Sincronicitat

Hi ha experiències tan màgiques que no s'esborren de la memòria. En tinc moltes, per sort. Aquests dies estic recordant sovint una de les més boniques que m'han passat a la vida. És una meravellosa història de pura sincronicitat. De demostració absoluta de com passa tot el que ha de passar.
Un de tants llibres que m'han remogut l'ànima fins al moll de l'os ha estat "La Ciutat de l'Alegria "de Dominique Lapierre. El vaig llegir quan tenia més o menys 20 anys. Aquella novel·la sobre com es vivia a l'Índia, sobre les castes, la misèria i la manera que tenen allà d'entendre la vida em va crear una gran contradicció interna sobre l'escala de valors que tenia fins llavors. L'anava regellint de tant en tant, fins que li vaig deixar a algú i no el vaig tornar a veure.
Van passar 20 anys, i per aquelles "casualitats" de la vida una gran amiga va contactar amb una amistat de la joventut. Casualment vivíem molt a prop l'un de l'altre, però ens vam haver d'anar a Mataró per retrobar-nos després de tants anys. La meva amiga no el va tornar a veure però entre nosaltres dos es va tornar a recuperar l'amistat. Quedàvem amb els nens, anàvem a sopar...
Un dia em va convidar a l'aniversari d'una amiga seva. Feia 40 anys i muntava una festa a la seva botiga de roba de Gràcia. Jo tenia una temporada d'aquelles "tontorrona", estava deprimida i amb poques ganes de vida social. Ell va insistir tant que no vaig poder negar-me. Amb quilos de maquillatge, intentant dissimular la tristor que sentia, vaig anar cap allà.
Va ser una festa divertidíssima, amb un munt de gent amb el seu nom en un adhesiu, amb la beguda dins d'una banyera i tot tipus de menjar que portàvem els convidats. No recordo gaire més.
Allà vaig conèixer dues persones extraordinàries que em van canviar la vida. La Carme (l'amfitriona) i l'Albert. Sense conèixer-nos de res vam començar una amistat vertiginosa i sincera. Vaig comprovar que hi ha persones amb una generositat que va més enllà de les paraules. Vaig descobrir que hi ha connexions aparentment inexplicables que enllacen la nostra vida a la d'altres.
Ens vam conèixer al desembre i al mes de febrer em van anunciar "sine qua non"que marxaríem els tres de vacances a l'Índia aquell estiu. No va ser una pregunta, va ser una afirmació. Sabien perfectament la meva situació econòmica, no podia ni tan sols marxar uns dies a la platja amb el meu fill, com volien que anés amb ells a l'altra banda del món?.... Ho tenien absolutament present, ells pagaven els bitllets d'avió. Dormir i menjar a l'Índia no és precisament car i on no arribés jo arribarien ells!
Vaig dir que no, que de cap manera. I aquí va venir la pregunta:
-Que no ho faries tu per nosaltres, si poguessis?-
Amb aquelles paraules el meu ego es va quedar sense arguments i va començar una de les aventures més inesperades i extraordinàries que m'han succeït mai.
A cap d'uns mesos van arribar els bitllets: Barcelona-Hèlsinki-Bombai i viceversa....del 7 al 27 d'agost de 2007.
Per una persona que no havia anat mai en avió no està gens malament per començar, oi?

L'any que vaig fer 40 anys va ser un any màgic per mi. Va ser el començament d'un viatge que encara dura i que m'ha fet veure la vida amb uns altres ulls.
La història del viatge la deixaré per uns altres dies, dóna per molt... Fins i tot per un llibre, si el sabés fer...
La certesa de què les experiències que hem de viure les viurem, per molt impossible que sembli, va ser un gran descobriment per a mi.

Gràcies Univers per fer-me un regal tan meravellós com aquell del 2007 i com tants i tants que continues fent-me!

Llum als fils invisibles