Descobrint

Pecant, com sempre, d'ingenuïtat em penso que només pel fet de compartir instants, taula, paraules, riures, llàgrimes i llit, sóc capaç de conèixer a una persona. Com se'm pot acudir res més allunyat de la veritat, si en quaranta-set anys que porto fent-ho amb mi mateixa, encara no n'he tret l'entrellat.
La millor manera de conèixer a algú és en el seu propi hàbitat, on les formes són més autèntiques, en estat pur que dirien alguns.
Quan arribes i mires i veus i et sorprenen maneres de fer (potser no d'una manera especialment agradable) poden passar dues coses; que facis com que no passa res (cadascú a casa seva fa el que li dóna la gana, només faltaria) o que et caiguin les paraules de la boca de pura sorpresa, quan et preguntin com ho estàs passant.
Intuint d'alguna manera, que hi havia un percentatge elevat de falta de consciència dels fets, m'arremango amb tot el meu arsenal lingüístic i potser un excés de vehemència (demano disculpes des d'aquí) i procuro fer veure des dels meus ulls.
El miracle, la sorpresa en si d'aquest fet, és la mirada, que sembla que descobreix part de veritat en les meves paraules i un somriure tímid i avergonyit apareix als llavis, darrere unes mans que es tapen els ulls davant la incipient descoberta.
Descobrir coses noves de nosaltres mateixos, de vegades no és agradable, ni molt menys fàcil d'acceptar. Però des del moment que en som conscients, ja som capaços de començar a canviar allò que no ens agrada. Si volem, és clar...
Experiències sempre enriquidores, sempre aprenent, sempre sorprenent-me.

De vegades les diferències, apropen.

Llum rara.