Quan la tristesa s'instal·la al cor, és molt difícil fer-la fora.
La suma de la inseguretat, el desencís, la por, les expectatives, els temes no resolts i no expressats, fan un còctel Molotov que esclata en el moment més inesperat quan, un petit detall intranscendent, és la gota que fa vessar l'aigua del got.
Llavors arriben els retrets i les lamentacions. No som capaços de mirar amb objectivitat res del que ens passa per dins i la decepció s'apodera de nosaltres. Entrem en bucle una i una altra vegada i del cor i dels ulls brollen llàgrimes silencioses plenes de dolor.
Quan la tristesa s'instal·la al cor, és molt difícil fer-la fora. Ens movem des de la desconfiança i el temor de no tornar a sentir-nos feliços. Fins i tot hi ha la desesperació de pensar que potser tot es pot embolicar encara més i anar a pitjor. Quan passa això penses que no saps si series capaç de suportar-lo.
Imagino que, com tot, no hi ha mal que duri cent anys. Vull creure que tiraré endavant, remuntaré i tornaré a confiar, que de mica en mica aquest dolor anirà minvant.
Al cap i a la fi, al final només queda la confiança.
Confiarem
No se qui ets, t'he trobat per casualitat, navegant a mitja nit. Faig ben meves les entrades que has públicat. Se ben be de que parles;d'aquesta batalla interna que ens fa caure i tornar a aixecar una i mil vegades i fa de la nostra vida una mena de muntanya russa que hi ha persones que ni sospiten que existeixi. Cuida't molt. I gràcies per fer-me de mirall.
ResponEliminaGràcies, Roser.
EliminaSé que serà una temporada, o com a mínim, això vull creure. Tenir aquestes crisis existencials és esgotador, però la part positiva és que saps que un dia o un altre passarà. Molts ànims, bonica. Continuem endavant!