Hi havia algú al món que sentia per ella el mateix que ella sentia per a aquella persona. No s'ho hauria pensat mai a la vida. Ella, romàntica sense remei, havia fet volar la imaginació sobre amors apassionats i sensuals, estranys que apareixien de sobte i posaven la seva vida de cap per avall. Però una situació com la que estava vivint, no se l'hauria imaginat mai!
La realitat sempre supera la ficció -va pensar-. Era una història d'amor gairebé perfecta en el seu cap, amb un únic i insalvable inconvenient.
- I ara que?... Hauré d'esperar?... A què exactament?... Hauré de tenir una relació platònica per sempre?...Un dia ens trobarem i acabarem inexorablement a casa, fent l'amor?...i després?-
La certesa dels sentiments d'en Jordi cap a ella li van fer, en aquells moments, més mal que bé. Les expectatives eren inevitables i se la menjaven per dintre. Entre una cosa i una altra havia perdut vuit quilos (que per cert, no li anava gens malament) però el neguit constant de la por terrible que sentia, no la deixava viure. Es va començar a trobar malament. L'Helena tenia una capacitat quasi infinita per somatitzar les emocions. Si se sentia feliç, tot rutllava, si estava amoïnada, el seu cos li avisava que alguna cosa no funcionava bé i llavors tot anava del revés.
Als seus mails s'entreveia que no estava bé. En Jordi estava amoïnat per ella i intentava ajudar-la, enviant-li paraules de suport, cançons i fotos. Tampoc sabia ben bé que fer...
En el fons l'Helena estava aterrada. I si això va més enllà, i si s'embolica tot? I si deixés a la seva dona i després això no rutllés? No m'ho podria perdonar mai a la vida!!!
En Jordi li va oferir el seu ajut, la veia "d'aquella manera" i això el feia patir. La resposta de l'Helena va ser massa vehement i potser injusta.
Gràcies per les teves paraules!
Sí que porto uns dies "d'aquella manera", la tardor mai m'ha sentat bé. Jo sóc de primavera cap a munt.... Quan comença aquest temps em començo a posar "nyonya".
Sí que tinc gent amb la qual parlar i explicar-li les meves penes.... Sort d'això! Sóc molt afortunada de tenir persones que m'estimen incondicionalment i que m'escolten sense jutjar-me.
Ja sé que hi ets i t'ho agraeixo, però, precisament tu, no ets la persona més idònia amb la qual parlar del tema, bàsicament per l'objectivitat..... Imagina't ......"Ostres Jordi, que tinc un problema, mira, és que resulta que m'estic penjant d'un "tiu" casat i clar, tinc un "marrón" que no vegis . La veritat és que és tan bonic i autèntic que em fa una por que em moro..... Ah, que no t'ho he dit, que ets tu....".
Perdona'm, no vull esquitxar-te amb tot això, sé que és meu i no tinc cap dret a fer-te sentir malament... He estat sarcàstica i no és just. Em sap greu...
Sé que m'en sortiré, no sé com, però sé que ho faré... Sóc molta Helena, no?
Podria haver esborrat part del contingut del mail, però crec que ja vas veient que no m'agrada amagar res.... També tinc els meus mals moments i la meva part fosca i crec que, si em vols conèixer de veritat, també has de saber com funciono quan no tinc un bon dia...i quines són les meves febleses, així que he copiat la teva frase i he fet un "tal qual"...
Avergonyida per demostrar tanta feblesa i alhora "vomitar" sense cap tipus de sensibilitat el que sentia, a l'endemà li va tornar a escriure...
Bon dia!
Ja sé que no em toca escriure a mi.
Aquest mail és per demanar-te disculpes pel mail d'ahir.
Vaig ser injusta i potser cruel, no et mereixies que et digués el que et vaig dir. M'estic justificant, ja ho sé.
Fa uns dies que no estic bé i tu ho has endevinat. En llegir el teu missatge d'ahir donant-me ànims... et vaig sentir a prop i preocupat i en comptes d'animar-me, em va fer sentir "tova" i petita per què el que m'hagués agradat, en aquell moment, és que estiguessis amb mi, fent-me un "abrazote gordote" d'aquests que fas tu i em diguessis que no m'amoïni, que tot sortirà bé...i en comptes d'això t'envio una sageta enverinada...
Ja veus, han estat uns dies d'aquells que em costa mantenir a ratlla les emocions i per això et demano disculpes, prou tens tu ja, amb el que tens. He estat egoista i no he valorat prou l'impacte que les meves paraules podien causar-te.
Avui plou, i fa vent, i un dia "tristot" però m'he fet el ferm propòsit de viure'l amb alegria i intentar contagiar al que estan al meu voltant. Potser hauré de fer un sobre esforç però de ben segur que de mica en mica ho vaig integrant i al final em surt sol.
Ets important per mi i vull que estiguis bé, em sap molt greu haver-te esquitxat amb la meva "bossa d'escombraries"
Un petó immens amb una miqueta de remordiments
Que tinguis un dia feliç, ple de bones experiències, serè i tranquil, com tu ets!
Veient el seu dolor i espantat també per com estaven anant les coses, en Jordi va prendre una decisió i va fer-li una proposta...
Penso que hem de viure els dies així com tu dius, amb ganes, il·lusió i alegria, es clar que sí!!!
No et sentis culpable de res i és més, no t'he de perdonar res. No m'he sentit malament amb el teu mail d'ahir. Vaig veure que m'explicaves el que et passava i no em va sentar malament. Estaves així, "d'aquella manera" i m'ho vas dir, no hi vaig trobar res de dolent. És més, no et puc anar amb el "rotllo" de què et passa? quan el problema sóc jo. entenc les teves paraules i la teva intenció en el teu mail.
D'alguna manera jo també em sento culpable, perquè la solució al problema la tinc jo, i... clar... no milloro les coses si també et dic tal com em sento. És normal, i ho entenc, que esperis alguna cosa més de mi i el fet de no rebre-ho et faci mal, ho sento...
La nostra història és molt autèntica i com et deia dies enrere l'hem de viure, però... li hauríem de posar límits, crec que patir i passar-ho malament... no sé ben bé si ens convé.
També em sento culpable per dir-te com em sento i no fer res... però és que tot això a mi també em fa una mica de vertigen.
Segur que amb els meus comentaris acabes pensant: "...i tot el que em dius de què serveix si no fas res!". Almenys jo ho pensaria. És per això que et dic que jo també he estat una mica egoista en aquest sentit, i també hauria de demanar perdó, ens hem deixat portar pel que sentim.
És per això que ens hem d'asserenar, pensar les coses amb objectivitat i posar algun límit per minimitzar i controlar les emocions.
Si miro enrere, veig una relació super intensa. En un mes i mig ens hem enviat mails quilomètrics diaris, però a més ens hem vist dues vegades i ...uff... Controlar el seny no ha estat gens fàcil. També veig molta complicitat, molt d'afecte i bé, més coses...
Tot això que ens ha passat ens ha tocat de molt a prop i no ens ha deixat indiferents. Viure aquesta experiència i aquesta relació d'aquesta manera és possible que ens acabi fent mal.
Helena, posem una mica de seny i de criteri, si us plau. No et vull veure patir, ni tu tampoc a mi, però ara per ara penso que és el millor.
Jo estic disposat a no escriure'ns si això fa que estiguem millor. Si no ens enviem mails, podrem aconseguir tranquilitzar-nos, veure el que ens passa amb certa perspectiva i baixar de nivell les emocions. Si això ens ha d'anar bé, doncs fem-ho, això sí, sempre que tu hi estiguis d'acord i et vagi bé per afrontar el teu dia a dia. És amb aquest objectiu que et faig aquesta proposta.
Amb els meus comentaris res canvia, excepte una cosa, la meva voluntat de millorar el dia a dia entre nosaltres i de deixar espai i temps per poder veure d'aquí a uns dies com i a on estem.
Tot això ho dic perquè crec que si seguim ens serà molt difícil separar els sentiments de l'amistat.
Si creus que ho podem fer d'una altra manera... parlem-ho, que amb tot això som dos a decidir i per a mi és important el que pensis, però si no contestes aquest mail, sabré que és perquè tu també creus que és el millor...
... I ella no va contestar...
Continuarà... o no...
Llum a l'ombra del barret
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada