Aquesta és una història de pell.
Una història d'aquelles que només de pensar que en formes part, et fa sentir bé.
És la història d'una amistat "eterna" en el sentit més literal de la paraula. D'aquelles que s'incrusta a la teva ànima i que passi per les circumstàncies que passi, no minva.
És el recorregut en el temps i l'espai d'un vincle que es va crear ja fa molts anys, passant per la infantesa i l'adolescència i que ens va fer compartir rialles i somriures, cançons i disbauxa, alegries i llàgrimes, confidències inconfessables i quilos de préssecs de Tarragona. Les primeres experiències amb els nois, amb l'alcohol (mare meva!) amb coses potser mal vistes en aquells temps, però sempre innocents.
La vida va fer que els nostres camins s'allunyessin en un moment determinat. Poc més de 50 quilòmetres, fer-nos "grans", el matrimoni, la maternitat i no recordo si algun altre motiu més van fer que 20 anys s'interposessin entre nosaltres.
Una trobada casual amb la seva mare (Manuela, allà on et trobis, una abraçada immensa), una trucada de telèfon i un retrobament increïble per l'alegria, naturalitat i l'amnèsia emocional de 20 anys que va fer que, per art de màgia, reprenguéssim la relació intacta, com si no hagués passat ni un mes des de l'última vegada que ens vam veure.
A partir d'aquí, la meva família ha augmentat. Tinc una germana més, un nebot més i un gos (sense oblidar a la seva parella i als seus fills, pels quals també tinc un gran afecte)
De "més grans" hem tornat a compartir moltes de les coses que vam viure de "més joves". Més rialles i també llàgrimes, confidències, records d'altres temps (una mica endolcits per la llunyania), sorpreses com mai a la vida m'han fet, nits xerrant sense dormir, sortir de festa i tornar sordes a casa perquè la música estava molt alta, anar de vacances amb els nens, passar-nos receptes de cuina, banyar-nos al mar a la llum de la lluna plena, patir l'una per l'altra quan les coses es torcen, acompanyar-nos en els moments més íntims i transcendentals de la vida....
De fet no ens hem semblat mai gaire i crec que això ha estat el nostre repte. Mai ens hem jutjat i si hi ha hagut discrepàncies sempre, absolutament sempre, les hem resolt des del respecte, l'amor i com no.... El sentit de l'humor.
Faré una confessió: Crec en les ànimes bessones i en les ànimes afins.
El seu vincle, la seva connexió, va més enllà de la personalitat, més enllà de la forma, més enllà del temps i l'espai.
Tinc la increïble sort d'haver-me creuat a la vida amb algunes de les meves ànimes afins (potser també amb la meva ànima bessona, qui sap...) i l'Elena és una d'elles.
Gràcies per fer camí amb mi.
T'estimo ahir, avui i demà
Una història d'aquelles que només de pensar que en formes part, et fa sentir bé.
És la història d'una amistat "eterna" en el sentit més literal de la paraula. D'aquelles que s'incrusta a la teva ànima i que passi per les circumstàncies que passi, no minva.
És el recorregut en el temps i l'espai d'un vincle que es va crear ja fa molts anys, passant per la infantesa i l'adolescència i que ens va fer compartir rialles i somriures, cançons i disbauxa, alegries i llàgrimes, confidències inconfessables i quilos de préssecs de Tarragona. Les primeres experiències amb els nois, amb l'alcohol (mare meva!) amb coses potser mal vistes en aquells temps, però sempre innocents.
La vida va fer que els nostres camins s'allunyessin en un moment determinat. Poc més de 50 quilòmetres, fer-nos "grans", el matrimoni, la maternitat i no recordo si algun altre motiu més van fer que 20 anys s'interposessin entre nosaltres.
Una trobada casual amb la seva mare (Manuela, allà on et trobis, una abraçada immensa), una trucada de telèfon i un retrobament increïble per l'alegria, naturalitat i l'amnèsia emocional de 20 anys que va fer que, per art de màgia, reprenguéssim la relació intacta, com si no hagués passat ni un mes des de l'última vegada que ens vam veure.
A partir d'aquí, la meva família ha augmentat. Tinc una germana més, un nebot més i un gos (sense oblidar a la seva parella i als seus fills, pels quals també tinc un gran afecte)
De "més grans" hem tornat a compartir moltes de les coses que vam viure de "més joves". Més rialles i també llàgrimes, confidències, records d'altres temps (una mica endolcits per la llunyania), sorpreses com mai a la vida m'han fet, nits xerrant sense dormir, sortir de festa i tornar sordes a casa perquè la música estava molt alta, anar de vacances amb els nens, passar-nos receptes de cuina, banyar-nos al mar a la llum de la lluna plena, patir l'una per l'altra quan les coses es torcen, acompanyar-nos en els moments més íntims i transcendentals de la vida....
De fet no ens hem semblat mai gaire i crec que això ha estat el nostre repte. Mai ens hem jutjat i si hi ha hagut discrepàncies sempre, absolutament sempre, les hem resolt des del respecte, l'amor i com no.... El sentit de l'humor.
Faré una confessió: Crec en les ànimes bessones i en les ànimes afins.
El seu vincle, la seva connexió, va més enllà de la personalitat, més enllà de la forma, més enllà del temps i l'espai.
Tinc la increïble sort d'haver-me creuat a la vida amb algunes de les meves ànimes afins (potser també amb la meva ànima bessona, qui sap...) i l'Elena és una d'elles.
Gràcies per fer camí amb mi.
T'estimo ahir, avui i demà
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada