dijous, 28 d’abril del 2016

Records

I com sempre, de sobte, t'adones que comences a tenir records en comú. Aquest fet em sembla important i significatiu. Miro enrere un parell d'anys i ja està en el meu record sentimental.
Tanco els ulls i la meva memòria va cap allà. Flaixos d'imatges i paraules m'apareixen en ordre cronològic.
Primer fent un treball de suport, contenció i revulsiu: Amiga i terapeuta friqui alhora. Veient l'esforç de millorar i superar el dolor. Els cafès i les cerveses, parlant durant hores, espantant els fantasmes del passat, plorant i rient. Les seves primeres "tirades de canya" subtils i tímides. El canvi de mirades.

La primera nit junts, tan i tan curiosa i divertida. La primera sotragada al cor quan va dir "feia tants anys que desitjava aquest moment".
El seu primer regal d'aniversari, passar quatre dies a casa meva. Màgic, divertit i sobretot fàcil.
Estamariu, als l'Alt Urgell, el nostre primer cap de setmana junts. Calella de Palafrugell al gener. L'arròs amb llamàntol de Palau-Sator.
Que comencés a quedar-se a dormir algun dia a casa Que jo comencés anar algun cap de setmana a casa seva. Compartir espais i manies. Conviure amb fills aliens. Tenir raspall de dents i sabatilles a casa de l'altre.
La primera emprenyada, quan gairebé després d'un any et presenta com una amiga .... Com????
El primer t'estimo.
La Costa Brava, Albons.
Dues setmanes tots junts a l'agost a casa seva, amb els nois (son fantàstics!).
La festa sorpresa del seu aniversari. El cap de setmana a l'Alt Empordà, l'Hotel Niu de Sol, el Cap de Creus.
El primer Nadal junts, presentació familiar (quin fart de riure). El regal de reis a Pals, el dinar fantàstic a Begur, tot i que jo estava en un moment molt difícil en l'àmbit emocional.
Els dies laborables, amb les rutines, presses i cansament, però on sempre hi ha un moment per una broma, una carícia, un petó.
Els caps de setmana, últimament sempre junts, també amb les seves rutines, però amb el plus de relax que fa que t'adonis de quan afortunat ets...
M'ha sobtat pensar quants records poden arribar a haver-hi en poc més de dos anys. M'ha agafat una mica de vertigen, fins i tot.
Vora a cinquanta anys, les coses són un pèl diferents. Era reticent fins al fàstic de tenir parella. De tenir un "tiu" a casa meva, de compartir, de deixar-me estimar, de deixar "envair" el meu espai, d'acceptar i respectar altres maneres de ser i de fer.... Ara m'adono que he ficat un "tiu" a casa meva, comparteixo, em deixo estimar, li deixo "envair" el meu espai i respecto i intento acceptar altres maneres de ser i de fer, encara que, de vegades, no em sigui fàcil...
I en adonar-me de tots aquests records compartits, m'he adonat de quan i com t'estimo.
Gràcies per estar a la meva vida. Quina sort trobar-te al meu camí!