Ens vam retrobar després de molts anys sense saber res l'un de l'altre. En un moment vital complicat, ple de dolor, desconcert i por.
Ens anaven veient de tant en tant per fer pinya i apaivagar el desencís i el patiment.
De mica en mica els ulls miraven diferent i descobrien fortaleses i punts en comú, maneres semblants d'entendre la vida.
Una nit va passar el que tothom preveia, menys jo. Tanmateix era força obvi, un home i una dona, amics de tota la vida, sense parella... Dos mojitos van tenir a culpa. Tu tan tímid, sense esma per iniciar cap tipus "d'atac", tret de tocar-me el turmell discretament mentre xerràvem al sofà. Jo, tan impulsiva, veient que anaven passant els minuts, no et decidies i ja se m'estava dormint fins i tot el peu et vaig llençar la pregunta, directament i sense anestèsia..." Et vols quedar a dormir?"
Aquesta nit fa tres anys de "la nit dels mojitos".
Tres anys de descobertes i de canvis. Tres anys que de vegades em sembla molt poc temps i de vegades tota una vida.
Tres anys que m'han fet créixer com a persona molt més del que em pensava.
Fa tres anys que l'Univers va portar a la meva vida a algú que m'estima per qui sóc, que no em jutja i em respecta. Que accepta les meves mancances i em fa suport en els mals moments. Una persona integra, senzilla i generosa que he après a estimar per sobre de les pors i inseguretats. Una persona molt diferent de les expectatives que tenia la meva ment sobre com havia de ser la meva parella. Una troballa sorprenent i meravellosa que ha aportat i aporta moltes coses, totes bones, a la meva vida.
Gràcies, amor meu, per ser tan valent (o eixelebrat) de voler-te embolicar amb una esbojarrada com jo.
Gràcies per fer-me la vida tan fàcil.
Gràcies per donar-me tant i tant.
Avui fa tres anys de la nit dels mojitos. Espero poder celebrar-ho al teu costat durant molts anys més.
T'estimo
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada