Històries passades-3

Els missatges s'anaven fent més llargs i íntims.

A Helena no li va costar gaire explicar-li com li havia anat durant els últims anys i els canvis interns que havia experimentat.
Li va mostrar la seva manera d'entendre la vida, en un constant aprenentatge, prenent les coses que li passaven com el camí necessari per polir els excessos de la seva personalitat.
Ell llegia aquelles paraules intentant reconèixer a aquella noia valenta, vehement i resolutiva de la qual es va enamorar molts anys enrera. Era ella, sí, però amb un afegit molt atractiu de misteri i coneixements, desconeguts per a ell, que de vegades el descol·locaven.
De mica en mica ell va anar obrint-se i li explicava pinzellades de la seva vida. Ella entreveia que s'havia tornat una persona massa "social", la feina li menjava moltes hores i li costava trobar temps per fer allò que li agradava de debó. Filosofaven sobre la dificultat de mantenir en una mateixa línia el pensament, el sentiment i l'acció.
Helena encara no sospitava, ni de bon tros, el que li estava passant per dins.
Un dia, de cop i volta, va tenir aquella revelació....
D'una forma brutal i dolorosa, en un instant, es va adonar que portava tot el dia ansiosa esperant el seu missatge, que no arribava.
En aquell precís moment, com si d'un estilet finíssim es tractés, alguna cosa li va travessar el cor.
M'estic enamorant d'ell! -va descobrir de sobte-Una por infinita va envair-la. 
Com m'ha pogut passar això? -es va preguntar, desesperant-se davant el descobriment-
Ell era un home feliçment casat, amb una família i una vida perfectament estable.
En cap moment va ser conscient de cap a on la portava aquell joc de missatges, fotos i música que s'enviaven contínuament.
No va voler fer cas a les seves amigues que, dies abans, en veure amb la il·lusió que parlava d'ell la van avisar del risc emocional que corria.
Amb la vehemència que la caracteritzava va prendre una decisió dràstica, tallar de soca-rel la relació.
Es va passar tot el dia plorant, desfeta per dins, intentant entendre com és que no s'havia adonat de l'efecte que en Jordi provocava en ella, intentant trobar la millor manera de dir-li adéu...
En un moment de lucidesa, o potser de bogeria, vés a saber, va obrir el processador de textos i com si d'escriptura automàtica es tractés, els seus dits van començar a abocar el que li deia el seu cor sense passar massa pel filtre del cap...

Hola!
A veure per on començo...
M’ha encantat tornar a saber de tu.Va ser genial veure’t l’altre dia i ha estat molt maco anar escrivint-nos.
Recordar tants sentiments i emocions ha estat un regal per mi.
Però, a qui ve el problema, no només he recordat les coses que vam viure junts sinó que també, d’alguna manera, les he tornat a sentir ara. És ben estrany, perquè només ens hem vist un dia i han estat uns quants missatges, però quan avui m’he adonat que porto tot el dia mirant l’ordinador esperant el teu missatge, m’he espantat una mica.
El problema és que en algun moment al llarg d’aquests dies m’he oblidat del més important…estàs casat, tens una família i unes responsabilitats a la teva vida que no tenen res a veure amb mi.
Aquesta relació epistolar i multimèdia que tenim se m’està anant de les mans.
Vull ser sincera, tant amb tu com, sobretot, amb mi mateixa. Aquests dies estic perdent el meu centre, no faig més que pensar en tu, tinc el cap als núvols i la veritat és que, després de descobrir-ho avui, m’adono que tot això no porta enlloc.
Ja sé que és una bogeria Jordi!... Tu no en tens la culpa, no has fet ni dit res incorrecte o fora de lloc. No vull que et sentis culpable ni res per l’estil. Sóc jo que m’he deixat anar més del compte sense pensar en les conseqüències. Interpreto missatges subliminars en les teves paraules, els comentaris que fas sobre les cançons i enllaços que penjo…Em costa dormir i quan ho faig somnio amb tu, no tinc gana, començo a divagar i a imaginar que les coses podien ser diferents…em munto pel·lícules on imagino que tens problemes irreconciliables amb la teva dona i comencem una relació romàntica i meravellosa com si d’un conte fades es tractés...jo que sé!...la meva imaginació es torna boja!
Pots pensar el que vulguis de mi, estàs en tot el teu dret. Que estic boja, desesperada, que sóc una histèrica exagerada o fins i tot pots sentir pena de mi. Ho entenc, és el mateix que en penso jo en aquests moments. Mai a la vida m’hauria pensat que em passaria una cosa així.
Ha estat divertit jugar amb tu a enviar-nos missatgets, fotos, cançons i vídeos i, si no fos per la teva situació, ho continuaria fent, és molt xulo, però no és el cas i no he valorat prou la força de les emocions.
Ho sento. Em sap greu no haver pogut gestionar els meus sentiments d’una altra manera. M’hauria agradat molt poder continuar amb tu una relació d’amistat des dels records d’altres temps, però no puc. El cor mana massa, més que el cap en aquest cas i ja saps que m’agrada ser coherent. No es pot viure de records sinó caminant i experimentant.

No vull enganyar-te, ni enganyar-me, les bases d’una bona relació són la confiança i el respecte. T'estimo i respecto massa per enganyar-te. És per això que et dic adéu.

Tant de bo les coses haguessin anat diferent però això és el que hi ha i el que sento. Crec que el que faig és el més correcte tot i que no el més fàcil.
No voldria que malinterpretessis les meves paraules, no hi ha dramatisme en elles, sinó la sorpresa agredolça de descobrir sentiments intensos i reals (creguts oblidats) en molt poc temps i en una situació gens favorable.
Perdona’m, per entrar i sortir de la teva vida amb tanta rapidesa. Perdona’m també pel trasbals que et puguin provocar les meves paraules. Per res del món voldria perjudicar-te, per això t’escric aquesta carta, l’última.

M’hauria encantat quedar-me i tornar-te a conèixer una altra vegada... Potser en una altra vida.

De debó que no cal que em contestis, crec que ja està tot dit.

De totes maneres, és de llei dir-te que retrobar-te ha estat una de les coses més boniques que m’han passat en els últims temps i sempre (igual o segurament més que abans) tindràs un lloc molt i molt especial dins del meu cor.

Gràcies per recordar-me que, una vegada, algú em va estimar tant….

Helena
Li va adjuntar el vídeo d'una cançó preciosa d'en Serrat i li va donar a la tecla d'enviar del seu ordinador...

Continuarà... o no...