El viatge

No m'agrada conduir. De fet, tot i que tinc el carnet ( fa temps caducat, per cert), en 25 anys no he agafat un cotxe més d'una dotzena de vegades. Això no vol dir, ni de bon tros, que no m'agradi anar en cotxe. Quan dic anar, no vull dir anar a posar benzina, a buscar als nens a l'escola o comprar a les grans superfícies...Vull dir sortir a la carretera i fer un mínim de 20 quilòmetres i un màxim  d'aproximadament 500 (crec que és el record de km per dia que tinc)
 M'encanta el micromón que és crea. La intimitat que propicia estar dins d'un lloc tancat amb l'única opció de tenir bon rotllo amb els altres "habitants", ja que sinó el viatge és pot convertit en un infern. L'energia dels que hi som a dins s'intercanvia i augmenta. 
La sensació d'atemporalitat m'envaeix i gairebé sempre entro en un estat de calma i pau (dic gairebé sempre perquè si el conductor o conductora no m'inspiren absoluta confiança estic tot el viatge tensa com un pal d'escombra i tot allò de l'atemporalitat i les energies se'n va a norris)
Quan viatjo sola normalment ho faig en tren o autocar ( intento evitar els avions, no som massa amics) i les sensacions s'assemblem bastant. Sé la destinació, sé on vull anar, però no sóc jo qui ho fa, em deixo portar. M'agrada deixar-me endur pel camí. 
El viatge, en el sentit més literal, de vegades és més important que el destí. 
Fa unes setmanes vaig prendre consciència d'això, anant cap a Sabadell en autobús. El cel era tan bonic, amb uns núvols blancs i flonjos que es movien ràpid i feien formes increïbles. L'autocar marxava per la carretera i la visió dels arbres que hi havia a les voreres passant, un darrere l'altre amb el mateix espai de temps entre cadascú.....era gairebé hipnòtic. Quan vaig gaudir d'aquell trajecte de mitja hora!
Coses que semblen petites però per mi son grans. De vegades grans revelacions és fan en el moment més humil i més comú.

 Llum a tots els camins