Obro els ulls. És dimarts, poc més de les sis del matí. La llum del dia em saluda.
Alguna cosa és diferent avui. La sensació aclaparant de soledat que feia tant de temps que no sentia, s'apodera de mi. M'envaeix un dolor sord, agut i gairebé insuportable... Mare de Déu! Si tenia tot això coll avall feia molts anys! Si he treballat tant per polir, modificar, canviar i millorar les pors, les mancances, els traumes i els problemes no resolts. Com pot ser que després de més de deu anys es manifesti amb aquesta intensitat!
M'aixeco amb dificultat, el meu cos pesa molt més que anit. Em fa mal tot i una pressió intensa al pit fa que m'espanti una mica. Mai he tingut una crisi d'ansietat i això té tota la pinta. Em costa respirar, s'accel·lera el meu pols i començo a veure una mica borrós.
El pitjor és la meva ment, donant voltes sense parar, recordant una darrera l'altra totes les situacions doloroses per les quals he passat a la vida a càmera ràpida, molt ràpida, sense donar-me temps a reflexionar sobre elles. Pèrdues inoblidables, desamor, dolor, patiment...
Em marejo, em dóna la sensació que perdo el món de vista. Les cames em tremolen i arribo amb dificultat al sofà. M'assec i tanco els ulls. Intento respirar a poc a poc, aprofitant al màxim el poc aire que entra als meus pulmons. El dolor intern, de soca-rel, de l'ànima, va prenent cada vegada més força. Com si el DOLOR, així en majúscules, de tots els éssers humans que hi ha a la terra s'instal·lés en mi, tot junt i alhora, sense deixar espai per a res més.
Una mà forta, tendra i càlida em pren per la cintura. Obro els ulls. Estic al llit, son poc més de les sis del matí de dimarts i la llum em saluda. Uns llavis em besen suaument el coll i una veu dolça em xiuxiueja a cau d'orella... Bon dia, reina. Has dormit bé?
