Com estimar

Les reflexions compartides per una gran amiga em fan repensar sobre els meus propis fantasmes... Que volem, desitgem, esperem. De la vida, de qui ens envolta...
Hi ha persones que s'entreguen, donen tot d'elles mateixes als altres, sense pensar en les seves pròpies necessitats. L'ego traïdor, fa que esperin que l'altre els llegeixi el pensament i sàpiga exactament que és el que necessita en aquell moment precís. Esperen que els preguntin em comptes d'explicar. No demanen, no demostren feblesa, sempre disponibles per a tot i per a tothom, donant sense rebre a canvi. (Compte amb això! En el fons esperen rebre de la mateixa manera que ells donen. La qual cosa és impossible, ja que cadascú tenim percepcions diferents). Fan veure que poden amb tot allò que els passa i que només alguns "privilegiats" han d'endevinar. Dissimulen el dolor i les preocupacions i volen sentir-se sostinguts, ajudats, sentir-se especials, únics, rebre el que ells entreguen ... Rebre què?... Si no són capaços d'expressar les seves pors, inseguretats i neguits. Creuen que com tenen "l'habilitat" de saber com estan els altres i que necessiten, tothom ho pot fer i un vel de frustració i dolor es col·loca suaument a sobre del seu cor.
Descobertes que es fan i que s'han de gestionar per poder continuar endavant amb llibertat i pau interior.

Vull compartir en aquest espai unes paraules del Jeff Foster, crec que tenen força a veure amb el tema i les trobo sàvies i reveladores.


COM ESTIMAR.
Quan un ésser estimat està sentint dolor físic o emocional,
quan el seu món ja no tingui cap sentit,
el simple fet d'escoltar-lo pot fer meravelles.

Plora amb ells.
Sigues en silenci amb ells.
Valida els seus sentiments, sense importar la seva intensitat.
Ajuda'ls a sentir-se reconeguts en aquest món.

No els ofereixis respostes enginyoses. Ofereix-te a tu mateix.
No els esbronquis, ni tractis d'ensenyar-los quelcom.
No els jutgis, ni els facis sentir que estan equivocats per pensar el que pensen.
Abraça'ls, perquè no se sentin sols.
Perquè puguin posar-se en contacte amb el seu propi coratge.
Amb la seva capacitat de suportar els sentiments més intensos.

Quan algú estimat estigui sentint dolor físic o emocional,
quan el seu món ja no tingui cap sentit,
ofereix-li la millor medicina de totes;
el teu amor.

Tant i tant per aprendre encara.

Llum a la cara oculta de la Lluna

Descobrint

Pecant, com sempre, d'ingenuïtat em penso que només pel fet de compartir instants, taula, paraules, riures, llàgrimes i llit, sóc capaç de conèixer a una persona. Com se'm pot acudir res més allunyat de la veritat, si en quaranta-set anys que porto fent-ho amb mi mateixa, encara no n'he tret l'entrellat.
La millor manera de conèixer a algú és en el seu propi hàbitat, on les formes són més autèntiques, en estat pur que dirien alguns.
Quan arribes i mires i veus i et sorprenen maneres de fer (potser no d'una manera especialment agradable) poden passar dues coses; que facis com que no passa res (cadascú a casa seva fa el que li dóna la gana, només faltaria) o que et caiguin les paraules de la boca de pura sorpresa, quan et preguntin com ho estàs passant.
Intuint d'alguna manera, que hi havia un percentatge elevat de falta de consciència dels fets, m'arremango amb tot el meu arsenal lingüístic i potser un excés de vehemència (demano disculpes des d'aquí) i procuro fer veure des dels meus ulls.
El miracle, la sorpresa en si d'aquest fet, és la mirada, que sembla que descobreix part de veritat en les meves paraules i un somriure tímid i avergonyit apareix als llavis, darrere unes mans que es tapen els ulls davant la incipient descoberta.
Descobrir coses noves de nosaltres mateixos, de vegades no és agradable, ni molt menys fàcil d'acceptar. Però des del moment que en som conscients, ja som capaços de començar a canviar allò que no ens agrada. Si volem, és clar...
Experiències sempre enriquidores, sempre aprenent, sempre sorprenent-me.

De vegades les diferències, apropen.

Llum rara.