Ella va acceptar el cafè...
Van quedar a un bar d'una de les moltes places que hi ha al barri de Gràcia, dissabte a les cinc de la tarda.
Dies abans, fent broma, elucubraven sobre com farien per reconèixer-se.
-Portaré un diari sota el braç i una corbata vermella, tu estaràs amb un bano, un mocador i un clavell...-
Dins dels seus caps feien cabòries..."Després de tants anys vés a saber com estarà" -pensava ell-
"Que pensarà del meu aspecte quan em vegi?, hauria d’haver-me posat una ampolla d’aquelles que tensen la pell"-es deia ella- amb una inseguretat que aflorava a cada minut que passava...
Ella va arribar, com sempre, una mica abans de l’hora. Portava un dels seus llibres preferits a la mà, Paula, d'Isabel Allende. Li donava seguretat i tranquil·litat passar els ulls sobre aquelles lletres, tan conegudes i estimades i,alhora, l'ajudava a dissimular els nervis del moment.
Quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda d’aquell dissabte, una mà li va tocar suaument l’espatlla, mentre anomenaven el seu nom en un to baix i interrogant….
-Helena...?
Es va girar, i en unes dècimes de segons, el va reconèixer... Calb, amb ulleres i amb uns quants anys més, però ell en definitiva. La sorpresa i l’alegria la van inundar, es va aixecar de la cadira i es van fondre en una abraçada forta, càlida i sincera, alhora que reien i cridaven emocionats, mentre la gent que hi havia a la terrassa del bar els mirava amb curiositat.
Després, ja asseguts, es va fer un silenci, durant un instant atemporal, on només els ulls miraven, passant tota la informació als cervells, que instantàniament van connectar amb la part dels records dels seus sistemes límbics …
Es van posar una mica al dia, ella volia saber com li anava la vida, si era feliç fent el que feia, preguntava i escoltava amb atenció. Intentava relaxar-se per no semblar nerviosa i relativitzar la situació.
Ell, en canvi, va patir un “atac de records”. A mida que anaven parlant, rescatava de la seva memòria situacions i sentiments amagats, gairebé adormits, que en reconèixer'ls li provocaven un sotrac emocional...
- Et vaig estimar tant!... És que estava boig per tu!- repetia.
No va saber què contestar quan ella li va preguntar, sense rancúnia...
-Llavors, si m’estimaves tant, perquè vas trencar?- No ho recordava, ni tan sols tenia consciència del motiu.
Ell havia de marxar. Havia fet una pausa en la seva feina de cap de setmana. Trasbalsat per la trobada, no volia fer-ho i va estar a punt de trucar al seu company en un parell d'ocasions per dir-li que no hi aniria.... Ella li va impedir.
Es van acomiadar, encara emocionats, comprometent-se a explicar-se la vida per missatges electrònics. La tarda s’havia fet massa curta per comprimir més de 25 anys.
A quarts de quatre de la matinada ella va rebre un missatge amb una foto preciosa i el següent text:
Continuarà ...o no ...
Llum que transforma
Van quedar a un bar d'una de les moltes places que hi ha al barri de Gràcia, dissabte a les cinc de la tarda.
Dies abans, fent broma, elucubraven sobre com farien per reconèixer-se.
-Portaré un diari sota el braç i una corbata vermella, tu estaràs amb un bano, un mocador i un clavell...-
Dins dels seus caps feien cabòries..."Després de tants anys vés a saber com estarà" -pensava ell-
"Que pensarà del meu aspecte quan em vegi?, hauria d’haver-me posat una ampolla d’aquelles que tensen la pell"-es deia ella- amb una inseguretat que aflorava a cada minut que passava...
Ella va arribar, com sempre, una mica abans de l’hora. Portava un dels seus llibres preferits a la mà, Paula, d'Isabel Allende. Li donava seguretat i tranquil·litat passar els ulls sobre aquelles lletres, tan conegudes i estimades i,alhora, l'ajudava a dissimular els nervis del moment.
Quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda d’aquell dissabte, una mà li va tocar suaument l’espatlla, mentre anomenaven el seu nom en un to baix i interrogant….
-Helena...?
Es va girar, i en unes dècimes de segons, el va reconèixer... Calb, amb ulleres i amb uns quants anys més, però ell en definitiva. La sorpresa i l’alegria la van inundar, es va aixecar de la cadira i es van fondre en una abraçada forta, càlida i sincera, alhora que reien i cridaven emocionats, mentre la gent que hi havia a la terrassa del bar els mirava amb curiositat.
Després, ja asseguts, es va fer un silenci, durant un instant atemporal, on només els ulls miraven, passant tota la informació als cervells, que instantàniament van connectar amb la part dels records dels seus sistemes límbics …
Es van posar una mica al dia, ella volia saber com li anava la vida, si era feliç fent el que feia, preguntava i escoltava amb atenció. Intentava relaxar-se per no semblar nerviosa i relativitzar la situació.
Ell, en canvi, va patir un “atac de records”. A mida que anaven parlant, rescatava de la seva memòria situacions i sentiments amagats, gairebé adormits, que en reconèixer'ls li provocaven un sotrac emocional...
- Et vaig estimar tant!... És que estava boig per tu!- repetia.
No va saber què contestar quan ella li va preguntar, sense rancúnia...
-Llavors, si m’estimaves tant, perquè vas trencar?- No ho recordava, ni tan sols tenia consciència del motiu.
Ell havia de marxar. Havia fet una pausa en la seva feina de cap de setmana. Trasbalsat per la trobada, no volia fer-ho i va estar a punt de trucar al seu company en un parell d'ocasions per dir-li que no hi aniria.... Ella li va impedir.
Es van acomiadar, encara emocionats, comprometent-se a explicar-se la vida per missatges electrònics. La tarda s’havia fet massa curta per comprimir més de 25 anys.
A quarts de quatre de la matinada ella va rebre un missatge amb una foto preciosa i el següent text:
Trobar-se amb els records,
Tornar a sentir l’essència més autèntica
I creguda oblidada…
Un regal del passat per gaudir del present
Gràcies
Continuarà ...o no ...
Llum que transforma
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada