Qui diu l'Univers, diu Déu, la mare Natura, la providència, el karma, la sort... Tant es val, el nom no fa la cosa.
Perquè dos anys després de l'entrada del blog "L'Univers", ets una de les persones més importants per a mi.
Perquè aquest dia va ser un punt d'inflexió a la meva vida, pel qual dono gràcies cada matí en aixecar-me.
Perquè trobar-nos, perduts en mig del caos i el dolor, ha estat el millor que m'ha passat en molt i molt de temps.
Perquè passes de puntetes, sense fer gaire soroll, però deixes una empremta indeleble.
Perquè amb la teva paciència, perseverança i bon fer, has guanyat per golejada a la muralla indestructible que envoltava la meva zona de confort i que no volia cap home a la meva vida.
Perquè tens un dels cors més grans que he vist mai, ple de tendresa i amor, malgrat que et costi tant d'expressar els sentiments.
Perquè estar el teu costat fa que em senti millor persona.
Perquè aprenem l'un de l'altre i creixem junts.
Perquè sé que no és fàcil estar al meu costat i tu decideixes ser-hi.
Perquè no recordo haver conegut a ningú que estimi tant als seus fills, amb un amor incondicional com he vist pocs, i això fa que et mereixis tot l'amor del món.
Per això, avui em salto "a la torera" el meu auto veto al Facebook, perquè l'ocasió s'ho val amb escreix...
Per tot això i coses que m'amago, em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.(Lluís Llach dixit).
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada