El mes de novembre va portar fred, pluja i silencis.
Per a en Jordi era un silenci circumstancial. Havia de posar a lloc una gran quantitat d'experiències viscudes en els últims dos mesos que, a més a més, li havien destarotat la vida plàcida i senzilla que portava.
Per a l'Helena el silenci era la constatació de què aquella història s'havia d'acabar, encara que aquest fet la fes morir una mica per dintre.
Durant llargs dies no van haver-hi missatges, ni mails, ni trucades telefòniques.
L'única cosa que els mantenia relativament "en contacte" era l'Spotify. Si l'Helena escoltava una cançó, al cap d'una estona ho feia en Jordi, li "copiava" la música... Era l'alternativa que va trobar per a sentir-la més a prop...
Un divendres al vespre, l'Helena va anar al cinema amb una amiga a veure "Lo imposible" de J.A. Bayona. La pel·licula la va impactar tant que no va tenir més remei que escriure, com a cosa excepcional, un mail....
No t'espantis, només faré un petit parèntesi al silenci.
Acabo d'arribar del cinema de veure "Lo imposible" i he sentit la imperiosa necessitat de compartir-ho amb tu..... Sé que em perdonaràs l'aatreviment....
Jordi, ha estat.......uffff..... impressionant!!!!.......... Descriu tan bé les emocions que van tenir els protagonistes reals que traspassa la pantalla...
Quan l'he vist no he plorat gaire, però d'ençà que he arribat a casa que no puc parar...
Per altra banda ha estat, per a mi, una mena de revelació, perquè és la confirmació de què les coses passen quan, on i com han de passar......com sinó una família de cinc persones, escampades enmig d'una catàstrofe natural d'aquestes dimensions es pot tornar a retrobar????
És una pel·lícula dura i tendra alhora, que m'ha arribat al més profund de l'ànima i per això volia compartir-la amb tu.
En fi, només era això.... De debó que no cal que em contestis. Entenc, respecto i accepto el teu silenci.... Però si em necessites, aquí estic.
Bona nit i dolços somnis
HelenaLa resposta d'en Jordi no es va fer esperar...
Curiós... La sincronicitat o la casualitat... Ahir vaig anar a veure-la jo també, "ya te digo".
Gràcies per voler compartir amb mi una experiència com aquesta, perquè penso que veure aquesta pel·licula és tota una experiència. Jo sí que he plorat i m'ha fet aixecar de la cadira en vàries escenes. És brutal com algú pot transmetre amb imatges les emocions, sensacions i experiències d'aquesta manera, és tan real... I sense caure en el sensacionalisme, ni magnificar els fets. Només explicat des del punt de vista de les persones que ho van experimentar, amb senzillesa. A més, combinat amb la música i els silencis, m' ha arribat a emocionar, d'una manera molt propera, tendre i realista. Com m'agradaria algun dia fer aquest tipus de fotografia...
No t'he de perdonar res, pots contactar amb mi sempre que vulguis. El meu silenci no és mes que una proposta que vam acceptar els dos...
Sé que puc comptar amb tu i tu amb mi també.
No Jordi, no et puc escriure sempre que vulgui.Vaig acceptar la teva proposta, però és teva i ja l'he "cagat" prou vegades en poc temps per a tornar-ho a fer. Crec, per tant, que si va ser teva la proposta de no escriure'ns, entenc que també hauria de sortir de tu la possibilitat de tornar-ho a fer.
M'agradaria dir-te que aquests dies estan sent tranquils i fàcils, però no és veritat. He tingut temps i calma per pensar sobre tot això i......no ha canviat res de fa unes setmanes.
El que em passa no és un miratge, ni una il·lussió, ni una paranoia mental, tant de bo ho fos! El que sento per tu és intens, real i autèntic, no minva amb els dies i això em fa una mica de por. Sobretot perquè tinc la sensació que t'he ficat en tot això i em sento culpable. Si no t'hagués enviat la carta, si no t'hagués dit tot el que sentia..... no hagués passat res. No vull, de cap manera, perjudicar-te........ T'has deixat portar pel que ens hem dit i hem viscut però, com tu deies, les nostres vides estan en moments diferents.
És per això que faig silenci i espero ser forta per seguir fent-lo, el temps que calgui... Ara per ara no puc, ni vull moure fitxa.
No dubtis ni un moment que algun dia podràs fer una fotografia com la de la pel·licula!!!..... El més important és la sensibilitat....i a tu te'n sobra..... La resta ho aniràs aprenent amb el temps. Només has de posar amor, passió, entusiasme i ganes....i d'això en saps molt!
Espero que gaudeixis del cap de setmana!!!.... Jo demà, si no plou, aniré ben d'hora a fer un passeig per la platja, que ja fa dies que m'ho dec...
No vull que pateixis per mi, tot està bé
Que siguis molt i molt feliç!
Continuarà... o no...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada