Històries passades-7

Els missatges s'anaven allargant cada dia una mica més. En Jordi aprofitava normalment l'hora de dinar a la feina i l'Helena procurava trobar qualsevol excusa per posar-se davant l'ordinador i mirar si tenia noves notificacions. 

Van començar a explicar-se, cada vegada amb més profunditat, els seus neguits i problemes, buidant el cor i l'ànima en cada escrit. Van descobrir coses d'ells mateixos que ni tan sols sabien. De vegades, era instantani, mentre escrivien feien la reflexió davant l'ordinador i li donaven al botó d'enviar. 

L'un volia saber-ho tot de l'altre, impregnar-se de l'essència d'aquella persona que li estava robant la calma i la son, però que al mateix temps li feia sentir coses tan maques. No tenien gaire cosa en comú, però hi havia una connexió extraordinària entre ells dos, gairebé semblava que es podien llegir els pensaments. Els hi semblava que portaven molt de temps caminant junts, coneixent-se i reconeixent-se. S'explicaven els anhels més profunds i no tenien cap tipus de vergonya en reconèixer errades del passat o fe-ser confidències sobre experiències que els havien marcat a la vida.

Després d'un dia intens de missatges i bromes, apostant qui encetava un tema nou de conversa l'Helena li va enviar una dissertació sobre l'amor. En Jordi es va quedar bocabadat de la fluïdesa en les explicacions, la manera que tenia d'explicar-ho tot, senzill però alhora complet, amb tot tipus de matisos i detalls. La sensibilitat que desprenien les seves paraules el van encisar i, en un atac de sinceritat inconscient va acabar el seu missatge així...

-Com sempre l'has clavat i seguiria escrivint hores i hores sobre aquest tema, o potser seguiria parlant amb tu, amb un bon cafè i una copeta, perquè pel que estic veient series una companyia de sobretaula i de tertúlia excel·lent, a la vegada que..."una digna rival-
...I van quedar per sopar...


Continuarà... o no.