus somnis, però no estaré a la teva vida.

Música

Crec que no podria viure sense música. M'acompanya gairebé constantment. 
Sóc eclèctica ens els gustos i puc escoltar cançons de Macaco, Deva Premal, Gerard Quintana, Phil Collins i Bach en la mateixa hora del dia.
Hi ha cançons que passen i amb el temps oblido. Hi ha cançons que continuen fent camí amb mi.
M'agraden pel que transmeten i pel que em fan sentir quan les escolto. Si són en castellà i català per la lletra i la música. Si són en un altre idioma per la música i la veu de qui l'interpreta, la seva cadència i el seu to fan que, encara que no entengui que diu, interpreti els sentiments que reflexen.
Hi ha autèntics poetes, com Serrat, Gerard Quintana, Jorge Drexler, Sabina i tants d'altres amb els que m'he sentit tant identificada que de vegades creia que les cançons estaven escrites exclusivament per a mi. 
Cançons d'amor i desamor, d'alegria i tristor, d'esperança i dolor, d'instants únics, irrepetibles, eterns...cançons de vida.
Tots són importants per a mi, però avui vull fer especial menció a una persona senzilla i tranquil·la, gairebé silenciosa que durant molt anys ha demostrat tenir una font inesgotable de sensibilitat.
La seva manera poètica, propera, culta i popular alhora d'expressar sentiments i emocions. El punt d'humor intel·ligent, picant l'ullet a qui l'escoltem. La mirada que transmet, com si fos la lent d'un objectiu, gairebé sempre amb optimisme, fa que sigui un gran company en molt moments.
Avui, com molts dies l'he escoltat i de debò que, cada vegada que ho faig, em continua emocionant com el primer dia.

Llum a les paraules que transmeten emocions

Sincronicitat

Hi ha experiències tan màgiques que no s'esborren de la memòria. En tinc moltes, per sort. Aquests dies estic recordant sovint una de les més boniques que m'han passat a la vida. És una meravellosa història de pura sincronicitat. De demostració absoluta de com passa tot el que ha de passar.
Un de tants llibres que m'han remogut l'ànima fins al moll de l'os ha estat "La Ciutat de l'Alegria "de Dominique Lapierre. El vaig llegir quan tenia més o menys 20 anys. Aquella novel·la sobre com es vivia a l'Índia, sobre les castes, la misèria i la manera que tenen allà d'entendre la vida em va crear una gran contradicció interna sobre l'escala de valors que tenia fins llavors. L'anava regellint de tant en tant, fins que li vaig deixar a algú i no el vaig tornar a veure.
Van passar 20 anys, i per aquelles "casualitats" de la vida una gran amiga va contactar amb una amistat de la joventut. Casualment vivíem molt a prop l'un de l'altre, però ens vam haver d'anar a Mataró per retrobar-nos després de tants anys. La meva amiga no el va tornar a veure però entre nosaltres dos es va tornar a recuperar l'amistat. Quedàvem amb els nens, anàvem a sopar...
Un dia em va convidar a l'aniversari d'una amiga seva. Feia 40 anys i muntava una festa a la seva botiga de roba de Gràcia. Jo tenia una temporada d'aquelles "tontorrona", estava deprimida i amb poques ganes de vida social. Ell va insistir tant que no vaig poder negar-me. Amb quilos de maquillatge, intentant dissimular la tristor que sentia, vaig anar cap allà.
Va ser una festa divertidíssima, amb un munt de gent amb el seu nom en un adhesiu, amb la beguda dins d'una banyera i tot tipus de menjar que portàvem els convidats. No recordo gaire més.
Allà vaig conèixer dues persones extraordinàries que em van canviar la vida. La Carme (l'amfitriona) i l'Albert. Sense conèixer-nos de res vam començar una amistat vertiginosa i sincera. Vaig comprovar que hi ha persones amb una generositat que va més enllà de les paraules. Vaig descobrir que hi ha connexions aparentment inexplicables que enllacen la nostra vida a la d'altres.
Ens vam conèixer al desembre i al mes de febrer em van anunciar "sine qua non"que marxaríem els tres de vacances a l'Índia aquell estiu. No va ser una pregunta, va ser una afirmació. Sabien perfectament la meva situació econòmica, no podia ni tan sols marxar uns dies a la platja amb el meu fill, com volien que anés amb ells a l'altra banda del món?.... Ho tenien absolutament present, ells pagaven els bitllets d'avió. Dormir i menjar a l'Índia no és precisament car i on no arribés jo arribarien ells!
Vaig dir que no, que de cap manera. I aquí va venir la pregunta:
-Que no ho faries tu per nosaltres, si poguessis?-
Amb aquelles paraules el meu ego es va quedar sense arguments i va començar una de les aventures més inesperades i extraordinàries que m'han succeït mai.
A cap d'uns mesos van arribar els bitllets: Barcelona-Hèlsinki-Bombai i viceversa....del 7 al 27 d'agost de 2007.
Per una persona que no havia anat mai en avió no està gens malament per començar, oi?

L'any que vaig fer 40 anys va ser un any màgic per mi. Va ser el començament d'un viatge que encara dura i que m'ha fet veure la vida amb uns altres ulls.
La història del viatge la deixaré per uns altres dies, dóna per molt... Fins i tot per un llibre, si el sabés fer...
La certesa de què les experiències que hem de viure les viurem, per molt impossible que sembli, va ser un gran descobriment per a mi.

Gràcies Univers per fer-me un regal tan meravellós com aquell del 2007 i com tants i tants que continues fent-me!

Llum als fils invisibles

El viatge

No m'agrada conduir. De fet, tot i que tinc el carnet ( fa temps caducat, per cert), en 25 anys no he agafat un cotxe més d'una dotzena de vegades. Això no vol dir, ni de bon tros, que no m'agradi anar en cotxe. Quan dic anar, no vull dir anar a posar benzina, a buscar als nens a l'escola o comprar a les grans superfícies...Vull dir sortir a la carretera i fer un mínim de 20 quilòmetres i un màxim  d'aproximadament 500 (crec que és el record de km per dia que tinc)
 M'encanta el micromón que és crea. La intimitat que propicia estar dins d'un lloc tancat amb l'única opció de tenir bon rotllo amb els altres "habitants", ja que sinó el viatge és pot convertit en un infern. L'energia dels que hi som a dins s'intercanvia i augmenta. 
La sensació d'atemporalitat m'envaeix i gairebé sempre entro en un estat de calma i pau (dic gairebé sempre perquè si el conductor o conductora no m'inspiren absoluta confiança estic tot el viatge tensa com un pal d'escombra i tot allò de l'atemporalitat i les energies se'n va a norris)
Quan viatjo sola normalment ho faig en tren o autocar ( intento evitar els avions, no som massa amics) i les sensacions s'assemblem bastant. Sé la destinació, sé on vull anar, però no sóc jo qui ho fa, em deixo portar. M'agrada deixar-me endur pel camí. 
El viatge, en el sentit més literal, de vegades és més important que el destí. 
Fa unes setmanes vaig prendre consciència d'això, anant cap a Sabadell en autobús. El cel era tan bonic, amb uns núvols blancs i flonjos que es movien ràpid i feien formes increïbles. L'autocar marxava per la carretera i la visió dels arbres que hi havia a les voreres passant, un darrere l'altre amb el mateix espai de temps entre cadascú.....era gairebé hipnòtic. Quan vaig gaudir d'aquell trajecte de mitja hora!
Coses que semblen petites però per mi son grans. De vegades grans revelacions és fan en el moment més humil i més comú.

 Llum a tots els camins