Era una nit càlida d'octubre. Havia plogut tot el dia, però el vespre va regalar un cel sense núvols.
En Jordi va passar a buscar a l'Helena. Mentre ella esperava en aquella placeta, intentant reconèixer la seva cara entre els conductors dels cotxes que anaven passant, milers de papallones voladisses viatjaven pel seu estomac. Intentava controlar-se fent respiracions profundes, i somreia, alhora, descobrint-se com una adolescent en la seva primera cita amb un noi.
Un cotxe es va aturar davant d'ella i es va baixar el vidre. El somriure d'en Jordi hi era al darrere. L'Helena va pujar i es van fondre en una abraçada llarga i intensa. Es van saludar i van començar a xerrar com si res, com si s'haguessin vist cada dia i no hagués passat res del que havia passat. En aquells instants els nervis del primer moment van donar pas a la confiança i la tranquil·litat i van tornar a ser ells mateixos.
La conversa era fluida, xerraven de tot explicant detalls i anècdotes de la seva vida, fent broma i rient molt. Es van posar més al dia sobre les experiències que havien viscut, s'escoltaven amb respecte i atenció mirant-se als ulls, com si la mirada de l'altre tingués un imant, observant-se intensament com si volguessin entrar dins l'altre per la nineta dels ulls. Ho volien saber tot i el temps passava tan ràpid...
Després de sopar van anar al Born a fer un mojito. En Jordi va decidir el lloc, un local amb una llum tènue i la música molt alta. Van seure l'un al costat de l'altre, no s'escoltava gaire i en Jordi va començar a parlar-li a cau d'orella.
Volia aclarir el que els havia passat dies enrera, no podia deixar passar el tema, era massa important. Li va dir que el que estaven vivint era molt maco, que no era només un record del passat sinó que també hi havien sentiments nous. Per a ell havia estat una sorpresa la carta que havia escrit Helena, no tan sols pel contingut sinó més encara al descobrir la seva reacció en llegir-la. S'havia adonat que tot allò era per a ell, més important del que pensava, que no sabia que era però que era molt bonic i li feia sentir coses molt maques, però clar que portava vint anys de matrimoni i que tenia una vida totalment muntada.
Més o menys és això el que li va semblar sentir a l'Helena, la música estava tan alta i el to de veu d'en Jordi era tan baix i greu (a part dels efectes del mojito, és clar) que li semblava que s'havia perdut la meitat de la conversa..
Ella li va contestar que no havia de donar-li cap tipus d'explicació, que no li demanava absolutament res i que no volia ser un entrebanc en la seva vida. Li va tornar a demanar disculpes per aquella maleïda carta i va tancar el tema, demanant-li que marxessin d'aquell lloc tan sorollós.
Van estar passejant pel barri, parlant i fent broma, encara més distesos, després dels moments de confidències. Era com si hi hagués una connexió especial entre ells dos, com si un fil invisible els enllacés l'un amb l'altre. No va haver-hi ni un sol moment en tota la nit en el qual es sentissin incòmodes.
Quan ell la va portar a casa, es van quedar una estona xerrant dins el cotxe, en aquell moment els dos alhora es van començar a posar una mica nerviosos, ja no es miraven als ulls i no sabien ben bé com acomiadar-se. L' Helena, resolutiva com sempre, va prendre la iniciativa, li va dir que ja era hora d'anar a dormir, que ja parlarien, es van fer dos petons a la cara i va sortir del cotxe.
Mentre buscava les claus a la bossa, de resquitllada va veure com ell sortia ràpidament del cotxe i corrent literalment cap a ella amb els braços oberts, la va abraçar amb força dient-li "No podia marxar sense abraçar-te".
I se'n va anar...
Continuarà ... O no
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada